Víctor Alexandre: «L'absolutisme cínic de l'Estat espanyol»

No sé si ens hem aturat a reflexionar-hi, però és prodigiosa la facilitat amb què l'independentisme ha deixat orfe d'arguments el nacionalisme espanyol. Mentre Catalunya era un poble amb la consciència adormida -estabornida, n'hauríem de dir-, els col·lectius que defensaven el país actuaven per reacció a les constants agressions que arribaven de Madrid. Era sistemàtic: acció-reacció, acció-reacció, acció-reacció... Era un bucle pervers, perquè no sols feia que els col·lectius esmentats tinguessin una falsa sensació d'avenç, sinó que els neutralitzava mantenint-los entretinguts elaborant reaccions i respostes. Per entendre'ns: si cada cop que surts de casa per anar a un lloc caus en el parany d'aturar-te a discutir amb qui no vol que hi vagis, és obvi que se't farà de nit sense que hagis avançat ni un pam, i l'endemà, i l'altre, i l'altre hauràs de tornar a començar infructuosament fins que et moris.

Tanmateix, això s'ha acabat. Catalunya ha despertat i la seva presa de consciència ha desmuntat el parany. Ara és Madrid qui va a remolc de Catalunya, ara és el nacionalisme espanyol qui viu atrapat en el bucle de l'acció-reacció. I el més divertit és que no se'n pot sortir, perquè un Estat amb principis absolutistes se sent testosterònicament obligat a respondre enfurit davant cada acció assertiva dels catalans. És el viu retrat del caçador caçat. Per això, d'un temps ençà, el nacionalisme espanyol insisteix i insisteix a titllar els catalans de tot allò que és el viu retrat de si mateix. Talment com si un lladre es defensés titllant de lladre la víctima, o un franquista titllés de franquista un llibertari, o un totalitari titllés de totalitari un demòcrata. És ridícul i estèril, és clar, però d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

Observem què diu el Partit Popular, amb el suport del PSOE i de Ciudadanos: "El procés català és contrari a la Constitució, a les lleis, al sentir majoritari dels catalans i a la voluntat democràtica de tots els espanyols. [...] El Procés prefigura un règim antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris" ja que "rebutja la separació de poders, incompleix la llei, ignora els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions i es posiciona al marge de l'Estat de dret." I hi afegeix que "el denominat procés pretén trencar amb la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya, dos textos que garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern."

D'això, se'n diu 'absolutisme cínic'. És a dir, la prohibició de la llibertat per mitjà de la criminalització dels qui volen exercir-la. Per idèntica raó, el Parlament europeu deu ser també un Parlament "antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris", ja que pren decisions que són contràries a la Constitució espanyola, com ara la defensa de l'autonomia portuària per evitar que els ports de Barcelona i València siguin espoliats i obligats a mantenir els ports deficitaris d'Espanya. I és que el fanatisme religiós de l'Estat espanyol, amb relació a la seva Constitució, arriba al grau de paroxisme i de creure que la llibertat són les seves cadenes, i que tot el qui vulgui desencadenar-se és un foll o un criminal. "La libertad soy yo", diuen les seves taules de la llei, i fora d'aquella llei tot són tenebres, cataclismes i malvestats.

Però tot és una gran mentida, començant pel fet que Espanya sigui una nació. Espanya no és una nació ni ho ha estat mai. Mai. També és rotundament fals que el Procés vagi en contra "del sentir majoritari dels catalans". L'única dada que podria avalar aital afirmació seria un referèndum com el d'Escòcia, i aquest referèndum no s'ha fet. I no s'ha fet precisament perquè l'Estat no vol córrer el risc d'haver-se d'empassar un resultat que li anul·li la cantarella actual. De prohibir que la gent voti, PP, PSOE i Ciudadanos en diuen 'democràcia'. Consegüentment: qui vol votar és un totalitari. I com que és internacionalment sabut que a l'Estat espanyol no hi ha separació de poders -raó que el fa aparèixer en un número escandalosament baix del rànquing de democràcies- i que l'anomenat Tribunal Constitucional no és res més que una delegació del Partit Popular i del Partit Socialista, la reacció immediata és acusar el procés català "d'ignorar els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions". El cert, però, és que davant d'un Estat absolutista, amb òrgans judicials al servei del poder, tot demòcrata té el deure ètic de la insubmissió com a única via per a defensar justament l'Estat de dret.

Finalment, resulta còmic que ens diguin que la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya "garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern." Ah, sí?! Aleshores, de quina llibertat i de quin autogovern estem parlant? Quina mena de llibertat i d'autogovern són aquests, que no permeten que el poble català pugui decidir per si mateix? Com pot autogovernar-se un poble, si no és lliure i independent? Com pot tenir garantides les llibertats una nació sotmesa a la voluntat d'un Estat que se li declara superior? La resposta a aquestes preguntes és força diàfana: les llibertats i l'autogovern de Catalunya només estaran garantits amb els atributs propis d'un Estat independent. L'Estat català.

Font: Mon.cat