Hi ha qui diu que és improbable que el projecte de reforma de la llei que regula el Tribunal Constitucional, per tal que aquest organisme pugui actuar contra els qui no acatin les seves sentències, arribi a prosperar. Hom pensa que per més èmfasi que hi posi el govern espanyol, talment com si hagués trobat la fórmula per encadenar Catalunya eternament, les possibilitats que té de reeixir són poques. Potser sí. Però que siguin poques, no vol dir que no en tingui cap. En tindria poques si el PSOE, passades les eleccions, no estigués disposat a donar-li suport a canvi d’un lífting, i no en tindria cap si Espanya fos una democràcia sòlida i consolidada. Però Espanya és una democràcia totalitària que imposa el pensament únic, que criminalitza persones "fabricant" proves contra elles que es revelen falses, que prohibeix la llibertat d’expressió, que satanitza les urnes i que posa querelles criminals contra els qui les treuen al carrer. Un Estat així no hi ha dubte que és capaç de qualsevol barbaritat, ja que, en dotar-se primer d’una cobertura legal que legitimi el seu abús de poder, no troba cap entrebanc després per desfermar tota la seva violència jurídica. No hi ha cap règim autoritari que no disposi de cobertura legal per fer i desfer tot el que li vingui de gust. I qualsevol oposició democràtica que se li pugui fer acaba sempre trepitjada per la llei. La llei del totalitari.
En aquest cas, tanmateix, la maniobra té més de guinyol que de giny. És a dir, es nota que la seva autèntica finalitat ha estat provocar un impacte mediàtic per imprimir caràcter al Partit Popular en detriment de Ciudadanos, el seu rival directe, i donar uns minuts de glòria televisiva al candidat Xavier García Albiol gràcies als quals pugui esgarrapar quatre vots despistats. Allò que els titellaires del guinyol no han tingut en compte és que a Catalunya, el tret, els sortirà per la culata, per tres raons, si més no: la primera, perquè aberracions antidemocràtiques com la que pretén el govern espanyol –convertir el TC en un tribunal penal i inhabilitar i multar amb 30.000 euros els dirigents polítics que gosin posar les urnes al carrer– provoquen rebuig. La segona, perquè García Albiol no és pas tan desconegut com es pensen. Al contrari, se’l coneix molt bé per les seves consignes de caràcter racial, xenòfobes i pròpies de la ultradreta més repulsiva i antisocial. La sola frase “la broma s’ha acabat”, adreçada a Catalunya, ja és el viu retrat del totalitarisme, per no dir una cosa més forta. I la tercera, perquè reforça encara més l’independentisme i demostra a un bon nombre d’indecisos fins a quin punt és urgent que Catalunya es constitueixi en un nou Estat d’Europa i es tregui del damunt aquesta llosa involutiva anomenada Estat espanyol. El guinyol, com veiem, és en realitat un bunyol. Hi ha una cosa, però, que sí que l’encerten. I és que no estem de broma. La independència, els agradi o no els agradi, va de debò.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada