Albert Carreras: «La clau de la caixa»

Normalment ens referim a la clau de la caixa per dir que l’Estat la té perquè és qui recapta els impostos i que la Generalitat no la té perquè més del vuitanta per cent dels seus recursos procedeixen de transferències que rep de l’Estat. L’Estat recapta impostos a Catalunya, se’ls enduu a Madrid i ens els torna en forma de bestretes a compte del model de finançament. A diferència del que passa amb altres administracions autonòmiques, els recursos que l’Estat recapta a Catalunya superen sempre els retorns que rep Catalunya (no només la Generalitat, sinó també sumant-hi les administracions locals, l’administració de l’Estat a Catalunya i les pensions i els subsidis directes). És el que en diem el dèficit fiscal.

Tenir la clau de la caixa dóna poder. No tenir-la equival a no tenir poder. Les comunitats de règim foral, amb concert econòmic, tenen la clau de la seva caixa. Fins i tot els ajuntaments, amb alguns impostos importants (béns immobles i vehicles), tenen molt més poder que la Generalitat. Aquest poder permet administrar discrecionalment la provisió de liquiditat: decidir què es paga i quan es paga. En els temps actuals, quan la Generalitat pateix un dèficit recurrent perquè la crisi ha ensorrat els seus ingressos per tributs cedits i propis, l’Estat li ha impedit endeutar-se pel seu compte i s’ha erigit en el seu únic banquer. És la clau de la caixa elevada al quadrat. Abans l’Estat tenia la clau de la caixa, però la Generalitat es podia endeutar amb la seva autorització, que era rutinària. Més tard, al final del govern del PSOE (2009-2011), l’autorització d’endeutament va esdevenir l’eina de control de les finances autonòmiques. Després, ja amb govern del PP, es van posar topalls als tipus d’interès de l’endeutament, de manera que es van fer impossibles d’acceptar per als bancs. Al final l’Estat va decidir que només ell podia fer de banquer per al nou endeutament. L’últim pas ha estat dictar exigències específiques només per a la Generalitat de Catalunya. Com és fàcil d’imaginar, cada un d’aquests passos ha portat associada una llista de condicions que han fet que es parlés pròpiament d’una Generalitat intervinguda.

Ara el ministre Montoro s’inventa un nou motiu d’arbitrarietat, que és pura exhibició de poder. Quan el juliol del 2013 Hisenda va subestimar el que donaria el 2014 a la Generalitat (i a les altres comunitats autònomes de règim comú) com a bestreta del que li tocaria per model de finançament, ho va fer per reservar-se un marge de maniobra pressupostària. La recaptació del 2014 va ser molt millor del que s’esperava i la Generalitat va reclamar insistentment que es revisés la bestreta a l’alça. El ministeri d’Hisenda l’hi va negar sempre. Finalment, el juliol del 2015 Hisenda va anunciar que les comunitats autònomes no s’havien de queixar pels seus ingressos del 2016 perquè serien molt bons, gràcies a la liquidació del 2014. Quina barra! Per a la Generalitat parlem d’uns 1.300 milions d’euros. Són diners que la Generalitat presta a l’Estat sense interessos, i sense poder administrar-los. Cada any aquestes liquidacions, que sempre solen ser positives (per allò del marge de maniobra), i que en principi l’Estat només està obligat a pagar-les al mes de juliol, s’anaven avançant a les comunitats autònomes per alleujar les seves tensions de tresoreria durant l’hivern i la primavera.

Ara resulta que el ministre Montoro, que està en funcions i que hauria de fer el mínim soroll possible i ajudar a resoldre problemes en lloc de crear-los, treu pit i diu que què s’ha cregut la Generalitat de reclamar el que no li toca. És l’arbitrarietat en l’estat més pur. És el recordatori que l’Estat té la clau de la caixa i en fa el que vol. Qui ho patirà? Els proveïdors grans i petits. Les entitats concertades. Els que cobren subvencions i ajuts. Els que reben aportacions i transferències. En definitiva, hospitals concertats, farmàcies, entitats del tercer sector, residències, perceptors de tota mena d’ajuts a les persones com els de la dependència, etc. ¿Com és que no sentim denúncies de la inadmissible arbitrarietat d’Hisenda contra els catalans per part de tots els qui sempre es proclamen defensors de la ciutadania catalana i dels seus interessos, es diguin PP, Ciutadans o altres, patronals o empresaris, col·legis professionals o grups d’interès? Que no ho farien al País Basc, a Andalusia o a Madrid? Per què no ho fan a Catalunya?

Font: ara.cat