Carles Capdevila: «L’Espanya encallada i encalladora»

HI HAVIA QUI suggeria que Catalunya esperés, que no fes eleccions, que el govern espanyol canviaria i llavors tot seria més fàcil. Tendeixo a sospitar de tots els que aconsellen que esperis, no me’n refio, i menys ara que hi ha tantes urgències, ara que tot va tan malament que moure’s no és ser agosarat sinó conservador: el que tenim no xuta.

Espanya no té cap projecte nou, no sap on va. El futur govern no només està encallat en la impossibilitat de constituir-se: l’encallament profund és més greu. No es troben majories per culpa de la manca de destí, d’hortizó. De fet l’únic projecte que s’endevina és l’immobilisme. Es va fent evident que els poders fàctics -econòmics, esclar- que van ocupar-se de donar suports descarats als de sempre i als nous més dòcils el que volen és justament que no passi res. Sorprèn que es vagin traient la careta i se’ls endevini tan interessats, però prefereixen continuar escurant un sistema que fa aigües abans que permetre que res es bellugui. Immobilisme pur i dur.

Un fet distintiu de tothom que no es belluga i no té projecte, o que té com a projecte que no passi res, és que no tolera ni la gent que vol que passin coses ni la gent que vol anar a algun lloc. Com aquells que estan embussats en un carril i no suporten que el carril del costat avanci i s’hi encreuen de cop.

Per això és obvi que en les aliances possibles per fer un govern espanyol hi ha unanimitat a ocupar-se que a Catalunya no passi res. Era del tot previsible, del tot esperable, per això es fa evident que esperar no tenia ni té cap sentit, i menys esperar de qui es pot esperar tan poc. L’esperança requereix avui dia acció, avançar, saber on vas i anar-hi.

Font: ara.cat