I em cansa sobretot perquè els qui ara han ressuscitat aquest debat, i que introdueixen sempre que poden a totes les tertúlies d'aquest país la teoria que amb una majoria de diputats a favor del sí el Parlament no està legitimat per fer una declaració d'independència, curiosament són aquells que no estaven d'acord que es fes un referèndum per comptar-nos en vots. I jo em pregunto: estarien disposats, doncs, tots aquests que ho critiquen, a acceptar que es fes un referèndum? Voldrien que es comptés en vots? I, encara més, si resulta que el 27-S finalment el sí guanya en diputats i també en vots, l'acceptaran, aquest resultat? O llavors no trobaran legítim ni els vots ni els diputats? Au, home! N'estic tip, de tantes trampes. I que ens donin lliçons des d'alguns mitjans de comunicació, que ens insisteixen a dir i a repetir que aquestes no són unes eleccions plebiscitàries però que llavors es passen el dia parlant dels del sí i dels del no. Seria millor un referèndum com el d'Escòcia? Sí. Seria millor comptar vots que diputats? Sí. Però tots plegats, tots aquests que ara ens alliçonen des d'alguns mitjans i des d'algunes tertúlies, són els que ens han dut aquí. No en facin cas, de les trampes. En el fons, fixin-se que ningú discuteix de veritat si una Catalunya independent seria viable. Perquè tant els del sí com els del no saben que sí. Per això no estem discutint el què (si una Catalunya seria viable) sinó que estem discutint el com, com ho fem per arribar-hi i quins entrebancs hi posarà Espanya i de retruc la UE. Vaja, que estem davant un problema polític. Només polític. I Espanya ja s'ha pronunciat. No caiguin, doncs, en segons quines trampes i debats estèrils. Ni cas. I si no es volen posar nerviosos, segueixin el consell que em va donar diumenge una primera espasa política del país ara reconvertida cap al sí: d'aquí al 27, escoltin Catalunya Música, que és aquella emissora que l'Albiol també tancaria.
Font: elPuntAvui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada