Cal proclamar alt i fort davant els governs democràtics i l'opinió pública internacional que el Regne d'Espanya no és un Estat de dret pel que fa a Catalunya. No és el primer cas, perquè el Regne Unit no es va comportar com una democràcia a Irlanda abans de la seva independència.
Hem de recordar amb totes les nostres forces que Catalunya es regeix avui per l'Estatut de la Prevaricació i no per l'Estatut que van votar els ciutadans catalans en referèndum l'any 2006. L'Estatut de la Prevaricació és el resultat de la modificació feta per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que vulnera l'article 152.2 de la Constitució espanyola que estableix: "Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podrán ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y con referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes". Si els magistrats consideraven anticonstitucionals articles de l'Estatut, havien d'ordenar la repetició de tot el procediment que culmina en un referèndum. És el que va fer el Tribunal Constitucional d'Àustria que va ordenar repetir les últimes eleccions presidencials: els magistrats austríacs no podien imposar un determinat president.
D'acord amb l'article 152.2. el Tribunal espanyol no podia modificar l'Estatut tal com va fer i, per tant, van prevaricar. La situació és perversa. La Constitució de 1978 reconeix que els catalans tenen la darrera paraula sobre la seva autonomia en referèndum i Catalunya està sotmesa a un Estatut anticonstitucional pel Tribunal que ha de garantir el seu compliment. Totes les intervencions dels nostres representants al Congrés i al Senat haurien de llegir l'article 152.2 fins que no es permeti la celebració del referèndum, per recordar la prevaricació constitucional que pateix Catalunya.
Cal fer memòria amb insistència a tot el món que Catalunya va ser conquerida per les armes l'any 1714 i que el Decret de Nova Planta va abolir la constitució catalana i totes les seves institucions i va annexionar-nos al Regne de Castella. L'Estat de dret català va ser destruït apel·lant al dret de conquesta. El regne castellà va canviar el seu nom pel de Regne d'Espanya a les Corts de Cádiz, l'any 1812, poc abans de perdre la major part de les seves colònies. Catalunya va patir un règim d'ocupació militar presidit per un Capità General que acumulava tots els poders. Fins que les muralles i la ciutadella no van ser enderrocades (1855) Barcelona va ser una plaça forta ocupada. La Restauració borbònica de 1874, imposada pel cop d'Estat del General Martínez Campos, no va demanar mai el consentiment dels catalans, ni va fer res per alleugerar l'abolició de la constitució catalana de 1714; no va ser mai un Estat de dret a Catalunya.
L'Estat de dret català abolit el 1714 no va ser parcialment restaurat fins al restabliment de la Generalitat l'any 1931 i la instauració de l'Estatut d'Autonomia de 1932. Va ser la primera vegada en dos segles que els catalans van atorgar el seu consentiment a formar part de l'Estat espanyol. La democràcia a Catalunya i a Espanya va indissolublement unida al reconeixement del poble català com a subjecte polític. L'autonomia va ser anul·lada quan l'exèrcit del General Franco va tornar a envair Catalunya, tal com explica el mateix decret de la seva dissolució.
A la mort de Franco, el seu successor a títol de rei, Juan Carlos I, va entendre que l'estabilitat del nou règim necessitava el consentiment dels catalans. Per aquesta raó es va restablir la Generalitat, el seu President a l'exili va retornar i es va preveure a la nova Constitució el reconeixement de l'existència de nacionalitats i el seu dret a un Estatut d'autonomia aprovat en referèndum i que només podia ser modificat de la mateixa manera. En aquestes condicions els ciutadans de Catalunya va ratificar la Constitució espanyola l'any 1978.
Aquesta reconciliació entre Catalunya i Espanya va ser trencada amb la sentència del Tribunal Constitucional que va modificar l'Estatut d'Autonomia vulnerant l'article 152.2. Destacats juristes i catedràtics de dret constitucional com Miguel Herrero de Miñon del Partit Popular o Javier Pérez Royo, de l'esquerra espanyola, han reconegut que la sentència de l'Estatut va trencar el "pacte constitucional" entre Catalunya i Espanya. Des d'aleshores no hi ha Estat de Dret democràtic a Catalunya i la Constitució espanyola no té el consentiment dels ciutadans de Catalunya. Ho ratifiquen els resultats electorals de les darreres eleccions: la suma dels vots dels tres partits constitucionalistes només obté el 40%, mentre que els partidaris de la República Catalana, vinculada o no a Espanya, assoleixen el 60% del total.
Catalunya es regeix per l'Estatut de la Prevaricació i està absolutament desemparada en un sistema judicial corromput pel que fa a Catalunya en les seves més altes instàncies. Aquesta indefensió ha fet que el seu únic recurs sigui la desobediència pacífica, encapçalada pels seus representants democràtics, que, molt probablement, acabarà amb el seu empresonament. Hi tornaran a haver presos polítics, pacífics i elegits a les urnes, a l'Estat espanyol.
Amb la detenció de la presidenta del Parlament i del President de la Generalitat el conflicte democràtic entre Catalunya i Espanya es convertirà en violació dels drets humans. Els Estats europeus poden evitar aquest efecte del procés iniciat amb el Cop d'Estat de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè poden pressionar a favor d'una sortida democràtica. Per evitar que hi hagi presos polítics democràtics a un país de la Unió Europea han de deixar de considerar la demanda catalana d'un referèndum un afer intern d'un Estat de dret com ha expressat el govern suís. Tenen els mitjans necessaris perquè la dependència exterior del Regne d'Espanya és molt alta a causa del seu endeutament públic i privat.
Font: Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada