Sembla raonable pensar que si el desafiament independentista s’ha llançat des de Catalunya, la iniciativa per empènyer-lo ha de venir de Catalunya. I més ara que hi ha una majoria absoluta parlamentària que hi està a favor i té el mandat democràtic d’impulsar-lo. (Recordem-ho. Sobre el cens, Rajoy governa amb el 23 per cent de vots, mentre que el Regne Unit deixa Europa amb la mateixa proporció que aquí té l’actual majoria parlamentària: un 37 per cent del cens.) De manera que no és gens estrany que sembli que la pilota del conflicte gairebé sempre és a la teulada dels independentistes. I per això ens passem dies i mesos preguntant-nos pels fulls de ruta, per les dates decisives, per quan es podran recaptar els impostos, per si es podran pagar les pensions, per com es farà el referèndum...
A AQUESTA IMATGE hi ha contribuït la manca de resposta política del govern del PP, més enllà del no. Un no expressat amb la remissió del conflicte al sistema judicial, a quatre amenaces ridícules, al joc brut de l’Estat i a les falsedats i els insults que les xarxes i bona part del món mediàtic espanyol dediquen a l’independentisme. Però com que a l’altra banda hi ha una paret, el camí cap a la independència és més propi d’un partit de pilota valenciana en un frontó i amb un equip jugant en contra d’ell mateix que no pas d’un partit amb dos equips competint amb joc net.
DISSABTE PASSAT Joan Tardà feia la pregunta del milió en una piulada sobre la possible aplicació de l’article 155 de la Constitució i la posterior suspensió de l’autonomia: “I després, què?” Vet aquí la pregunta que ens sol passar per alt. Prenem el cas de si Catalunya, en cas d’independitzar-se, quedaria fora o no de la Unió Europea. Si Espanya no ens reconeixia la independència, tampoc no ens podrien fer fora de la UE. I si la reconeixia, qui es podria oposar al fet que en seguíssim sent membres? De manera que qui ho té malament per amenaçar-nos amb una hipotètica expulsió de la Unió Europea, en cas que hi vulguem ser, és precisament l’estat espanyol. El problema és seu.
EL MATEIX PASSA amb la hipotètica suspensió de l’autonomia. O amb l’establiment d’un estat de setge, poc imaginable a l’Europa democràtica del segle XXI. Tant de bo ens ho estalviem! Però en cas que s’hi arribés, el problema el tindria Espanya per la senzilla raó que ningú no sap què s’hauria de fer després. ¿Ens governarien manu militari des de Madrid? ¿Posarien a la presó el nostre govern? ¿Tancarien el Parlament? ¿Deixarien de pagar els sous dels funcionaris, les factures dels serveis públics o les pensions, just quan en tindrien el control total? ¿Intervindrien els informatius dels mitjans públics de la Generalitat? I, sobretot, ¿per quant de temps se suspendria l’autonomia o es mantindria el setge? Tres mesos? Dos anys? ¿Fins a unes noves eleccions en les quals, previsiblement, el vot independentista encara hauria guanyat més pes?
D’AQUESTES CONSIDERACIONS se’n poden treure tres conclusions. Primera: tot i l’increment de la tensió política dels propers mesos, convé no provocar gratuïtament ni respondre a les provocacions dels altres. El rigor i la impertorbabilitat seran fonamentals. Segona: l’única i més poderosa arma dels adversaris de la independència és buscar la desmoralització, ja sigui provocant divisions internes o bé fomentant la desconfiança en les possibilitats d’èxit. A manca d’arguments en positiu, no pararan de burxar. I tercera: que no es perdi de vista que la pilota és a la teulada de l’estat espanyol. Aquí el joc és transparent: democràcia i referèndum.
PER TOT AIXÒ, cal entendre que el xoc polític, es presenti com es presenti i acabi com acabi, en cap cas es resoldrà definitivament per la via autoritària. I el primer que caigui en aquesta temptació en serà el perdedor.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada