"Cap tensió política justificarà que hi hagi un impagament en la Generalitat de Catalunya, perquè això seria molt negatiu. Per a Catalunya? No, per a Espanya." Més clar, impossible. Una frase per emmarcar. Per pròpia supervivència, l'Estat sap que no pot fer el ruc amb la caixa. Pot anar escanyant la Generalitat, però no la pot ofegar.
Qui va pronunciar el que possiblement és una de les asseveracions clau de tot el procés constituent català va ser ni més ni menys que el ministre espanyol d'Hisenda en funcions, Cristóbal Montoro, divendres de la setmana passada. Va fer-ho cap al tard. Com qui no vol la cosa. Aconseguint que passés prou desapercebuda. Però conscient que és la clau de volta de tot plegat.
Es miri com es miri, la Generalitat de Catalunya és un zero a l'esquerra en matèria de tributs. Qui recapta els impostos dels catalans és l'Estat, i precisament per això l'Estat és plenament conscient que no pot jugar a fons la carta econòmica en contra del procés. Perquè se li ensorra tot el castell de cartes.
L'Estat pot intentar posar els farmacèutics en contra de la Generalitat, pot saltar-se-la i pagar directament -i magnànimament- els seus proveïdors, pot acusar l'executiu Puigdemont de malversador, pot endarrerir pagaments "sine die"... Però, al final, ha d'acabar pagant. Perquè són diners que ha recaptat als catalans, i que serveixen per finançar serveis als catalans.
Imaginem-nos una situació de màxima tensió política: el Parlament de Catalunya reclama un reconeixement internacional. L'Estat ho rebutja frontalment, dient que tot plegat no és més que un afer intern. Amanint-ho, possiblement, amb acusacions de sedició contra tots els polítics i funcionaris que s'hi hagin sumat. Molt bé. I què haurà de fer l'Estat a final d'aquell mes? Continuar amollant la mosca.
Perquè, amb les coses de menjar, ho sap el senyor Montoro, no s'hi juga. "Distingim perfectament allò que són les relacions polítiques de les financeres", encara hi va afegir.Per tant, per al propi bé de l'Estat espanyol, els funcionaris catalans continuaran tenint les seves pagues garantides. I els proveïdors, també.
En aquest lapse de temps, enmig d'aquest caos polític, algun país tercer atendrà la petició de Barcelona i reconeixerà Catalunya com un nou subjecte polític. L'estabilitat econòmica es mantindrà, diu Montoro. En paral·lel, el cas català haurà desbordat les fronteres espanyoles. Potser sense ser encara un afer global, però sí situant-se en un estadi intermedi que requerirà d'arbitratge polític internacional. I, mentrestant, Espanya continuarà pagant. Fins que, políticament, aquest dossier pendent s'acabi resolent en favor d'allò que decidexin la majoria de catalans.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada