Jofre Llombart: «El mal estat»

Entre octubre del 2013 i el setembre del 2015 hi va haver 777 incidències a Rodalies Renfe de Catalunya. Més d'una al dia. En total, 3.000.000 d'usuaris afectats, és a dir, una mitjana diària de 4.000 usuaris amb els plans canviats. Des que va esclatar el procés, una a una s'han anat qüestionant les competències que té Catalunya per presentar-les com a instruments cars i ineficients que només estan pensats per programar els catalans cap a la independència. L'escola adoctrina, TV3 teledirigeix i les minses quotes de política d'immigració són per atraure paquistanesos i equatorians a la causa. N'hi ha més: hi va haver una època en què semblava que les retallades en Sanitat eren una exclusiva de Catalunya i les delegacions a l'exterior són ambaixades quan són de la Generalitat però oficines si pertanyen a la Junta d'Andalusia. I també recordaran que, en un salt mortal argumentatiu, es va acusar els Mossos d'Esquadra de no vigilar prou les vies del tren, ser poc expeditius en la lluita contra els robatoris de coure i per tant ser els corresponsables indirectes del caos de Rodalies.

Doncs bé, ara que s'ha fet públic cal recordar que 1) Catalunya és un dels punts de l'estat on més coure robat es recupera i 2) les avaries per robatori de coure només representen un 6% d'aquelles 777 avaries. Això retorna directament la responsabilitat a Renfe. 6 de cada 10 avaries són pel mal estat de vies, trens o catenària, és a dir, per culpa de la deixadesa d'Adif o de Renfe. Unes dades tan indignants com desgraciadament lògiques si tenim en compte que dels 4.000 milions promesos per Zapatero en el pla de Rodalies per a Catalunya només n'han arribat 400. Abans de bolcar totes les culpes a l'executiu del PSOE, que consti que el pla de Rodalies era entre els anys 2008 i 2015, és a dir, tres anys sota govern Zapatero i quatre amb Rajoy. Amb un any menys d'aplicació, del 2009 al 2015, la Comunitat Autònoma de Madrid sí que ha rebut els 5.000 milions d'euros pressupostats. Un 100% d'execució pels ciutadans madrilennys contra un 10% pels ciutadans catalans. Hagin votat el que hagin votat.

Poc hi fa que les dades desmenteixin els mantres. Es tracta de repetir moltes vegades a través d'altaveus molt potents que una cosa és d'una determinada manera per després justificar decisions polítiques. Els nens surten de l'escola pública catalana amb un nivell de castellà superior a la mitjana, i per tant en molts casos superior a territoris monolingües, però és igual, es diu que la immersió lamina drets i es prepara la llei Wert per erradicar-la. I així amb cadascun dels exemples abans exposats.

I el que realment marca la voluntat de ser d'un país és que, peti qui peti, es vulguin assumir totes les responsabilitats pròpies d'un país. Fa molts anys que Catalunya té traspassada la competència en presons, un àmbit agre, que mai dóna medalles i sí maldecaps. Ni tan sols Euskadi, amb l'etern problema de com gestionar els presos etarres, ha reclamat de veres tenir aquesta competència. Però per ser un estat s'hi ha d'estar a les verdes i a les madures, a les inauguracions dels metros i als calabossos. És per això que, malgrat caldrà posar-hi molts diners, energies i pedres al ronyó, la Generalitat ha tornat a aixecar el dit per dir que vol totes les Rodalies. Tota la xarxa: trens, vies, catenària, estacions i maquinistes. Fins ara només pot establir horaris i preus.

Aquesta setmana hem sentit al candidat a ser president espanyol, Pedro Sánchez, tornar a dir que "a Catalunya es pateix una crisi de convivència". I a Margallo que hi ha "un mur de silenci". Efectivament. Però no en el sentit criminalitzador que pretenen atribuir el líder del PSOE o el ministre d'Afers Estrangers. Quan a 3.000.000 milions de persones se'ls trastoca la vida quotidiana a través del tren, la convivència es fa més dura. I si a sobre no pots votar sobre si vols continuar formant part de l'Estat que eternitza aquestes infra-infrastructures el mur de silenci es torna més dur i sorollós.

Font: Mon.cat