S'ha d'admetre que la campanya unionista pel "no" havia fet fins ara una bona tasca. Havia aconseguir declaracions d'Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama, havia semblat el dubte amb temes com la corrupció o les pensions i es preparava per pitjar l'accelerador els dies finals de la campanya amb alguna "bomba" informativa semblant a la dels comptes falsos d'Artur Mas de la campanya de 2012.
Tot se'n va anar en orris, però, quan una enquesta interna dels bancs va predir una victòria en escons i en vots del "sí". Un sondeig que les entitats fan per cada elecció i que acostuma a apropar-se força als resultats finals. Aleshores es van disparar les alarmes i la histèria va fer entrar la campanya unionista en un espiral dels despropòsits. La seqüència és ben coneguda, i no estem segurs que s'hagi acabat.
Primer acte, el comunicat de la banca amenaçant amb fer les maletes i marxar. El primer a menjar-se el document amb patates va ser el BBVA, quan el Col·legi de Metges (que té 12.000 comptes a l'entitat) va posar-los contra les cordes. "No pensem marxar, passi el que passi a Catalunya". Pobret.
Segon acte, el governador del Banc d'Espanya dinamita la confiança en el sistema bancari espanyol –exactament el contrari del que s'espera d'un supervisor financer– en parlar d'un corralito que ningú no havia esmentat. M'explica un ocellet que la trucada des de la seu del Banc Central Europeu, a Frankfurt, va fer tremolar les parets del despatx de Linde. A continuació va embeinar-se-la com un samurai: "Un corralito és altament improbable, gairebé impossible".
Tercer acte, Mariano Rajoy fulmina un dels arguments més destacats de la propaganda electoral unionista (fins i tot s'inclou en els díptics que el PP ha enviat a les llars catalanes): la independència faria perdre la nacionalitat espanyola i la ciutadania europea. L'escena final del clip de l'entrevista a Onda Cero, quan arrufa el front, és senzillament sublim.
Quart acte, l'eurodiputat del PP Santi Fisas presenta una pregunta a la Comissió Europea per tal que es mulli per escrit sobre el futur polític d'una Catalunya independent. Apareix una versió castellana de la resposta (que acaba sent portada de la premsa de Madrid) que ens condemna a l'infern etern. L'endemà se sap que és una manipulació i que la resposta oficial és, com és habitual, "no comment".
Cinquè acte, el fantasma de les pensions. Després d'amenaçar de totes les formes possibles la gent gran de Catalunya amb que no es podrien pagar les pensions en cas d'esdevenir independents (falques publicitàries amb la veu de Garcia Albiol incloses), ahir en una entrevista a TV Girona Rajoy es va veure obligat a admetre que en cas de secessió l'Estat espanyol continuaria pagant les pensions d'aquells que han cotitzat al sistema espanyol, perquè "el govern sempre compleix les seves obligacions". S'agafa abans un mentider que un coix.
Podríem pensar que l'espiral no pot créixer més, que ja no poden fer-la més grossa, però en aquesta campanya única i irrepetible, 48 hores és tot el temps del món.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada