Toni Soler: «El que ja tenim»

POLÍTICA. Hi ha dos processos. El que teòricament és més important, el procés polític, tot just comença, o potser ni això: des del punt de vista administratiu, a Catalunya les coses estan igual que sota la presidència de José Montilla. Està en vigor el mateix Estatut, el mateix sistema de finançament, les mateixes lleis orgàniques. No som més estat, o menys autonomia, del que érem abans, ans al contrari: el govern espanyol, per via legal - of course-, ha recuperat competències i ha activat un control més ferm de la tresoreria de la Generalitat. Per tant, qui trobi que això se li fa molt llarg, que sàpiga que l’important encara ha de començar. No ha començat abans perquè és molt difícil, perquè s’han comès molts errors i perquè hi ha un Estat amb tics antidemocràtics posant bastons a les rodes una vegada i una altra. I un cop comenci, si comença, el procés polític anirà seguit d’una llarga temporada de transició -anant bé- o de conflictes -anant malament.

FANTASIA. Els que diuen que el procés és una fantasia, doncs, tenen part de raó, si ens referim només a la seva traducció legal i institucional. Però no hem d’oblidar que els que diuen que tot això és una fantasia volen que sigui una fantasia. Necessiten pensar-ho, per dissipar les seves pors. De vegades en diuen fantasia, de vegades desvarío, de vegades cortina de fum. Si tot va bé, en uns mesos canviaran de vocabulari i acceptaran que la via cap al referèndum és real, i no una mentida col·lectiva com la dels Reis d’Orient, una monumental operació de distracció per tal que el pèrfid govern ultraliberal de Puigdemont i Junqueras, amb la complicitat traïdora de la CUP, pugui carregar-se l’estat del benestar i les famílies es barallin en les llargues sobretaules de diumenge. Aleshores, potser ells mateixos hauran de dir que el referèndum no és una fantasia, sinó que hi estan en contra. I serà divertit escoltar com ho raonen.

CANVIS. Però encara que tots els malastrucs del país tinguessin raó, i el procés, el referèndum i tot plegat acabi com el rosari de l’aurora, hi ha una sèrie de canvis que són reals, que tenen fondària i que difícilment es podran revertir. Perquè el procés -no el procés polític, sinó el procés ciutadà- ha fet que el govern català mostri més ambició que tots els seus antecessors, i que no accepti parlar amb Madrid si no és de manera bilateral. Ha fet que càrrecs públics es juguin penes de presó per defensar el que creuen, en una mostra de convicció que -segur- farà que es propagui l’exemple. El procés també ha fet que Catalunya s’interpel·li a si mateixa d’una manera inèdita; que una gran majoria dels seus ciutadans assumeixin que som una nació amb dret a decidir; que el mapa polític del país canviï de dalt a baix, escombrant bona part de l’elit política dels últims trenta anys; que l’estat espanyol mostri les seves clavegueres de tal manera que potser mai més no recuperarà la seva legitimitat.

Totes aquestes coses, i algunes més, ja formen part del Procés. No ha nascut un estat, encara. Però alguna cosa ha nascut.

Font: ara.cat