La idea d’empoderament provinent del món anglosaxó ve molt al cas per comprendre el que ha passat i passa a Catalunya, un cas exemplar d’empoderament.
Pressionada i acorralada per l’Estat mateix i les seves institucions i poders identificats i establerts a Madrid, la societat catalana s’ha hagut d’empoderar per no morir i, d’aquesta manera, Catalunya s’està realitzant com a nació.
El projecte històric nacional català es va adaptar a les estructures i límits de l’estat de les autonomies conformat definitivament després del 23-F i va ser interpretat per la burgesia que va pactar amb l’oligarquia de l’Estat. El projecte nacionalista en el seu conjunt durant els anys d’autonomia va ser un projecte limitador en la seva concepció de la comunitat nacional i limitat políticament, ja que va renunciar a la pretensió de sobirania.
Tot i que aquest nacionalisme no era etnicista -encara que el nacionalisme espanyol el va acusar sempre de ser-ho- sinó polític, no incloïa en el projecte de país d’una manera legítima una part important de la societat. Lògicament, aquesta burgesia sentia que per història era el seu destí natural governar el país, i el seu elitisme i la seva actitud cap a aquests altres sectors era de paternalisme, cosa que era percebuda per la resta de la societat. El llenguatge de classes està molt més clar en la societat catalana que en l’espanyola en general.
Va ser la sedimentació de dècades de canvis socials des dels cinquanta fins a l’actualitat el que va desencadenar un primer empoderament d’una part de la societat que es va enrobustir: classes mitjanes formades en part per aquells nous catalans dels anys seixanta i els seus fills i nets i, en general, una ciutadania molt particular, amb un nivell de culturització i implicació cívica com no existeix a Espanya. Aquesta inflexió social es va expressar en la pretensió de disputar-li el poder a la minoria dominant tradicionalment. Ho va formular bé Carod-Rovira, que va interpretar el projecte nacional català d’una manera oberta: es tractava d’oferir un projecte nacional no de catalanistes sinó de la ciutadania catalana; és a dir, obert a qui volgués compartir-lo.
Amb la demanda d’un nou Estatut es van iniciar una sèrie d’atacs polítics i de menyspreus públics a la societat catalana. Aquest atac des de l’exterior va fer que moltes tensions prèvies es catalitzessin en una demanda col·lectiva. El que va ser inicialment ràbia cívica va passar a un estat de debat, de reflexió col·lectiva. I el conjunt de la societat, especialment els sectors més dinàmics, va arribar a un punt mínim de consens: l’exigència de reconeixement nacional, és a dir, poder decidir la seva relació amb Espanya. Demanar aquest referèndum és en si mateix una exigència de sobirania.
Crec que el procés polític català és inèdit, un moviment polític de fons en què la protagonista i posseïdora d’una intenció política és la ciutadania, i no les organitzacions polítiques. El que ho fa fràgil és precisament el fet de no estar dirigit pels partits sinó tenir un equilibri entre la societat i les organitzacions polítiques. En ser un moviment essencialment cívic i, a més, gairebé improvisat, no té altre programa polític desenvolupat que no sigui fer aquest referèndum. La fortalesa d’aquest torrent cívic va canviar completament el mapa polític català, i tots els partits tenen por de moure’s per si una opinió pública molt mobilitzada s’enfada.
L’empoderament del conjunt de la societat catalana és la clau del procés. Els partits estan obligats a donar forma política a aquesta demanda tan oberta i ambigua però vigorosa. Però si el moviment social perd força no només no s’obtindran beneficis polítics i serà derrotat pels interessos centralistes sinó que -cosa que és més greu- la societat catalana quedarà enfonsada moralment per força temps.
Hi ha partits que inicialment van galopar a cavall de la demanda ciutadana de referèndum i que ara, sense donar una explicació pública clara, hi estan renunciant. Saben que això suposa haver de convèncer una part de les seves bases perquè abandonar aquesta exigència té com a conseqüència deixar en minoria aquesta posició política, que és l’aglutinant de tot el procés d’empoderament polític nacional de Catalunya. Una vegada s’ha formulat aquesta demanda, subscrita amb el suport de diverses formacions polítiques, no es pot abandonar enmig d’un conflicte com el que s’està donant entre l’Estat i la societat catalana a través de les seves institucions. El mal que es fa no és a altres partits, sinó al centre i al conjunt de la societat.
El federalisme, si és de veritat i no una muleta de torero, és articular el poder mitjançant pactes de poder entre les parts. I quan l’Estat, per la seva part, no actua lleialment sinó que utilitza totes les armes legals i il·legals contra un procés polític, cal escollir de part de qui s’està i dir-ho clarament. La resta és enganyar la ciutadania.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada