Sebastià Alzamora: «Pàtria, estat i diners»

El president de la gestora immortal del PSOE, Javier Fernández, és notícia perquè aquest dissabte, en el discurs que va pronunciar davant del comitè federal del seu atrotinat partit, va estar a punt de dir una veritat. No la va dir del tot, per descomptat, perquè l’home porta massa temps sotmès a un règim estricte de mentides i intoxicacions, i dir una veritat sencera així, de cop, li podria resultar extremadament nociu, a més de dolorós. Només hi va fer una primera aproximació, i encara li va caldre agombolar-la, per fer-se el tràngol més bo de passar, amb una mostra del vessant winter is coming de la retòrica constitucionalista, advertint que una Catalunya independent equivaldria a un retorn a l’Edat Mitjana (en aquesta ocasió va deixar de banda les comparacions amb l’Alemanya nazi, per no cremar tot el combustible en una sola falla).

Però l’aproximació a la veritat es va produir i, per bé que tímida, mereix ser consignada. En referència als independentistes catalans, Fernández va declarar: “Si no volen ser els nostres compatriotes, hauran de ser els nostres conciutadans” (subratllem el mode imperatiu “hauran de”). Si no volen compartir una pàtria, hauran d’assumir un estat. O també, si no ens plau participar de l’alegria de ser espanyols, haurem d’acceptar el marc legal que estructura l’estat espanyol: és la passa que, segons Fernández, va de compatriotes a conciutadans. I és una passa aclaridora i que com dèiem s’encamina cap a la veritat, però que encara no hi arriba. Falta encara la passa decisiva.

Aquesta: el que volen Javier Fernández i la longeva gestora del PSOE no és que els catalans (tots: en realitat, si són independentistes o no, tant se val) siguin compatriotes, que a això ja diuen que hi renuncien graciosament, ni tampoc conciutadans, sinó contribuents. Si Fernández fos sincer del tot (ja hem dit que comprenem que li costa), aclariria que tant li és si els catalans volen o no volen ser conciutadans i, per tant, assumir com a propi un projecte convivencial amb els pobles d’Espanya, sinó que només li interessa que acatin els deures que aquesta conciutadania comporta, i molt concretament els deures tributaris. Dit clar i català, que paguin. Si no volen ser compatriotes nostres que no ho siguin, però que paguin. Només que ell no ho formula en subjuntiu, sinó en imperatiu: “hauran de”. Si no volen ser compatriotes, hauran de pagar. Aquesta sí que és la veritat pelada del seu elegant circumloqui. Elegant, però encara aproximatiu. No va completar la gradació. Ni com-patriotes ni con-ciutadans: con-tribuents. Així sí. Així ja s’entén el missatge amb nitidesa. És l’Espanya subvencionada (com la comunitat del Principat d’Astúries que presideix el mateix Fernández) demanant, exigint de fet, que no es permeti l’ejecció de dins el seu sistema extractiu d’una de les seves principals fonts d’ingressos. Vist així no és un advertiment ni una declaració de principis, sinó un crit d’alarma. No es tracta de la pàtria ni de la ciutadania, sinó dels diners.

Font: ara.cat