La sobirania, en el cas de Catalunya, és imprescindible per progressar i poder corregir les desigualtats i les injustícies socials. Podem posar molts i molts exemples que corroboren aquesta afirmació, però en aquest article ens centrarem en el de les infraestructures. Necessitem decidir sobre quines infraestructures ens calen i volem impulsar, i necessitem decidir sobre el seu model de gestió.Necessitem el corredor del Mediterrani, és a dir, necessitem el tren en ample europeu que ens connecti amb Europa. Amb Lió, i que d'allí es ramifiqui cap a tot Europa. Cap a París, i cap a Hamburg i cap a totes les capitals que sigui possible. Això no ho demana només el govern de Catalunya, també el del País Valencià, però també totes les empreses (BASF, Volkswagen, Ford, etc.) que veuen limitades les seves expectatives de creixement i d'economia productiva per una qüestió de dificultat a l'hora d'exportar. No obstant això, no són només les empreses que podem trobar al llarg del recorregut d'aquesta infraestructura les que reivindiquen el corredor. Són també totes les ramificacions que hi podrien connectar. Els dos ports, el de Barcelona i el de Tarragona. També el sector ramader de la Catalunya central, o el sector agroalimentari de les Terres de Lleida, i així un darrere l'altre dels sectors productius del nostre país. Sovint diem que ens cal una economia productiva per no dependre d'altres models econòmics més especulatius. Ens cal una economia que afegeixi valor, que generi creixement sostenible i basat en la productivitat. Aquesta economia necessita infraestructures que nosaltres no podem decidir. Estem limitats per falta de capacitat, no de voluntat. La reivindicació de la sobirania que assolirem s'emmarca en aquest context.
Així mateix, no només no podem decidir de tirar endavant aquesta infraestructura perquè no tenim aquesta capacitat política, sinó perquè no tenim la capacitat econòmica de fer-ho. Perdó, sí que tenim la capacitat econòmica, però no tenim la capacitat de gestionar-la. El projecte europeu per tirar endavant la infraestructura del corredor Mediterrani és cofinançat, i la part del cofinançament no la gestionem tot i que la produïm. Encara fa més mal. No es tracta d'una necessitat que no cobrim i que necessitaríem que ens cobrissin, sinó que ens la podríem cobrir, cofinançadament, però no podem fer-ho per la falta de sobirania econòmica. Sense aquesta sobirania no podem obtenir els recursos que calen per donar resposta a les necessitats socials.
A més a més, hi ha un altre problema en la falta de decisió sobre les infraestructures que ens limita. És el problema de la manca de decisió en el model de gestió de les infraestructures existents. El cas de l'aeroport de Barcelona és un exemple clar. La incapacitat de gestió pròpia limita la conversió aquesta infraestructura en un hubde connexió internacional com caldria. En això hi ha unanimitat de criteri de tots els agents econòmics i socials del nostre país. Unanimitat que s'ha manifestat en múltiples ocasions. Com també passa amb els aeroports de Girona i Reus.
Però encara hi ha un altre exemple més proper i quotidià dels problemes que genera no tenir la capacitat de decidir sobre el model de gestió de les infraestructures existents: l'exemple dels ferrocarrils de rodalies. No cal remenar gaire en qualsevol hemeroteca per trobar casos i més casos de mal funcionament d'aquesta infraestructura. Com molt bé destaca el conseller Rull, no tenen la mateixa sort els habitants d'un costat del Llobregat que els de l'altre. Els del costat que fan servir els Ferrocarrils de la Generalitat gaudeixen d'una eficiència superior a la dels que fan servir els ferrocarrils governats per Adif. És qüestió d'inversió i gestió que no decidim.
Les catalanes i els catalans ens veuríem beneficiats per una gestió de les infraestructures pensada i dissenyada per nosaltres mateixos. També ens veuríem beneficiats amb la decisió de fer infraestructures com el corredor del Mediterrani, i tantes altres que ens són imprescindibles i no podem decidir que les volem aconseguir. Sense elles se'ns limita la capacitat econòmica i l'obtenció d'uns recursos que ens calen per donar resposta a les necessitats socials de les catalanes i els catalans. És qüestió de decidir, és qüestió de sobirania per créixer i progressar i poder repartir aquest creixement. La sobirania és una aspiració majoritària que té els seus fonaments en la dignitat i en la utilitat. La dignitat per ser com som. La utilitat per decidir sobre els recursos que generem, i que podríem generar si gaudíssim d'unes infraestructures que no podem decidir tenir. Encara.
Font: elPuntAvui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada