Un incident diplomàtic aquesta setmana revela la idea que el govern espanyol es fa de les seves relacions amb el de la Generalitat, les seves veritables intencions i la seva indissimulada hostilitat. L'episodi, com sempre, deixa en ridícul al govern d'Espanya, el seu ministeri d'Exteriors, en mans d'un veritable incompetent, i la representació de l'Estat a Catalunya. Amb motiu de l'accident de Freginals, el primer ministre italià, Matteo Renzi, va aterrar en viatge privat a Reus. Vagi per endavant que, amb això, ja va fer més del que acostumen a fer els polítics del PP quan ocorren aquestes desgràcies, que no només no van al lloc dels fets, sinó que poden anar-se'n a un spa.
I no només no hi van, sinó que tracten d'impedir que hi vagin els altres. El govern va avisar la seva delegada a Catalunya perquè rebés Renzi a Reus, però no va fer el mateix amb el president de la Generalitat. Però Puigdemont, informat a temps, va acudir a l'aeroport en contra del desig de la Moncloa, que el va acusar de fer un "ús polític" de la visita de Renzi. Al marge de l'estupidesa que implica qualificar de "polítics" els usos d'un polític, com si fossin una cosa vergonyosa o impròpia, el fet és que si la visita era privada en sentit estricte, la primera que no pintava res allà era la delegada del govern.
I la prova és que, en adonar-se que la presència de Puigdemont l'eclipsava, es va esfumar remugant la seva disconformitat. El ridícul quedava servit: el govern de l'Estat no mana a Catalunya i, quan mana alguna cosa, es desmunta i ha de torar a posar-se en ordre a ell mateix. Però la seva intenció és òbvia: imposar-se sobre el govern de la Generalitat, arraconar-lo, no deixar-li prendre decisions en el seu propi àmbit de competències.Perquè si la visita de Renzi era privada i no d'Estat, la reacció davant de la visita no és cosa del govern central sinó de la Generalitat.
Aquest episodi il·lustra una clara tendència d'acció-reacció molt curiosa. En aquest moment han d'interaccionar un govern català legítim, en ple ús de les seves competències i acabat d'estrenar amb majoria parlamentària absoluta, i un govern central en funcions, sense majoria parlamentària ni expectativa d'aconseguir-la, deslegitimat, incapaç i que, a més a més, s'ha declarat fora de la llei en negar-se a acatar les decisions del Parlament. Un govern que no serveix per a res excepte per posar pals a les rodes al català, i tampoc amb molt d'èxit.
Un d'aquests pals ja l'ha posat la fiscalia de l'Estat i la judicatura espanyola que, en sospitosa coincidència amb les orientacions polítiques del govern, ha imputat un presumpte delicte de sedició a un regidor de la CUP de Vic. L'acusació és que el regidor va donar suport a la declaració d'independència del Parlament català el 9 de novembre de 2015 i que va cridar a desobeir les decisions de les autoritats espanyoles.
Cal suposar que tant el fiscal com el jutge de l'Audiència Nacional actuaran amb professionalitat i amb prou base jurídica. Els empara el principi de presumpció de legalitat en les seves actuacions. El que no els empara és el principi de la lògica i, quan les actuacions jurídiques no coincideixen amb les regles de la lògica, qui en surt mal parada és la justícia. Perquè, a tots els efectes, si donar suport a una declaració d'independència del Parlament és un acte de sedició, a qui correspondria imputar i processar seria a aquest mateix Parlament o, si més no, als diputats que van votar a favor seu. Això seria el més lògic i el que faria -i sempre es mostra favorable a fer-ho- el diputat Albiol. Segons la seva opinió, el Parlament i el govern de la Generalitat han anat més enllà de les seves atribucions i han incorregut en un abús de poder. Per això el combatiu exalcalde de Badalona aconsella suspendre l'autonomia catalana.
Però això, òbviament, són paraules majors que no correspon pronunciar al fiscal ni a un jutge de l'Audiència Nacional, sinó que ja intervenen instàncies més altes, com el Tribunal Constitucional, el govern de l'Estat o, fins i tot, el propi Congrés dels Diputats. Paraules grans que no s'atreveixen a pronunciar perquè saben que això portaria el procés a un perillós punt de ruptura de conseqüències imprevisibles.
Per això actuen més enganxats a la terra i, seguint una tendència a la repressió de la dreta militant, tracten de sufocar actituds col·lectives, moviments d'opinió i tendències socials compartides atemorint les persones concretes, denunciant, portant-les davant els tribunals, encara que per això hagin de ignorar drets com la llibertat d'expressió i convertir en delictes les opinions polítiques, com en temps del franquisme. Al jutge de l'Audiència Nacional que ha imputat el regidor, antic policia, li sonarà aquesta melodia.
El problema, per descomptat, és si els comportaments investigats es generalitzen i els actes (o no actes) individuals, objecte d'acusació com a presumpta sedició es repeteixen en situacions semblants. Si els centenars de càrrecs electes de la CUP fan seves les paraules del regidor de Vic, els tribunals els processaran a tots? I si, com és fàcil de conjecturar, el presumpte comportament sediciós i el suport a la declaració d'independència s'estenen a milers de regidors i càrrecs electes d'ERC i CDC, què faran les autoritats? Una causa general contra l'independentisme català? Si la gent del carrer també es solidaritza i signa i dóna suport a la declaració d'independència, també els processaran? Tractaran de sediciosa la meitat de la població?
Hi ha una vella i coneguda dita que diu: "Que es faci la justícia i fineixi el món", però la veritat és que quan veritablement fineix el món, és quan es fa la injustícia.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada