Expliquen fonts diplomàtiques establertes a Washington i coneixedores de la reunió entre el president Obama i el rei Felip VI, que les intencions del govern espanyol eren molt més ambicioses que la famosa frase que el líder nord-americà va acabar pronunciant. Tant a les reunions prèvies de preparació de la trobada com ja a la mateixa entrevista entre el monarca i Obama, el govern espanyol va transmetre a l'administració de la Casa Blanca que el president dels Estats Units havia de dir explícitament que el seu país s'oposava a la independència de Catalunya i que recomanava als catalans mantenir-se dins d'Espanya. Això no va passar. Obama no va pronunciar la paraula Catalunya.
A la sortida de la reunió, el president dels EUA va dir allò d'una Espanya "forta i unida" i amb això la diplomàcia espanyola i mitjans de comunicació en van tenir prou per celebrar que el president nord-americà estava fent costat a Madrid i no a Catalunya en aquest pols. Però la decepció margalliana no acaba aquí, encara hi ha més. A la mateixa estada a Washington, el ministre i el rei Felip VI es van reunir amb el comitè d'Afers Exteriors del Senat. Es temia que d'aquesta reunió també en sortís un posicionament contrari a la independència de Catalunya i més tenint en compte que una setmana abans la 'diplomàcia' catalana havia aconseguit un posicionament molt nítid de membres del congrés nord-americà a favor del dret a decidir.
Concretament, el legislador Dana Rohrabacher va afirmar literalment que "Als Estats Units creiem que els pobles tenen dret a l'autodeterminació" i que per a Espanya "seria millor donar l'opció als catalans de quedar-se voluntàriament dins del país enlloc de fer-los sentir que estan forçats a formar-ne part". Un altre legislador, Mario Díaz-Balart, afegia que "no es podrà ignorar" la voluntat dels catalans si aquests es posicionen a favor de la independència.
Qui són Dana Rohrabacher i Mario Díaz-Balart? Dos membres del subcomitè per a assumptes europeus de la Cambra de Representants que la setmana passada van rebre una delegació del govern català. Concretament, Rohrabacher és el president d'aquest organisme. Ara bé, és evident que té molt més pes, poder i ressó tot un Senat que no pas un subcomitè que per cert Margallo va ridiculitzar hores després (amb l'ennuig corresponent de l'administració nord-americana). És per tot això, que el govern espanyol (amb una diplomàcia infinitament més potent que la catalana) pretenia la revenja al gest de Rohrabacher i companyia: i aquest era que la cambra alta dels Estats Units, el Senat, es posicionés també en contra de la independència de Catalunya. Però això tampoc no va passar, i qui n'havia de prendre nota ho té ben apuntat. Per tant, després de mesos de preparar la cimera hispano-nordamericana i concretament aquest posicionament d'Obama, tot el que es va obtenir va ser una insulsa referència de manual diplomàtic a la unitat d'Espanya.
La frase del president nord-americà s'ha venut com un èxit espanyol, però si es compara amb l'esforç ingent que hi havia darrera, el resultat és més aviat magre. La mateixa lectura es pot fer amb els posicionaments de Merkel, Cameron o la Comissió Europea: Madrid n'esperava més. Molt més. Ahir, els teletips de les agències espanyoles titulaven: "Urgente: La Comisión Europea reitera de nuevo que Cataluña quedaría fuera de la UE si se independiza". A qualsevol mitjà de comunicació, el que sigui, el verb "reiterar" s'intenta evitar perquè -com porta implícit- si alguna cosa es reitera és que no és nova. Efectivament, el que ahir va fer el portaveu de la Comissió (i cosí polític de Federico Trillo) va ser repetir, paraula per paraula, el què a l'octubre del 2012 (curiosament a poques setmanes de les eleccions catalanes) va fer l'anterior comissió, la presidida pel dirigent del Partit Popular Europeu, José Manuel Durao Barroso. Per més inri, al cap de poques hores, gest inèdit: el vicepresident de la Comissió Europea Valdis Dombrovskis ha desautoritzat el seu subordinat i ha dit que Brussel·les "no té la intenció d'influir· en unes eleccions catalanes que "ara són realment decisió dels votants".
És exactament el punt en el què ens trobem: declaracions genèriques, afirmacions de manual i lectura literal de textos jurídics a l'espera d'actuar amb el pragmatisme amb què sempre ha actuat l'entorn internacional en què es troba Catalunya: Europa, Mediterrània i Occident. I mentre esperem aquest impàs, i posats a repassar tractats internacionals, en podriem repassar un que Espanya té signat des del 1966, ratificat l'abril del 1977 i recollit a les sagrades escriptures de la Constitució. És el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat en assemblea de l'ONU. El document comença així:
Article 1
1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
2. Per a l'assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi del benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
3. Els Estats part en aquest Pacte, incloent els que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada