Senyor Felipe González, entre vós i jo hi ha moltíssimes diferències, ja ho sé. Moltíssimes. N’hi ha d’estatus social, n’hi ha d’ingressos econòmics i n’hi ha d’actitud davant la vida. Vós creieu en el supremacisme i jo en sóc al·lèrgic, vós creieu que hi ha pobles superiors amb designis divins i jo crec que tots els pobles amb consciència de ser-ho tenen dret a decidir amb civisme i llibertat el seu destí. Com veieu, són diferències massa notables per arribar a un acord. No passa res, però. La controvèrsia és humana i enriquidora. El problema comença quan una de les parts no sols es declara superior a l’altra, sinó que es nega a reconèixer-la, es burla dels seus vots i li barra el pas. Just la mateixa actitud supremacista del blanc que es nega a pactar amb el negre, perquè un negre, com tothom sap, no és ningú. El negre, per al supremacista, és un ésser la vida del qual només té sentit sempre que hi hagi un blanc que li digui què ha de fer.
No sé què en penseu vós, dels negres, espero que no sigui pas això. Però sí que sé què penseu dels catalans, ja que vós mateix ho heu explicitat diverses vegades. És cert que amaniu el vostre discurs, titulat «A los catalanes», amb alguna floreta, com ara la de «la tradició de convivència de Catalunya», però es nota prou que ho feu per poder-vos ‘carregar de raó’ en titllar-nos tot seguit de feixistes i de nazis. Feixistes i nazis. Com es pot ser tan miserable, senyor González? Amb quina barra pot algú dir-se d’esquerres i emmarcar el pacífic i democràtic poble de Catalunya en el que vós anomeneu «l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta»? ¿Ho dieu vós, que vau presidir un govern que va crear una banda terrorista anomenada GAL, autora d’un munt d’assassinats? A quins nivells arriba la vostra indigència intel·lectual, per tenir la barra de comparar el dret a l’autodeterminació de Catalunya amb una de les èpoques més monstruoses i abominables de la història de la humanitat? Tan mancat esteu d’arguments, que no teniu més remei que arribar a aquests extrems? Ho sento per vós. Deu ser desoladora tanta impotència.
El to paternalista de la carta que ens heu adreçat, talment com si els catalans fóssim nans mentals, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i necessitéssim les directrius d’un ésser superior –espanyol, naturalment– que ens guiés pel camí de l’amo blanc, afegit al to arrogant i de menyspreu que adopteu amb el poble albanès, tot definint-nos com «l’Albània del segle XXI», dóna la perfecta mesura de la mena de persona que sou. El vostre supremacisme nacionalista espanyol us porta a la mentida més abjecta, farcida de prepotència i de galdoses ínfules imperials, en afirmar sense rubor que reconeixeu la diversitat i que Catalunya gaudeix de «l’autogovern més complet que ha tingut mai». No us fa vergonya escriure aquestes falsedats? No us fa vergonya fer avui, a Catalunya, el mateix discurs que fèieu a les vostres colònies d’ultramar? Sembla que teniu mala memòria, senyor González, altrament recordaríeu que no us va servir de res. Les vau perdre totes. Deixeu-me dir-vos, tanmateix, que entre els segles XIII i XV, Catalunya va ser el país més important de la mediterrània. La primera potència marítima occidental. I deixeu-me dir-vos també que si hi ha un lloc al món on no teniu cap dret a donar lliçons de democràcia –més aviat les hauríeu de rebre– és a Catalunya, la nació que, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides, va tenir el primer Parlament d’Europa. Però, és clar, Pau Casals defensava els drets nacionals de Catalunya i això el convertia en un nan mental, oi?
Catalunya, senyor González, va ser un Estat. Sí, un Estat, com eren els estats en aquella època, i tornarà a ser un Estat, com són els estats avui, per bé que serem un Estat força més democràtic que l’Estat espanyol. Amb relació a la vostra mentida, permeteu-me una pregunta: Si Catalunya ‘sempre’ ha estat Espanya, per què Espanya la va envair? Per què va cremar-la, canonejar-la i destruir-la? Per què va massacrar-hi tantíssims catalans? Per què va voler esborrar-ne les lleis i la llengua i imposar-hi les seves? Com s’entén que un país s’assetgi i s’envaeixi a si mateix?
Confesso que el punt de la vostra carta en què parleu del «destino común» de Catalunya i Espanya m’ha fet pensar.Sí, de debò. Pensava: «Això em sona, això em sona...» Finalment he caigut que és un concepte molt antic que ja el deia un tal Primo de Rivera: «España és una unidad de destino en lo universal». I seguia: «Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos». Déu n’hi do, senyor González, quina obsessió que teniu a casa vostra amb el «destino». Us veig tan convençut que Espanya és una creació divina, no pas humana, que gairebé em sap greu de fer-vos tocar de peus a terra.
Dieu que Catalunya rebutja els qui no tenen «pedigrí català» i que oferim ciutadania catalana a «valencians, balears, aragonesos i francesos del sud». El tema del «pedigrí» és tan rotundament fals i grotesc que, en comptes de calumniar, fa riure. Ves per on, si hi ha un país al món que no demana cap mena de «pedigrí» per a ser considerat ciutadà de ple dret és Catalunya. Parleu-ne amb l’entitat Súmate. Vós, malauradament, no podeu dir el mateix. Els immigrants que s’acosten al vostre país per raons de supervivència no oblidaran mai el tracte que els doneu a les vostres costes, disparant-los bales de goma, apallissant-los si salten el reixat o internant-los en centres que vulneren els drets humans. Quant al tema de la ciutadania catalana, no hi veig cap mal en oferir-la. Oferir no és pas obligar. Tan gran és el vostre odi contra els Països Catalans, que no en suporteu ni el nom? Direu que no existeixen, però com és, aleshores, que en la vostra Constitució en prohibiu la federació? Si els Països Catalans no existeixen, no cal prohibir-los, oi? Ja entenc que, per a vós, la llengua catalana és una puça que no mereix cap mena de consideració, atès que no feu més que vantar-vos que sou «500 millones». No sabia que els argentins, els xilens, els uruguaians, els mexicans, etc., també eren espanyols. És a dir, castellans. Castellans com vós, que sou un castellà nascut a Andalusia.
Afirmeu que el president Mas ocupa el quart lloc de la llista de Junts Pel Sí com si «necessités una guàrdia pretoriana per violentar la llei». Déu n’hi do, no en volia sentir una de més cínica! ¿Prohibiu que el poble català pugui decidir el seu futur a les urnes, el criminalitzeu per emprar el recurs de fer-ho mitjançant unes eleccions i blasmeu el seu president per no ser cap de llista? I ho dieu vós, que militeu en un partit que va presentar 145 llistes fantasma a les municipals catalanes? Tan ximples, penseu que som? El president Mas va en quart lloc per dos motius: un, perquè si anés primer ja l’hauríeu tancat a la presó o inhabilitat per «desobeir l’amo blanc»; i dos, perquè no és el president Mas ni cap polític, qui lidera el procés d’independència de Catalunya, sinó el poble, el gros de la seva societat. És Catalunya qui vol ser lliure, senyor González. És Catalunya. Els demòcrates resolen els seus conflictes a les urnes. Només els qui no en són les prohibeixen.
Un dels punts més llastimosos de la carta que ens adreceu és aquell en què, desplegant les decrèpites ales del vostre nacionalisme espanyol, definiu Espanya com Estat Nació i feu una apologia de l’Europa dels estats en contra de l’Europa dels pobles. La xifra dels 28 membres actuals de la Unió Europea us sembla fins i tot massa elevada i trobeu que seria intolerable que Catalunya pogués ser-ne el 29. Un negre en un club de blancs! On s’és vist!
Finalment, només fer-vos adonar d’una flagrant contradicció. Primer dieu que «vivim en la societat més connectada de la història» i que «la revolució tecnològica significa ‘connexió’, ‘interconnexió’, que és el contrari de ‘desconnexió’», i tot seguit acuseu els catalans de ser trencadors d’unitats i fracturadors de convivències. Com s’entén, això? Si el fet de ser un Estat implica interconnexió, on és la desconnexió? Per què us irrita tant, que els catalans vulguem recuperar la nostra pròpia veu al món? Que no enteneu que no som camàlics de ningú i que no renunciarem a fer les nostres pròpies aportacions, amb el nostre nom, al patrimoni de la humanitat? Penseu-hi, senyor González. Penseu-hi, perquè no hi renunciarem. Us agradi o no us agradi, no hi renunciarem. No ho farem. Per justícia i per dignitat.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada