El Congrés de cap de setmana del PP, a diferència del de Podemos, venia marcat pel signe de la unitat. Per si aquesta fos poca, es va reforçar assenyalant un enemic exterior, cosa que encara uneix més: l'independentisme català. Des del començament es va entonar l'himne de la igualtat de tots els espanyols, un principi que no s'invoca mai davant de bascos i navarresos però sí davant de catalans, fet que dóna una idea de la seva equitat.
Per l'encesa arenga final de Rajoy va quedar recordada l'obligació universal d'acatar i obeir la llei (la que va establir el seu partit legislant arbitràriament gràcies a la seva majoria absoluta). S'afegeix magnànimament que cal reformar la Constitució, però això és una cosa que també han de decidir tots els espanyols. Els espanyols sempre van de tots. Ni esment al fet que aquest tots conté un greuge estructural als catalans, que sempre seran una minoria, sotmesa a la tirania de la majoria. Una altra vegada un assumpte d'equitat que és justament el que tracta de resoldre la convocatòria d'un referèndum.
Res de nou, certament. Un discurs per aixecar ànims entre els seus i fer pinya. Però amb un llenguatge dur, gairebé provocatiu, com dient: "Independentistes, aquí no es mou res". El resumia amb inefable sil·logisme la vicepresidenta espanyola fa uns dies: "No hi haurà referèndum perquè Espanya és una democràcia”. No té res de sentit, com tampoc ho té que parlin de democràcia i Constitució els membres d'un partit fundat per un ministre de Franco i en el que militaven també alguns que van votar contra aquesta mateixa Constitució.
Duresa i intransigència que denoten esperit de confrontació. Després de deixar clar que no hi ha negociació possible (perquè amb la sobirania del poble espanyol no es mercadeja), es caven trinxeres i es prenen posicions en xafarranxo de combat. Per si de cas, els intel·lectuals i juristes orgànics del règim com aus rapinyaires, inciten a l'ús de la legislació d'excepció sense més dilacions.
Fins a l'oferta de "diàleg" que va encapçalar la vicepresidenta i no va passar de ser una aposta retòrica, ha patit una nova rebaixa. Sáenz de Santamaría sembla entendre el diàleg en assumptes merament administratius amb les autoritats locals, atès que d'assumptes de sobirania no es pot parlar. És obvi: un tancament de posicions a l'espera de la reacció del bloc independentista.
Per avivar més el conflicte, l'Estat manté la política de judicialització i no està disposat a paralitzar la política repressiva. Tampoc es molesta gran cosa en disfressar d'acció jurídica un procés que és eminentment polític, com va quedar prou demostrat en les sessions de la compareixença de Mas, Rigau i Ortega, caracteritzades per una evident animadversió del tribunal i la fiscalia. Com polític serà el procés que es prepara contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Polític i amb un alt contingut simbòlic. I aquesta sembla ser la nova orientació. Només cal veure a qui han proposat com a president del Tribunal Constitucional, un ultraconservador, membre de l'Opus i amb disset anys de diputat del PP al Congrés. Ningú pot pensar seriosament que aquesta cacicada contribueixi a restablir l'inexistent prestigi i autoritat del Tribunal Constitucional, cada vegada més clarament concebut com un òrgan polític dirigit contra l'independentisme català.
És de preveure que, dins de la lògica de la confrontació, la tancada negativa del govern encoratjarà les posicions dels sectors més radicals de l'independentisme, que demanaran avançar la convocatòria del referèndum. Respondre al xafarranxo amb un altre xafarranxo, una possibilitat que pot acabar convertida en una necessitat. En aquest esperit caldrà entendre l'afirmació de Puigdemont amb motiu del dia de la ràdio, que ben aviat s'escoltarà per aquest mitjà la proclamació de la independència de Catalunya.
La legitimitat del full de ruta és tan inqüestionable com la seva inevitabilitat. El bloqueig de la situació aconsella escurçar els terminis en tant que mantenir-los vol dir entrar en el joc de desgast d'acció / reacció d'un Estat sense projecte que només tracta de guanyar temps mitjançant l'ús injust d'una legalitat de part.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada