Transpiren tradicionalisme. Defensen l'Estat espanyol en la seva formulació heroica. Destil·len ideologia covada, depassada. Molt poca ciència política. La política espanyola, de dretes i d'esquerres, segueix encapsulada en el passat. No volen entendre que el futur immediat exigeix que els Estats siguin diferents. No semblen disposats a encarar-ho.
Deixo de banda, de moment, a Pablo Iglesias. Els altres -Rajoy/Soraya, Pedro i Alberto, com diuen per Madrid- estan enrocats en un motllo d'Estat exclusiu i excloent, autoritari i escassament democràtic, castellanitzat i homogeni. Arcaic i corporatiu. La seva idea de referència és que les bases funcionals de l'Estat espanyol són immodificables. No poden ser canviades i qui ho pretengui haurà de passar pels jutjats. Les seves filigranes conceptuals expressen sense pudor l'absurda idea que l'Estat espanyol és immutable pels segles dels segles. L'espanyolisme ha embalsamat l'Estat. Ha momificat l'instrument que els pobles hem inventat per donar resposta a les nostres necessitats col·lectives.
És extraordinari! Els humans estem a punt d'acceptar que el clima està canviant per molt que ho faci de manera aparentment imperceptible; però els polítics espanyols no estan disposats a acceptar que l'Estat pugui canviar. No volen entendre que justament la seva resistència als canvis -a la destrucció creativa de les velles estructures- és el que ha condicionat sistemàticament el progrés d'Espanya. És el que ha allunyat a Catalunya. I és el que impedeix la seva pròpia justificació davant els ciutadans catalans i també espanyols. Per dir-ho a la inversa: la defensa numantina que les elits estatals han fet de les envellides estructures estatals ha fet fracassar la seva España. I ha impedit un possible Estat integrador que en diversos moments de la història molts catalans han considerat.
Quan els escoltava, doncs, no veia només ineptitud, veia sobretot corporativisme. Veia la tancada defensa dels interessos creats, dels interessos d'unes elits estatals exclusives i excloents que de dretes o d'esquerres monopolitzen l'Estat, les seves institucions i les seves polítiques.
Rajoy/Soraya, Pedro i Alberto són l'expressió de l'immobilisme històric. Però encara més d'una classe política que es nega a acceptar que el món està canviant a marxes forçades. No volen entendre que representen maneres arcaiques de governar i de monopolitzar el poder polític. Estant encapsulats en el passat i no entenen el món que ve.
Els escoltava i pensava, doncs, com tot plegat repercuteix en la nostra realitat i en el nostre futur. Els representats del vell Estat ens volen atrapats en un cos a cos de baixa volada. A nosaltres en canvi ens convindria incardinar el debat de la independència amb el debat internacional sobre l'evolució previsible dels Estats. Es preveuen noves funcions, noves formes de governabilitat, se suposen noves interrelacions. S'hauran d'obrir a una distribució inèdita de sobiranies.
En el món civilitzat els experts assenyalen que un dels principals reptes polítics de la propera dècada passarà per considerar noves formes de govern i formes d'Estat més associatives, més federatives, més confederatives, més cooperatives i més col·laboratives. Els Estats no es justificaran per la seva història, menys encara per la seva grandària i quasi gens per la seva tradicional funció defensiva de fronteres. Hauran de ser més instrumentals, més eficients i més neutrals davant les necessitats i les demandes de les respectives societats civils. Hauran de ser menys amos i més servidors. Hauran de ser més sostenibles, afinats i encertats en les seves polítiques i en la seva capacitat de representació. Hauran de ser més democràtics.
Els països avançats parlen d'això. La política espanyola parla de la unitat ineludible. Els Estats avançats estan intentant entendre cap a on van les coses, la política espanyola tracta d'evitar que res canviï. Les nacions que abans aconsegueixin reparar-los, reformar-los, reformular-los o remasteritzar-los, més oportunitats tindran d'aconseguir posicions de lideratge en el món que ve, on les identitats seran més obertes, es plasmaran noves formes de pluralitat, majors exigències d´igualtat i d'equitat, caldran noves formes de participació i de codecisió política i social. S'haurà d'entendre d'una manera més dinàmica la relació entre el poder constituent i el poder constituït.
La idea d'Estat està canviant. La revolució està en l'aire. Mentrestant els líders de l'espanyolisme l'embalsamen en la sacrosanta unitat. El seu corporativisme sobretot ens col·loca a la cua del món. Ens neguen el dret democràtic a decidir però sobretot ens impedeixen afrontar de cara les coses importants que s'acosten.
Quan fora de l'hemicicle els parles d'aquestes coses i els dius que el seu Estat, per inadequat, té els dies comptats, s'alcen altius i afirmen que la unitat és indestructible i que a més la seva missió és evitar que la societat catalana visqui amb tensió per culpa dels secessionisme. Els respons que molts catalans ens exigim un Estat propi perquè l'Estat espanyol és una màquina de ralentització social i d'incompetència davant la complexitat. Et responen dient que els jutges decidiran. Que la secessió és inconstitucional.
Quan els escoltes et preguntes com pot ser que tants catalans dubtin encara del que ens convé. El sobiranisme català proposa forjar un Estat nou. El lloc on discutir-ne les característiques ha de ser, òbviament, el Parlament de Catalunya. I és en aquest debat on ens juguem construir un Estat del nostre temps o un dels temps passats.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada