Xavier Díez: «L’impossible diàleg»

«Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com un igual, sinó com un element subordinat de manera orgànica»

L’any passat, per Sant Jordi, l’historiador Borja de Riquer va publicar la seva compilació de treballs acadèmics i articles periodístics Anar de debò, els catalans i Espanya, un dels textos fonamentals per a comprendre amb perspectiva el conflicte que pot significar la ruptura definitiva del règim vigent, que pot propiciar una emancipació nacional del nostre país i que probablement significarà un dels traumes més profunds que haurà de superar (o no) Espanya. Tot i que aquests darrers anys s’ha publicat molt sobre el tema (amb alguns volums més reeixits que uns altres) i els opinadors hem comès molts excessos articulístics, no hi ha res com mirar-nos qualsevol conflicte des d’una òptica més global, i des d’una mirada més de longue durée com ens aconsellava Fernand Braudel. De Riquer, que ja fa dues dècades va sacsejar el panorama intel·lectual amb la proposta interpretativa de la ‘feble nacionalització espanyola’ al XIX com a explicació de l’absència de consens sobre la identitat a l’estat (i que, per cert, fou rebut amb grans dosis d’hostilitat entre els historiadors acadèmics espanyols), sofistica i aprofundeix els seus arguments en el retrat del reiterat desacord entre una Catalunya que cerca desesperadament un encaix en un estat que no és altra cosa que el residu persistent d’un antic imperi en decadència, on només la neutralitat a les guerres mundials i el seu alineament occidental durant la guerra freda va evitar una definitiva descomposició.

Aquells qui hem dedicat bona part dels nostres esforços de recerca a l’etapa de la transició constatem, primer amb intuïcions, i a mesura que més dades són revelades amb la certesa, que el procés polític seguí la lògica de consolidar el resultat del 1939, i que la democràcia vigent té el límit de no discutir l’ordre sorgit pel resultat de la guerra civil. En els acords no escrits (i també els escrits, com queda clar en el testament del general Franco), s’estableix la norma que l’ordre franquista no s’altera en allò que és essencial, que els dogmes polítics (unitat, símbols, monarquia, hegemonia econòmica de la llotja del Reial Madrid) no es toquen i que les llibertats són sotmeses a la vigilància permanent (i suspeses quan hi ha alguna amenaça que aquesta lògica es qüestioni).

La societat catalana que sorgeix del final del franquisme era ingènua, poruga, tímida, amb baixa autoestima, profundament traumatitzada, alhora que esdevenia també un focus de rebel·lió permanent. Barcelona era (i és) la capital de la dissidència global (a tots els nivells, social, polític, nacional). Es va arribar a un pacte mal entès: restabliment de la Generalitat en canvi de monarquia (segons que revela el darrer treball d’Enric Pujol sobre Tarradellas), a gaudir de certa visibilitat en canvi de no qüestionar la unitat. La societat catalana es va creure la propaganda d’una democràcia comandada (o esterilitzada) per franquistes, i feia el seu camí. Certament, les institucions catalanes, amb encerts de reconstrucció i renacionalització nacional d’acord amb iniciatives de Jordi Pujol i de bona part d’una societat civil profundament democràtica, permet de crear un ecosistema de mitjans en català, una escola amb immersió lingüística, una cultura que es pren seriosament ella mateixa… i sobretot una cultura política antifranquista que topa creixentment amb el franquisme sociològic adherit en les institucions i l’imaginari espanyol, especialment quan la generació de postfranquisme desacomplexat assalta la Moncloa a partir del 1996.

La resta, més o menys, ja ho coneixem. La societat catalana fa la seva vida, cada vegada més divergent respecte de l’evolució política, social i cultural espanyola. Fins que el xoc arriba a ser explícit: el drama de l’estatut de 2003-2006 i la trista comprovació de saber que els fantasmes del Valle de los Caídos s’apareixen sovint a les sales del TC el 2010.

Com ja he repetit en unes altres ocasions, ja fa almenys una dècada que Catalunya és independent. Que els catalans vivim en una situació de separació real d’Espanya. Que només cal formalitzar el divorci. Que l’altra part es nega a reconèixer la separació de facto, i que farà tant com pugui (en un marc jurídic internacional que no ajuda per la manca d’una normativa clara) per evitar-ho.

Aquest context fa que tot diàleg sigui impossible. Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com un igual, sinó com un element subordinat de manera orgànica. De fet, és en la substància nacional, adobada amb un sentit religiós monoteista (Nació, com Déu, n’hi ha només una, i qui ho nega són heretges que cal enviar a la foguera), la que impedeix una relació normal. Bona part de la intel·ligència espanyola, que existeix i que calla per evitar una cacera de bruixes (preguntem als escassos articulistes de Salamanca que defensaven el retorn dels papers de la Generalitat quin tracte van rebre), és conscient de la magnitud de la tragèdia. Sap que el preu de mantenir la unitat és impossible d’assumir per una opinió pública alimentada a còpia de menyspreus i falsedats sobre la qüestió catalana. Perquè… és possible, per posar alguns exemples pràctics, que es permeti de federar Catalunya amb el País Valencià, les Illes i la Franja? És possible de convertir el català en llengua oficial espanyola i que es pugui veure TV3 a Badajoz? És possible que Catalunya pogués esdevenir un estat lliure associat que controli els seus imposts i inversions i, encara pitjor, que tingui el seu comitè olímpic o selecció de futbol? És possible que a l’aeroport de Sevilla hi hagi indicacions en català? És possible que en un festival d’Eurovisió de cada quatre el representant de l’estat sigui Antònia Font (reunits feliçment per a l’esdeveniment). És possible que Espanya continuï com a monarquia, mentre Catalunya sigui república? Suposo que algun alt funcionari espanyol mínimament intel·ligent i honest tremola davant aquesta hipòtesi tenint en compte que el partit majoritari va fer una campanya per signar ‘contra los catalanes’ i que el PSOE va patir un cop d’estat intern per evitar aquest famós diàleg. Per la nostra banda, si més no al Principat, hi ha una consciència prou àmplia (i una amarga experiència històrica) per veure que la solució més realista és el divorci (amistós o no), i seguir la lògica del refrany castellà de ‘cada uno en su casa, y Dios en la de todos’.

No cal ser historiador per mirar enrere. L’experiència compartida aquestes darreres dècades ens indica que el diàleg pot estar bé com a principi filosòfic, encara que sigui improbable a la pràctica. Quan una nació (o un individu, o un col·lectiu) ha rebut insults, amenaces, menyspreus (i silencis còmplices per part de teòrics amics), es pot perdonar, però en cap cas es pot oblidar. Per la banda hispànica, a l’altra banda, a l’estat, no hi ha ningú amb capacitat de reconèixer el mal causat, perquè el preu a pagar els sembla terrible: aparèixer com a culpables d’un trauma nacional històric, com els almiralls Cervera i Montojo, que el 1898 van aparèixer com a culpables de la derrota davant els Estats Units, quan en realitat eren els caps de turc d’un conjunt d’errors polítics i de pressió mediàtica.

Per això, per la banda de Madrid, el diàleg és impossible. Per la part catalana, atesa l’experiència històrica, tampoc (no es pot dialogar amb aquell que no et reconeix com a igual) no hi pot haver cap confiança a mantenir una relació que només ha servit per a alimentar el ressentiment mutu.

Font: VilaWeb.cat