dilluns, 11 de maig del 2015

Quim Torra: «Mig país independitzat»

"L’elector d’un i altre bloc el que vol és determinació i confiança i castiga l’engany i el tacticisme"

Literalment. Vull dir que en aquests moments, maig de 2015, mitja Catalunya viu ja completament separada d’Espanya.

El suflé, la cortina de fum, el somni, s’ha transformat en una realitat viscuda dia a dia, assumida, quotidiana i plenament conscient per la majoria de la ciutadania de Catalunya. És que ja ni s’ho pregunten, si són independentistes, ja són independents.

Després de tots aquests anys en què l’independentisme ha posat sobre la taula els seus arguments (justícia social, prosperitat i benestar, radicalitat democràtica i trencament amb l’establishment), les enquestes reflecteixen, tossudes, la desconnexió irreversible de milions de catalans.

El Sr. Coll, de la SCC, signava un article molt interessant fa unes setmanes en què afirmava: “La radiografía de la consulta [del 9N], en cuanto a participación y resultados por municipios, desveló que la secesión era la respuesta egoísta de las clases medio altas urbanas en alianza con el nacionalismo identitario de las comarcas interiores”. Si se li treu els adjectius maldestres que acumula (“egoísta”, “ altas”, “identitario”, etc..), la frase és encertada per reflectir l’èxit de la fórmula de l’independentisme: l’aliança de les classes mitges i populars urbanes amb les comarques d’interior. Precisament això és el que trava un país, el que aconsegueix que un tros de terra i els que hi viuen s’autodotin d’una nova categoria: la nació.

El bloc independentista es mou graníticament per sobre del 50% i està homogèniament estès per tot el país. El vot que vol un canvi pactat amb l’Estat tampoc és gens mensypreable. Queda tan sols –i naturalment que és important- un 30% de catalans defensors de l’estatus quo, concentrat en els districtes benestants de les ciutats i àrea metropolitana. Però sobre de tot, i com encertava a destacar David Fernàndez, només el 5% dels catalans avui considera útil la constitució espanyola del 1978, cosa que demostra la 'crisi catalana del règim'. Una país amb aquesta voluntat de canvi és inaturable.

Però com hem arribat fins aquí? Per què aquesta majoria? Com s’ha convertit l’indpendentisme en aquesta massa compacta? M’atreveixo a donar cinc motius:

  1. Agonia i extenuació del catalanisme com a projecte polític i absoluta desconfiança en propostes de regeneració d’Espanya.
  2. L’amenaça esborronadora de caure en la residualitat, cas de continuar l’estatus quo actual (espoli fiscal, tercermundisme en infraestructures, amenaces constants a la llengua i la cultura del país, etc.)
  3. Haver canviat el focus “identitari” per un altre lligat al fet universal de la “llibertat” –entesa com a no negociable- fent un projecte molt més permeable.
  4. Disposar, per primer cop, d’un projecte nacional compartit. Això ha provocat dues conseqüències col·laterals cabdals: la centralitat política i la transversalitat.
  5. I finalment, i no pas menys important, el caràcter revolucionari del moviment, de trencament amb l’establishment i el lobby econòmic-polític-social que domina l’estat espanyol des de la transició (amb el suport de les elits catalanes madrilenyitzades).

Aquests motius són tan profunds, que han acabat per consolidar, en diferents direccions, l’arribada d’aquesta majoria estable i persistent a casa nostra. És evident que dins del bloc sobiranista les simpaties i intencions de vot oscil·len en funció del moment; també ho és, i més acusat i volàtil, el que està passant en el bloc dependentista. Tot indica que l’elector d’un i altre bloc el que vol és determinació i confiança i castiga l’engany i el tacticisme.

Per això, amb tensió, ambició, exigència i excel·lència, guanyarem. Sempre, esclar, que d’aquí al 27S entenguem que el camí a seguir és una línia recta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada