«El gran problema que té Espanya, i és el que ells no volen veure per més que els ho expliques, és que s'agafen les lleis com si fossen coses immutables, sagrades, i com si la política no les pogués alterar mai»Soraya Sáenz de Santamaría es va tornar a referir ahir a una notícia que fa uns quants dies que havia excitat d’allò més el món unionista: el més alt tribunal alemany responia a una demanda d’un referèndum d’autodeterminació a Baviera dient que en l’actual constitució alemanya no hi cap, aquell dret. No era cap sentència, sinó una simple inadmissió. Una persona, una de sola, ho demanava i el tribunal responia així. I prou. Curiositat: només he trobat un diari alemany, un de sol, el FAZ, que en parle, en un racó. Els altres res de res. Evidentment, per una raó molt bàsica: l’independentisme bavarès és inexistent i no preocupa ningú.
El gran problema que té Espanya, i és el que ells no volen veure per més que els ho expliques, és que s’agafen les lleis com si fossen coses immutables, sagrades, i com si la política no les pogués alterar mai. Un argument sociològicament molt autoritari, tremendament primitiu, molt simple i sobretot molt poc realista, tal com funciona el món d’avui.
Parlem d’Alemanya, doncs. I situem les seues opinions allà on tindrem la situació real: com reaccionarà Alemanya a una proclamació unilateral d’independència en un estat europeu. I dic que parlem d’Alemanya en aquest context, precisament, perquè tenim un precedent important, que és Kossove. Parlem d’una situació evidentment diferent de la catalana, però on l’estat alemany –no els tribunals, sinó l’estat com a tal i amb la màxima solemnitat– va establir una doctrina jurídica sobre la manera com ha de reaccionar en aquests casos, lliurada per escrit. Una doctrina que interpreta l’autodeterminació dels pobles. (I que la podeu llegir, en anglès, ací.)
I resulta que, llegint-la, i llegint les referències que fa no solament al cas concret de Kossove sinó als processos d’independència en general, hi ha unes quantes sentències molt definitòries que si jo fos el govern espanyol em miraria amb preocupació (els subratllats són tots meus):
- La declaració d’independència de Kossove –com qualsevol declaració d’independència– no depenia de si l’acceptava Sèrbia o no (pàg. 7).
- En la pràctica internacional, només s’ha considerat que les declaracions d’independència violaven la llei internacional en el cas que anassen acompanyades d’alguna altra violació (pàg. 29).
- El principi de la sobirania i, com un dels seus diversos aspectes, el d’integritat territorial, és un principi important, però no únic, de la llei internacional. Un altre principi, amb la mateixa força, és el de l’autodeterminació (pàg. 32).
- Hi ha qui afirma […] que el dret de secessió no existeix mai. Però això a la pràctica deixaria sense significat el dret d’autodeterminació interna. Si això fos així, no hi hauria cap remei […]. El grup majoritari d’un estat podria oprimir el grup minoritari fàcilment i amb impunitat, i deixaria el grup minoritari sense cap possibilitat (pàg. 33 i 34).
- Per bé que l’autodeterminació […] hauria de ser exercida i executada dins el marc dels estats existents, excepcionalment es pot legitimar la secessió si es demostra que és l’únic remei contra un refús prolongat i rigorós a l’autodeterminació interna. Aquest model de secessió com a remei no faria perillar l’estabilitat internacional (pàg. 34).
Més tard, en l’audiència pública davant la Cort Internacional de Justícia, l’estat alemany encara va clarificar més, oralment, aquesta opinió. Hi féu matisos molt importants que també es poden llegir ací.
- Hem explicat que la llei internacional no conté cap regla prohibint la Declaració d’Independència en qüestió. Ara deixeu-nos anar un pas més enllà per examinar si la llei internacional justifica positivament aquesta declaració. I sobre això he de dir que, mentre som ací parlant, la realitat és que existeix un Estat Independent de Kossove (pàg. 29).
- Fins i tot comptant que la consulta que fa el tribunal no és ni la condició de Kossove ni el seu reconeixement per part dels altres estats, aquesta pregunta té relació amb una situació que de fet existeix i que per tant no pot ser menystinguda (pàg. 30).
- La formació de l’estat de Kossove va ser justificada per la llei internacional. Es basa en el dret d’autodeterminació del poble de Kossove. I ha esdevingut un fet, que ha de ser considerat a la llum del principi d’efectivitat en la llei internacional (pàg. 32).
Fins ací les cites. Hi afegiré una mica de context, si em permeteu d’abusar de la vostra paciència.
Allò que el govern alemany diu és que:
- Quan un estat existeix, quan és una realitat de fet, aquesta realitat, l’efectivitat de la seua existència, no pot ser menystinguda per la comunitat internacional.
- No hi ha res en la llei internacional que puga servir per a prohibir la creació d’un estat nou, d’acord amb el principi d’autodeterminació.
- L’autodeterminació, idealment, s’hauria de poder exercir dins el propi estat i d’acord amb aquest, però si l’estat es nega continuadament a permetre l’autodeterminació aquest refús legitima la secessió.
Aquesta és la tesi oficial –hi insistesc: solemne i per escrit– de l’estat alemany sobre com hauria d’actuar en cas d’un procés d’independència no acordat. Si Soraya Sáenz vol continuar fent brometes sobre Baviera, per ella fa.
I dit això, dues consideracions finals.
La primera és que el debat sobre el reconeixement o no d’un estat no és mai un afer jurídic, sinó estrictament polític. Per tant, Alemanya farà allò que considerarà convenient en el moment en què la independència de Catalunya siga realment, efectivament, sobre la taula. L’unionisme, si això el fa estar tranquil, que es quede amb aquest simplisme d’equiparar la no-admissió de la demanda d’un particular sobre Baviera amb la situació catalana. Però nosaltres no hauríem d’actuar de la mateixa manera. És cert que a Alemanya, en el cas català, li resultarà molt difícil de desdir-se de la doctrina que va fer servir per justificar la independència de Kossove. Però ho podria fer si li convingués. La política és el regne del cinisme i coses més grosses s’han vist.
I la segona consideració: un argument completament determinant i definitiu és que l’estat que s’ha fet independent existeix, i això és indiscutible. Per tant, apuntem-nos-ho: més i tot que guanyar el referèndum, serà determinant que el govern català controle el territori de Catalunya l’endemà de la independència.
P.D. Recordeu que som nosaltres els qui esquivem el pensament màgic: sempre aportem dades i les documentem. No com ells.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada