«De les ofertes colonials de Madrid només poden sortir més noves i vistoses ensarronades i ximpleries»Ara farà gairebé dos anys, en unes jornades sobre Reflexió i Debat (ja es veu que la cosa anava forta), el senyor Miquel Roca va fer un encès elogi de l'ambigüitat com a eina per a gestionar la relació entre Catalunya i Espanya i, en general, la vida política del país. Només així, segons ell, era possible fugir dels "radicalismes".
A les quatre "formes de vida catalana" assenyalades per Ferrater, continuïtat, seny, mesura i ironia d'aquell moment, calia afegir-hi, doncs, una cinquena: l'ambigüitat. De fet, el senyor Roca senzillament elevava a la categoria de principi polític el que havia estat una praxi constant des de la transició. Així van quedar les coses en el seu moment: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i ambigüitat.
Un discurs ambigu que només era possible que emergís i triomfés dins d'un panorama polític i cultural ambigu. A un país ambigu li correspon una política ambigua i una cultura ambigua i uns polítics ambigus, mai és a l'inrevés. Els anys pujolians van regnar sota la bandera de l'ambigüitat, i Miquel Roca va ser-ne el seu príncep blau.
I així, entre ambigüitat i ambigüitat, van tancar-nos en una gàbia. Deia Montserrat Roig que la seva era la generació dels "fills forçats pel franquisme". La nostra és la dels fills forçats per la transició. Es venia ambigüitat, però els barrots eren de debò. Avui ja l'ambigüitat és, tan sols, l'últim reducte dels cínics.
Pretendre sortir del pas ara mateix del conflicte polític que hi ha a Catalunya aspirant a què la seva autèntica arrel, la sobirania, no es discuteixi, és com pretendre fer-nos creure que els collarets i les botelles de rom amb les que els colonitzadors tan generosament distribuïen entre els indis era un acord polític de sobiranies compartides.
És impossible creure's un estat de dret a l'espanyola tant com ho és pensar que amb una oferta de rebaixes de deutes i greuges pendents Madrid pot esquivar el clam majoritari de la nació catalana: decidir el seu futur, autodeterminar-se.
Per si encara algú en dubtava, ara ja sabem que del diàleg de Madrid només se'n pot esperar més querelles i inhabilitacions. I, de la mateixa manera, de les ofertes colonials de Madrid només poden sortir més noves i vistoses ensarronades i ximpleries. Siguin consells de ministres a Barcelona per a gaudi de la tribu, sigui el trasllat del cementiri d'elefants del Senat al zoològic barceloní.
Que l'Estat sàpiga que tota oferta sense sobirania no és més que pols i fracàs i que els polítics catalans s'adonin que qualsevol mínim joc a "l'oferta" de la metròpoli és sortir de les manifestacions de l'11 de setembre i de declaració de sobirania del Parlament. Autodeterminació vol dir autodeterminació. Aquesta és la qüestió. De la resta, no tenim cap pressa: se'n pot parlar ara o tranquil·lament en la discussió sobre actius i passius que tindrà lloc després del referèndum.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada