Ens hem quedat tots ben sorpresos de les declaracions del president Rajoy segons les quals el seu govern només s’interessa per solucionar els problemes reals de la gent de Catalunya, no com altres, que només demanen impossibles. Però jo em pregunto: de què hem estat parlant a Catalunya tots aquests darrers anys si no era dels problemes reals de la gent?
Pot ser útil recordar que tots aquests problemes venen per acció o omissió del govern central. Cal recordar que alguns dels més punyents, per repetits gairebé cada dia, són responsabilitat exclusiva del govern central. Mencionar la subinversió i el pèssim manteniment dels ferrocarrils de Rodalies és un problema real de molta gent. Però la solució només la té el govern central, i no vol ni sentir a parlar que des de Catalunya vulguem contribuir a donar una solució. El govern central és molt gelós de les seves competències, que sempre considera més importants que els problemes de la gent. Ni fan ni deixen fer.
El corredor mediterrani també és un problema de tota la gent que treballa a Catalunya i de la seva capacitat de creixement. Però el govern central deu estar convençut que no és un problema de la gent de Catalunya o que els problemes de la gent d’altres territoris de l’Estat són més importants. Seguint amb les inversions, bona part de les que fa -particularment en la xarxa d’alta velocitat- no resolen cap problema real de la gent, només es justifiquen per la unitat nacional, que sembla que és un principi que té un valor infinit.
Hi ha problemes molt importants que són competència exclusiva de l’Estat, i la gestió que en fa el seu govern és manifestament millorable. És el cas de les pensions de tota mena, de l’edat de jubilació, dels subsidis d’atur, de la regulació del mercat de treball, de la supervisió bancària (tot i que des de la creació de l’Autoritat Bancària Europea, menys que abans), de la regulació de la competència, de la política energètica, de la defensa del país, de la recaptació de gairebé tots els tributs, del finançament de les comunitats autònomes (que serveixen per pagar les competències que tenen transferides, orientades precisament a resoldre els problemes de la gent), del finançament dels ens locals -ajuntaments i diputacions-, de la regulació de les polítiques socials, sanitàries, educacionals, d’infraestructures, i d’una llista ben llarga. ¿El govern central es cuida adequadament dels problemes de la gent? ¿O només pateix per deixar clar qui mana?
Tot allò que el govern de Catalunya ja ha demostrat que fa bé amb les competències de què disposa, resulta que el govern central sempre ho vol canviar perquè els agrada massa als catalans i li agrada massa poc a ell. No va de problemes de la gent sinó de gustos, preferències i poder. Això val per a pràcticament totes les àrees de govern de la Generalitat. És com el que passa quan Catalunya legisla en els àmbits en què no està prohibit que ho faci, com pot ser la creació de nous impostos o la regulació d’àmbits de competència exclusiva de la Generalitat. Per damunt dels problemes de la gent hi ha el dret de l’Estat a manar i a regular el que Catalunya fa. Que s’hagin acostumat a recaptar tots els nostres impostos i contribucions, que de cap manera no ens tornen com ens haurien de tornar, i que ens donin lliçons sobre com gastar aquests recursos és un gran menysteniment i una desvergonya.
Acusen el govern de la Generalitat de no parar atenció als problemes de la gent quan no fa altra cosa. Que diguin que no vol dialogar quan no es coneix cap plantejament de diàleg per la seva banda és més que xocant, a menys que dialogar sigui limitar-se a donar ordres o a escoltar el que et diuen sense fer-ne cap cas.
Des d’aquest punt de vista és d’agrair la sinceritat de Juan Luis Cebrián -ànima potser poc pura però sempre ben informada i influent- quan recorda, a l’entrevista d’aquest diumenge a El Mundo, que el problema de Catalunya és exclusivament un problema de poder. Quin alleujament que no donin lliçons de si s’atenen millor o pitjor els problemes de la gent i que deixin el problema real tal com és, sense enganys ni distorsions. Sí senyor! És un problema de poder i, tal com tothom sap, en democràcia els problemes de poder es resolen a les urnes.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada