HEM GUANYAT. Fem la independència!

Vicent Partal: «Una victòria històrica: la majoria de la llibertat»

L’endemà de la gran manifestació contra la sentència de l’estatut, i ja em perdonareu l’autocitació, aquest editorial el vaig titular ‘Del milió i mig als seixanta-vuit‘. En aquell text reclamava de passar del milió i mig de manifestants que demanaven la independència als seixanta-vuit diputats que podrien proclamar-la.

D’ençà que els independentistes vam ser per primera volta milions al carrer fins que hem tingut, finalment, els seixanta-vuit escons necessaris per a marxar d’Espanya han passat 1.905 dies. Guardeu-los en la memòria, que ja us dic jo que no viureu mai res que s’hi puga assemblar.

Guardeu-los amb enyor, si cal, però no oblideu mai que vosaltres n’heu estat els gran protagonistes. Tots plegats hem arribat ací gràcies a tot de petits gests, de decisions lentes i assumides a poc a poc però amb fermesa, de detalls que marcaven la diferència. Recordeu-vos d’aquell dia que us feia mandra d’eixir al carrer i que finalment us vau alçar del sofà. Recordeu aquella vesprada que plovia tant que semblava poc prudent d’emportar-vos la senyera i malgrat tot ho vau fer. Recordeu aquella conversa en aquell bar que tombà els recels d’un amic, d’un company de feina que no ho veia clar i que des d’aleshores es va sentir independentista. Recordeu-vos de quantes vegades vau pensar ‘no guanyarem, no guanyarem…’ i malgrat això acabàreu anant a aquell acte, a aquella conferència, a aquella presentació, a aquell sopar d’on vàreu tornar amb les piles carregades.

Ara encara no ho tenim tot fet, però sí la part més difícil de totes. La independència no arribarà demà al matí ni els problemes s’acabaran demà a l’hora de sopar. Però entrarem en una nova fase que posarà fi al règim nascut de la transició i que tindrà dos grans focus d’atenció.

Jofre Llombart: «La mudança»

El Javi i la Marta viuen en un pis que, amb el pas dels anys, se'ls està quedant petit. Hi van anar a viure el 2010 i ara que estan esperant una criatura creuen que ha arribat el moment de fer el pas i anar a viure a un altre lloc. En aquest pis hi han estat relativament bé, però la qualitat de vida ha anat minvant any rera any. Per exemple, no els han deixat canviar la instal·lació de la llum. Ells tenen els diners per fer-ho, però com que dels disset veïns onze s'hi van oposar, la comunitat ha impedit que cap d'ells se la pugui canviar: o modifiquen el sistema central o cap veí pot actuar en solitari. Va passar una cosa similar amb les obres de l'escala. Queia a trossos i el Javi i la Maria van proposar que tothom posés una part per fer una reforma estructural. El que va acabar passant és que tots els hi van va dir que sí, però a última hora i després de donar llargues, només van ser tres veïns els que van acabar pagant. I clar, la reforma va acabar sent una capa de pintura, però l'escala continuava tenint problemes greus.

Per tot plegat (necessitat de crèixer i poca sinèrgia amb els altres veïns) van notar que el seu dia a dia milloraria en un altre pis, més gran i integrat en una altra comunitat. Ara bé, quan anaven a fer el pas, els pares del Javi i els de la Marta van començar a ficar-los al cap que potser no era una bona idea. "Per què?", van dir ells. "Perquè la mudança val molts diners". Tots dos es van quedar astorats. Cap dels pares van qüestionar que es podrien pagar el nou pis, ni que hi estarien més a gust, ni que fins i tot que seria el millor pel nét que estava a punt d'arribar. Però els feia patir la mudança, els costos del canvi. El Javi i la Marta els van intentar convèncer que, efectivament, haurien de fer un racó per pagar la mudança, la fiança del nou pis i els imprevistos que sempre sorgeixen en aquests casos.

Quim Torra: «L'alba de la independència»

Per fi, ha arribat l'hora. Diumenge és el dia. I les primeres hores del matí de dilluns ens dibuixaran, clara i neta, l'alba de la independència.

Com hem arribat fins aquí? Què ha fet possible que el poble de Catalunya decideixi emprendre el seu camí en llibertat, al costat de tots els altres pobles del món? Els darrers anys hem viscut una mobilització ciutadana sense precedents. El somriure de l'esperança és contagiós. Gent de tot arreu, de totes les edats, s'han ajuntat per treballar, com fos, en el que fos, amb l'objectiu d'anar proporcionant arguments i d'anar debatent sobre quin podria ser el millor per al futur dels nostres fills i de tots nosaltres.

Sense aquesta concepció d'una ciutadania que va dir prou, que va anar desconnectant-se i que ha estat capaç de superar totes les adversitats i totes les enèsimes campanyes de la por i les amenaces, avui no seríem aquí.

També és igualment cert que els partits i líders polítics han assumit com a pròpies aquestes reivindicacions, mantenint la pugna –duríssima– amb l'Estat i fent front als compromisos adquirits. Al davant de les institucions de la terra, i a l'oposició, hem tingut dones i homes amb coratge i disposats a donar-ho tot, a jugar-s'ho tot, per a aconseguir-ho. Certament, a aquests dos grans baluards del procés, s'hi ha sumat una conjunció de factors: l'agonia i decadència del catalanisme polític pactista tradicional, un catalanisme del segle XIX absolutament incapaç de donar resposta als reptes d'una societat del segle XXI; l'amenaça creixent de la inevitable residualitat si Catalunya no disposa de la plena sobirania sobre els recursos que genera; la transversalitat i centralitat del moviment independentista; l'abandonament d'un cert independentisme sentimental, per a aferrar-se a la fredor dels arguments i les dades; i, finalment, la tranquil·litzadora sensació que no només podem fer-ho, sinó que podem fer-ho molt bé. Avançar amb seguretat i confiança és la millor manera de fer el cim.

En definitiva, i en una paraula, hem arribat fins aquí perquè la independència de Catalunya avui és un projecte creïble. I aquest és el motiu pel qual tinc la plena confiança d'una gran victòria independentista el 27-S.

Missatge de David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet als electors del 27-S

A poques hores pel tancament de la campanya electoral, els tres ex-diputats de la CUP, David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet, han signat una carta pública adreçada als electors del 27-S, en què diuen que ’s’ha acabat el temps de la por i la imposició’. I en què recorden que ‘han estat tres anys a Matrix on hem constatat que tenim un Parlament buit de sobirania’. I peraixò diuen: ‘ha arribat l’hora de governar-nos’.

Heus ací la carta íntegra:

‘El 27S tenim una cita clau. El més vell del nostres somnis –llibertat, justícia, democràcia– el tenim a tocar i és a les nostres mans. Eleccions plebiscitàries excepcionals –per refrendar l’anhel de llibertat d’aquest poble– i eleccions constituents –per decidir com ho volem fer entre totes i tots. Per descomptat, des de la CUP no volem que el futur s’assembli al passat ni al present recent. És l’hora de començar a canviar-ho tot. Per això el programa de la CUP se centra en assolir la independència, iniciar la llarga lluita contra totes les desigualtats socials i fer-ho des de la radicalitat democràtica. Independència, pobresa zero, prou corrupció. Ara és l’hora de la plena sobirania política, econòmica i popular.

El proper 27 de setembre comença la resta de les nostres vides en llibertat, el vot que canviarà la teva vida. Sense renunciar a res ni a ningú. Ni a la llibertat política del nostre país ni a la justícia social per a la seva gent. Venim de lluny. Hem omplert els carrers, les places i les lluites, i ara és hora d’omplir les urnes. Per continuar omplint el futur.

Miquel Calçada: «No podem fallar: farem el vot de la nostra vida»

Imaginem junts aquest país d’aquí a vint anys. Com serà? Si guanya el no, anirem enrere. Molt enrere. Per tant, podem pensar que la Catalunya d’aquí a vint anys serà un país espantat, al qual hauran pres el poc autogovern que ara tenim. La nostra economia no haurà pogut resistir l’ofec i l’escanyament miserable de tantes dècades. Dependrem d’un estat autoritari que haurà fet moltes lleis regressives i que haurà fet servir el tribunal constitucional per liquidar la nostra sobirania.

La guardiola de les pensions que el govern espanyol malgasta comprant deute potser s’haurà acabat. Potser tindrem uns quants representants nostres impedits de fer política a causa de querelles injustes. El català no serà llengua vehicular a l’escola.

Els catalans ens sentirem decebuts i enganyats i una nova generació començarà a pensar que potser s’hi ha de fer alguna cosa. I n’hi haurà uns quants que tornaran a dir que potser serà millor esperar vint anys més i condemnar dues generacions més a viure malament. A viure en l’enorme injustícia de tenir un estat que ens va a la contra.

Penseu en això. Penseu en aquest país desfet d’aquí a vint anys. Hi ha una altra opció. Una altra possibilitat. Pensem en un país que ha aconseguit les eines imprescindibles de la sobirania. Penseu en un estat modern i eficient, al servei de totes les persones. Penseu en vint anys de gestió pròpia dels nostres recursos i penseu en la gran prosperitat que haurem guanyat.

I ara penseu en la justícia social que podrem fer amb aquesta prosperitat. Penseu en un estat del benestar com el dels països més avançats d’Europa. Penseu en un país amb les pensions garantides i molt més altes. Penseu en un país amb una llengua pròpia salvada i amb veu al món. Penseu en un país de la Unió Europea responsable, compromès, solidari, que participa a Europa i, atenció, que s’ha convertit en un dels millors aliats d’Espanya al món.

El teu vot farà història!

Últimes accions i trobades, dia a dia!

El 27-S ja és a tocar: només falten tres dies, que aprofitarem fins a l’últim minut per treballar pel nostre objectiu.

Avui, festivitat de la Mercè, hem fet l’última paradeta de la campanya d’estiu, abans del 27-S. Aquesta tarda, un equip de voluntaris, amb la col·laboració de la sectorial Cristians per la Independència, ha repartit revistes a l’entrada de la missa que s’ha celebrat a la basílica de la Sagrada Família. I demà, un altre equip, que esperem que sigui encara més gran, repartiran fullets a tots els centres públics del barri o aniran a ajudar Nou Barris a les seves paradetes. La consigna és buidar el magatzem perquè tota la informació sigui al carrer i arribi al màxim nombre de persones possible.

Ha estat una campanya llarga, més que les d’altres anys, per les eleccions d’enguany. Ha arribat, doncs, el dia de gaudir del moment històric que estem vivint, sense oblidar que cadascú de nosaltres ha de seguir fent campanya arreu i fins al darrer minut, quan tanquin tots els col·legis electorals.

I ara és el moment d’agrair-vos la dedicació, el compromís i l’esforç, que segur que més d’un cop us han obligat a desatendre els vostres compromisos personals. Així mateix, us demanem una mica de comprensió si mai heu notat un cert desordre: el trepidant ritme dels fets polítics que han acompanyat aquesta campanya sovint ens ha obligat a canviar de rumb en l’últim moment i a haver de prendre decisions a contra rellotge.

Divendres 25

Divendres 25 hi haurà els actes de final de campanya de les dues candidatures que estan a favor de la independència:

Junts pel Sí

• Hora: a partir de les 17 h
• Lloc: Barcelona, a l’avinguda de Maria Cristina
• Transport: <M> L2+L3

S’han organitzat autobusos que faran el trajecte d’anada i tornada des d’arreu del territori.

CUP Crida Constituent

• Hora: 19.30 h
• Lloc: Badalona, al parc Gran Sol
• Transport: <M> La Salut L10

Per relaxar-nos una mica, divendres 25 a la tarda, quedarem a dos quarts de set (18.30 h) a l’avinguda de Gaudí (on sempre!), per anar als actes de final de campanya que decidim.

Germà Capdevila: «L'espiral unionista dels despropòsits»

«Tot se'n va anar en orris, però, quan una enquesta interna dels bancs va predir una victòria en escons i en vots del "sí"»

S'ha d'admetre que la campanya unionista pel "no" havia fet fins ara una bona tasca. Havia aconseguir declaracions d'Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama, havia semblat el dubte amb temes com la corrupció o les pensions i es preparava per pitjar l'accelerador els dies finals de la campanya amb alguna "bomba" informativa semblant a la dels comptes falsos d'Artur Mas de la campanya de 2012.

Tot se'n va anar en orris, però, quan una enquesta interna dels bancs va predir una victòria en escons i en vots del "sí". Un sondeig que les entitats fan per cada elecció i que acostuma a apropar-se força als resultats finals. Aleshores es van disparar les alarmes i la histèria va fer entrar la campanya unionista en un espiral dels despropòsits. La seqüència és ben coneguda, i no estem segurs que s'hagi acabat.

Primer acte, el comunicat de la banca amenaçant amb fer les maletes i marxar. El primer a menjar-se el document amb patates va ser el BBVA, quan el Col·legi de Metges (que té 12.000 comptes a l'entitat) va posar-los contra les cordes. "No pensem marxar, passi el que passi a Catalunya". Pobret.

Segon acte, el governador del Banc d'Espanya dinamita la confiança en el sistema bancari espanyol –exactament el contrari del que s'espera d'un supervisor financer– en parlar d'un corralito que ningú no havia esmentat. M'explica un ocellet que la trucada des de la seu del Banc Central Europeu, a Frankfurt, va fer tremolar les parets del despatx de Linde. A continuació va embeinar-se-la com un samurai: "Un corralito és altament improbable, gairebé impossible".

Gabriel Rufian: «Per»

Per qui ens va deixar i per qui vindrà,

Per tant insult, tanta amenaça i tanta por. Per les andanes plenes de gent esperant. Per aquelles maletes de cartró i aquelles sabates gastades. Per la memòria d'aquella derrota. Per tant fred, tanta pluja i tanta calor en una paradeta. Per qui ja no ho pot veure i per les llàgrimes que va vessar. Per Ovidi Montllor, Pepe Rubianes i Xavier Vinader. Per la meva companya i amiga de Súmate Xaro Pérez, que ens veu des del cel. Per tant sospir i tanta indignació davant de la tele.

Per la República.

Per tanta mentida i tanta traïció.

Per poder parlar com es vulgui i del que es vulgui.

Per tants que esperen que guanyem per alçar-se ells.

Per demostrar que sí que es pot més enllà d'un plató de televisió.

Per canviar-ho tot i tenir-ho tot. Per equivocar-nos nosaltres i no esperar que ningú s'equivoqui per nosaltres. Per tanta espera i tanta pèrdua. Per aquella persona que tant t'estimava i que tant et va demanar que ho aconseguissis. Pel més bell dels llegats que es poden deixar. Per no haver de donar més explicacions de qui ets i per què ho ets. Per veure un PPSOE ser el que fa molt que hauria de ser: intranscendent. Per demostrar que al carrer es guanya i es perd tot.

Vicent Partal: «Menteixen»

Intenten fer-nos por afirmant que els catalans quedaríem fora d'Europa amb la independència. És mentida. Quan algú els ho torne a dir, simplement pregunten en aplicació de quin article dels tractats europeus passarà això. I veuran que no poden respondre.

Si els volen posar nerviosos poden ser més precisos encara. Jo, a un interlocutor d'aquests que vol fer por, li diria que en la relació entre Catalunya i Europa hi poden haver diferents situacions i li explicaria els articles que les regeixen. Demostrant que l'única situació on no hi ha cap llei europea aplicable seria aquesta hipotètica expulsió de Catalunya.

Catalunya ara, com a part d'Espanya, és dins la UE. I si estàs dins no hi ha cap manera automàtica d'estar fora al mateix temps. Un país tercer, que nosaltres ni ho som ni ho podem ser perquè ja estem dins, té, però, un procediment conegut d'adhesió. Un procediment basat en els criteris de Copenhaguen que Catalunya, pel fet d'estar dins, ja compleix. Hi ha legislació sobre això? Completa, clara i contundent.

Si ja estem dins, doncs, l'única manera d'estar fora és o bé perquè nosaltres marxem voluntàriament o bé perquè ens expulsen. Tornem a la llei. Hi ha el procediment de retirada, perfectament establert en els tres punts de l'article 50 dels tractats. El mecanisme de nou és complet, clar i contundent.

I aleshores arribem a la pregunta clau: quin mecanisme complet, clar i contundent val per a expulsar Catalunya? Segons els unionistes, és evident que ens expulsarien, però no contesten mai a la pregunta: basant-se en quin article, basant-se en quina llei? Per entrar hi ha els criteris de Copenhaguen, per a pactar l'eixida hi ha l'article 50, però per a ser expulsats quin article hi ha?

Saben la resposta? Cap ni un. Es limiten a mentir i a intentar fer-nos por amb un fantasma que no existeix. Diumenge voten tranquils.

Font: elPuntAvui.cat

Salvador Cot: «El naufragi unionista»

"El desastre de la campanya unionista és de tals dimensions que s'ha convertit en un argument extra per a l'independentisme"

Crida l'atenció l'acumulació d'errors que s'han anat produïnt al llarg d'aquesta campanya electoral per part de l'estat i rodalies polítiques. El ridícul públic de Mariano Rajoy només ha estat l'episodi més vistós d'una successió de desastres, a quin més evident. Felipe González va haver de rectificar un article on comparava l'independentisme català amb el règim nazi i el seu successor més mediàtic, Pablo Iglesias, va caure en l'etnicisme més barroer, fent davcallar seriosament la campanya de Catalunya Sí que es Pot.

Però aquí no s'han acabat les desgràcies de l'unionisme. L'excés de fúria espanyola dels sindicats de Madrid ha obligat CC.OO. i UGT de Catalunya a desmarcar-se formalment dels seus companys de les seus centrals. El mateix que ha passat amb el cardenal Cañizares, que ha demanat a totes les parròquies que "preguin per Espanya i la seva unitat", una petició que ha empès els bisbes catalans a desautoritzar-lo: "No correspon a l'Església proposar una opció concreta". El "corralito" del governador del Banc d'Espanya tampoc no ha resistit més de vint-i-quatre hores. Això, sense comptar l'espectacle penós del comunicat de la Comissió Europea alterat en la versió castellana. Fins i tot ha quedat desactivada Societat Civil Catalana, l'única entitat unionista amb una mínima penetració social, en fer-se evident que el seu president, Josep Ramon Bosch, és un activista ultra que insulta, amenaça i difon propaganza nazi i feixista.

El desastre és de tals dimensions que s'ha convertit en un argument extra per a l'independentisme. Els escosesos podien tenir dubtes a l'hora d'abandonar un estat prestigiós, democràtic i eficient. Els catalans, no.

Font: mon.cat

Acte «Junts pel sí» a l'Avinguda Gaudí AVUI 23 de setembre

Xevi Xirgo: «Rajoy es fa un autogol»

No és només que el president Mariano Rajoy es fes ahir un autogol. És que se'l va fer en pròpia porta i en tot l'escaire, i mira que és difícil. I que no va ser un gol. Va ser un golàs. Un golàs que, de fet, li va servir en safata el periodista Carlos Alsina. Amb una simple seqüència de poc més d'un minut, el president espanyol, entrevistat a Onda Cero, es va posar de peus a la galleda i va deixar ben clares dues coses. La primera, que és un ignorant. I la segona, que menteix. Quan el periodista va recordar a Rajoy que la Constitució, la sagrada Constitució espanyola, diu (article 11.2) que “cap espanyol d'origen no pot perdre la seva nacionalitat”, tot un president de govern va quedar descol·locat i es va limitar a balbucejar durant una estona. Un silenci que se li devia fer etern. I un silenci que, si el fa tot un president de govern, es torna còmic. Rajoy va passar d'entrevistat a entrevistador i va ser el periodista qui li va haver d'aclarir que la Constitució no només no permet retirar la nacionalitat espanyola als qui ja la tenen sinó que, a més, aquests conservaran l'europea. I Rajoy, callat. Esperpèntic. Ridícul. En poc més d'un minut, tota l'estratègia del PP, de l'aparell de l'Estat, per terra. I de la mà del mateix Rajoy. Perquè la conversa d'ahir no és anecdòtica, per més que avui ens ho voldran fer creure: va al moll de l'os de la discussió, a l'eix central de la campanya del PP i de totes les seves comparses. Si Catalunya s'independitza, els catalans no només tindran la nacionalitat catalana sinó que mantindran l'espanyola. Ni que fem una DUI ni que ens n'anem de bon rotllo, a la nacionalitat espanyola s'hi hauria de renunciar expressament, individualment. I en tant que espanyols, va quedar clar ahir, Espanya ha de pagar les pensions, l'atur i el que faci falta mentre no es negociï el contrari. Mariano, ets fantàstic. Per primer cop estic d'acord amb aquells que diuen que a Espanya hi ha un president que no ens el mereixem. És ben cert. Gràcies, Mariano, de veritat. Això d'ahir no té preu.

Font: elPuntAvui.cat

Conferència «A un pas de la República Catalana» amb Jordi Sànchez i Pere Martí, el 24 de setembre

A Rajoy se li desmunta l’amenaça de la UE en una sola pregunta a Onda Cero

El president del govern espanyol ha estat incapaç d’argumentar per què els catalans deixarien de ser ciutadans europeus en cas d’independència de Catalunya. Una simple pregunta del periodista Carlos Alsina que l’entrevistava avui a Onda Cero l’ha deixat desarmat. Vegeu aquest fragment de vídeo:

Font: VilaWeb

Carles Boix: «Sí»

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents.

En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votarsí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèria d’inversions, no hi haurà manera d’adaptar-se als reptes que imposa l’actual globalització.

Per damunt d’aquestes raons, però, votaré sí per una raó fonamental, estrictament política. Dins d’Espanya, l’autonomia catalana no té ni tindrà mai cap garantia real davant de les interferències constants del poder central. La Constitució de 1978 es va pactar i acceptar sobre la base d’una promesa de transferència d’un espai de poder propi a la Generalitat de Catalunya. Ara sabem, però, que aquesta promesa va ser nominal i insuficient. En totes les decisions clau, l’Estat decideix sol. En totes les competències essencials (i, de fet, també en les no essencials), l’Estat hi acaba intervenint. En aquest Estat, Catalunya, com a minoria, com a minoria nacional, no té capacitat real de decisió, no té cap protecció davant de la interpretació que la majoria fa del text constitucional i dels pactes que en un moment o altre s’han fet entre govern central i govern autonòmic.

Germà Capdevila: «Bancs, «corralitos» i pensions»

Comencem amb la primera amenaça: bancs que fugen de Catalunya espantats per la independència. Vaig viure en directe el col·lapse de l'economia argentina a començaments de segle. Allà, alguns bancs estrangers van espantar-se i van fugir cames ajudeu-me. Però quan un banc marxa d'un país no tanca les oficines i s'emporta els bitllets a dins d'una maleta. El que fa és vendre –o malvendre, com en el cas argentí– el seu negoci bancari a una altra entitat. Així, els clients del banc que marxa reben una carta que diu més o menys el següent: "El actius i passius del Banc A han estat adquirits pel Banc B, que a partir d'avui els gestionarà. Benvingut al Banc B, estarem encantats de servir-vos". O sigui que, de cares al client, canvi de rètols a les oficines i poca cosa més, com quan aquí els bancs van menjar-se les caixes d'estalvi. Per cert, tot i la tremenda crisi argentina, ni el Santander, ni el BBVA, ni el Citibank, per exemple, van marxar del país sud-americà.

En cas d'independència hi ha un risc molt sever de patir un corralito. Aquesta és potser l'amenaça més ridícula de totes. Un corralito consisteix a mantenir els diners dins d'un sistema bancari determinat, tot impedint que puguin fugir a l'exterior. Només provoca greus afectacions en països on l'economia informal representa un percentatge significatiu de l'activitat, com és el cas de l'Argentina o Grècia. Països on els diners en efectiu són necessaris per fer un gran nombre d'activitats econòmiques que operen en negre, fora del sistema impositiu i bancari. Per això s'imposen restriccions a l'extracció d'efectiu. Les compravendes immobiliàries, per exemple, es fan en efectiu i es declaren per un import molt menor, per evadir impostos. A Catalunya, l'economia està completament bancaritzada. Cobrem la nòmina o la pensió pel banc, i paguem els rebuts, el lloguer, la hipoteca i la lletra del cotxe a través del banc. Anem al súper i de botigues amb la targeta de dèbit o de crèdit. Totes aquestes activitats es podrien realitzar sense restriccions en cas d'un altament improbable corralito a Catalunya, perquè els diners circularien i es quedarien dins del sistema. Ara bé, qui sí que compliria tots els requisits per declarar un corralito seria una Espanya sense Catalunya, endeutada per sobre del 120% del seu PIB, no pas la nova república.

Muriel Casals: «Si guanya el sí, el govern espanyol canviarà el xip»

Muriel Casals, la candidata número 3 de Junts pel Sí a Barcelona i ex-presidenta d’Òmnium acaba l’entrevista amb aquest record del seu pare: ‘Aquests dies penso molt en el meu pare, que se’n va anar d’aquest país, el 39, com un soldat derrotat i es va passar tota la vida somniant una Catalunya independent.’ No cal afegir-hi res més. Només llegir les observacions que fa des de la primera línia de la trinxera. Fa cinc anys que lidera el moviment independentista. La lluita no l’ha cansada; es veu més forta i més decidida, com si en la seva mirada blava s’acumulessin els somriures de tots els esperançats en el canvi.

- Aquests darrers cinc anys heu estat testimoni d’excepció de la manera com ha canviat el país per fer possible aquest somni. Què us ha impactat més, d’aquest periple?
- La tranquil·litat amb què es fa, tant moral com intel·lectual. M’agrada veure amb quina serenitat els ciutadans han assumit posicions que fa només deu anys haurien semblat radicals i excèntriques. Ara, l’actitud més assenyada és ser independentista, aquest pensament és central en la societat catalana.

- Sempre heu estat militant d’esquerres. Us hi sentiu còmoda, en aquesta candidatura?
- M’hi sento còmoda. Sempre he estat d’esquerres i no n’he renegat mai. Però passa que estic molt convençuda que aquest pas tan important no es pot fer només des de l’esquerra. Un pas com aquest s’ha de fer amb la conjunció de dretes i esquerres. En certa manera, conjurem aquella cosa terrible dels anys trenta de ‘Visca Macià! Mori Cambó!’. Jo no poso per condició de la futura Catalunya independent que sigui absolutament del meu gust.

- La ideologia no compta?
- El debat ideològic ha existit i tornarà a ser-hi, però en aquest moment hi ha una cosa molt més forta que les ideologies que és tenir instruments. La dreta i l’esquerra es diferencien per la manera com fan el pressupost, però com pots discutir d’això si no en podem disposar. Per això el primer pas que volem fer és que la Generalitat tingui el pressupost. Un cop això hagi passat, ja discutirem el pes relatiu de cada partida.

El “corralito” és impossible: el BCE mai posaria en risc Caixabank i Banc Sabadell

-Els bancs catalans ja no depenen del Banc d’Espanya, sinó del Banc Central Europeu

-L’Estat espanyol haurà de negociar amb el futur Estat català, ja que en cas contrari, el nou deute públic espanyol superaria el 130% del seu PIB, molt proper al de la Grècia rescatada per tercer cop

En relació a les declaracions fetes avui pel governador del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, en les que amenaça d’un risc de “corralito” a Catalunya si esdevé un Estat independent, la sectorial d’Economistes per la Independència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa públiques les següents consideracions:

1. Recordem que Luis Maria Linde és un càrrec de confiança del Govern espanyol i que, com ja han demostrat anteriorment altres responsables institucionals designats pel gabinet Rajoy, no representa altres interessos que els del Partit Popular. És una nova veu a les que repeteix les amenaces infundades per intentar condicionar el vot del 27S.

2. Com sap Linde, des de fa un any el Banc d'Espanya ja no té competències supervisores ni de liquiditat dels bancs catalans, funcions que depenen del Banc Central Europeu (BCE). Amb la creació de la Unió Bancària i l'establiment del Sistema de Supervisió únic dependent del BCE el 2014, Caixabank i el Banc Sabadell són dues entitats financeres considerades sistèmiques a nivell europeu i estan sota la supervisió directa del BCE. Per aquest motiu, el BCE mai posaria en risc l'accés d'aquestes entitats al seu finançament, com a peces fonamentals del Sistema Monetari Europeu. Per tant, l’amenaça de “corralito” a Catalunya és tan falsa com inacceptable.

3. En diversos informes i estudis hem demostrat que no sortirem de la UE ni del Sistema Monetari Europeu, per moltíssimes raons d’interès comú amb l’Estat espanyol i amb la resta de països de la UE i les seves economies, bancs i empreses. I encara que Catalunya estigués temporalment fora de la UE durant el procés negociador, el BCE ja disposa d’un mecanisme directe per signar un acord monetari que garanteix tant el manteniment de l'euro com l'accés al finançament del BCE; mecanisme que té formalitzat amb diversos estats europeus. En cas que fos així, els bancs també podrien accedir al finançament del BCE indirectament a través de les seves sucursals a Espanya o altres països de l’Eurozona.

4. Finalment, cal recordar que fa just un any, Linde va afirmar en un sopar amb empresaris que “en el cas que Catalunya s’independitzés, l’economia espanyola patiria un greu impacte en perdre un motor essencial equivalent al 18% del PIB”. Com és evident que, l’Estat espanyol es veuria forçat a negociar ja que, en cas contrari, el nou Estat català no assumiria cap part del deute de l’Estat espanyol, i Catalunya es quedaria amb un endeutament de només el 30% del seu PIB (corresponent al deute de la Generalitat) que seria un dels més baixos de la UE, si no el més baix de tot el continent. Però, contràriament, l’Estat espanyol tindria un deute de més del 130% del seu nou nivell de PIB, insostenible financerament i que afectaria greument la seva prima de risc, ja que s’acostaria als nivells d’endeutament públic de Grècia que ja l’han portada al seu tercer rescat.

Catalunya dependent

Imagina’t que Catalunya és un estat independent al qual, en un moment donat, se li planteja la possibilitat d’integrar-se a Espanya com a comunitat autònoma. És el procés d’independència a la inversa. Naturalment els catalans hauríem de pagar el preu de tenir una Catalunya dependent.

Quines condicions ens imposaria Espanya?

• Catalunya perdrà la seva subjectivitat política i jurídica, passant a ser una comunitat autònoma més.
• Els catalans podran seguir utilitzant la seva llengua l’ensenyament i en les relacions, fins que decidim canviar les lleis per imposar la nostra. En qualsevol cas el castellà sempre tindrà prioritat, perquè corre el risc de desaparèixer a Catalunya.
• Catalunya perdrà la representació internacional. Serà representada com a part d’Espanya i a través d’Espanya. L’estat defensarà els que cregui que han de ser els interessos de Catalunya, i ho farà a la seva manera.
• Si en algun moment Catalunya mostra voluntat d’adquirir rellevància internacional, Espanya podrà utilitzar la seva xarxa diplomàtica per impedir-ho.
• Els catalans tindran un Document Nacional d’Identitat que especificarà el seu municipi, la seva província, i l’Estat, però no farà cap menció de la seva pertinença a Catalunya.
• A qualsevol esdeveniment internacional (esportiu, cultural, etc.) en què participin persones de Catalunya, es prohibirà l’exhibició de símbols catalans. L’única simbologia permesa serà l’espanyola. Espanya es reserva el dret de retirar de la competició qualsevol persona que exhibeixi simbologia catalana, per molta qualitat que tingui la seva intervenció.

Pilar Rahola: «L´altra vorera»

"si cal que Romeva i Baños expliquin la necessitat imperiosa de tenir un Estat propi, la resta hauria d'explicar -i s'escapa del debat- com li anirà a Catalunya si ens quedem a Espanya."

Malgrat que els de la vorera antisobiranisme neguen el caràcter plebiscitari, tots els partits el donen per bo, ja que dediquen ingents esforços a demostrar que la independència de Catalunya és com l'infern de Dante. S'exagera tant el relat catastròfic, que cal preguntar-se quin nivell d'autoestima catalana tenen alguns oracles del terror. Però més enllà de la psicoanàlisi de butxaca, el cert és que tota la campanya està dedicada a les bondats o misèries de la independència. Com si només hi hagués una pregunta clau: si Catalunya anirà millor o pitjor amb un Estat propi.

Tanmateix, ens cal una altra pregunta clau per fer-nos la composició precisa: si no som independents, com ens anirà? És a dir, si cal que Romeva i Baños expliquin la necessitat imperiosa de tenir un Estat propi, la resta hauria d'explicar -i s'escapa del debat- com li anirà a Catalunya si ens quedem a Espanya. Perquè aquí hi ha dues voreres, i si una és incerta, l'altra és sobradament i desgraciadament ben coneguda. Al gra, doncs: quina Espanya, radicalment diferent a l'actual, ofereixen els partits de la unitat per garantir la viabilitat catalana? I la pregunta és obligada perquè les dades fredes encara són més tràgiques que els auguris contra la independència.

Donem alguns números d'aquesta Espanya en què ens hauríem de quedar: gairebé el 90% dels ingressos de la Generalitat són transferències unilaterals i arbitràries de l'Estat. Alhora, el Govern no pot endeutar-se sense el seu permís, li han negat la gestió de grans impostos i l'obliguen a retallar el dèficit que l'Estat no s'imposa a si mateix, mentre el dèficit fiscal arriba al 8% del PIB català. És a dir, som davant d'una Generalitat econòmicament intervinguda.

Paradetes informatives, dimarts 22 i dijous 24 de setembre

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

El dimarts, 22: A la tarda, de 6 a 9, al carrer Rogent amb València.

El dijous 24: Al matí, d'11 a 2, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença.

Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Sense novetat al bloc del no

La campanya electoral més decisiva de la història de Catalunya afronta la recta final amb una tònica de desconcert en el bàndol unionista, que ha perdut tota capacitat de fer propostes i està destinant totes les forces i recursos a intentar posar la por al cos de l'electorat amb prediccions catastrofistes, amenaces injustificables i mentides directament insostenibles. A hores d'ara sembla que totes les enquestes indiquen que l'única opció amb possibilitats de guanyar les eleccions i governar és la independentista i només falta saber si ho farà o no amb majoria absoluta. Aquesta por és la que genera la reacció histèrica dels poders fàctics espanyols i aquesta tendència és la que evidencia als indecisos que l'únic que es pot aconseguir votant partits unionistes és bloquejar el país però no pas generar alternatives de govern.

Queden pocs dies per a la cita amb les urnes i encara han d'arribar algunes envestides potents per acoquinar el votant sobiranista, per fer-li por, per espantar-lo. No n'arribarà cap, tanmateix, que proposi una alternativa seriosa i constructiva. Espanya ja ha decidit que vol guanyar o perdre però no pactar. Aquesta és la disjuntiva que té la ciutadania de Catalunya, la mateixa que tenia a l'inici de la campanya electoral. Quedar embarrancats en una victòria insuficient representaria quedar en les mans d'un espanyolisme no només prepotent com sempre sinó venjatiu com mai. No hi ha victòria possible que no passi per una majoria absoluta que encara no serà garantia de res però que permetrà aturar el cop del contraatac desbocat d'un espanyolisme que està esperant l'oportunitat per anorrear les llibertats i la personalitat de Catalunya.

Font: elPuntAvui.cat

Marta Espasa: «Independència: un projecte de futur»

Un dels principals eixos sobre els quals gira el debat de les properes eleccions del 27-S és l’impacte econòmic d’una Catalunya independent. En aquest àmbit cal fer una sèrie de consideracions.

1. Si Catalunya esdevé un estat independent voldrà dir que som davant un canvi històric, estructural, i, per tant, cal analitzar els costos i els beneficis que suposarà la independència no tan sols tenint en compte els primers anys, sinó també considerant un període temporal molt més ampli. De fet, es pot fer el símil amb un projecte inversor. En una primera fase els costos de creació i implantació fan que la rendibilitat no sigui gaire elevada, però, a mesura que el projecte va madurant i es va assentant, els costos disminueixen, mentre que els beneficis augmenten de manera significativa. Per tant, el que cal és valorar tots aquests fluxos de costos i beneficis no tan sols en el moment de la transició sinó també al llarg d’un període temporal molt més ampli.

2. És obvi que el procés de transició tindrà costos. Posar en marxa tot un nou país no és cosa fàcil, però és totalment assumible si tenim en compte que molts altres països amb pitjors condicions econòmiques que Catalunya ho han fet en els últims anys. També és cert que aquests costos de transició seran més elevats si el govern central adopta una actitud bel·ligerant. Ara bé, cal tenir present que una situació de conflicte genera costos no només a Catalunya, sinó també a Espanya i a la Unió Europea. Així doncs, des d’un punt de vista racional, sembla lògic pensar que tots els agents implicats intentaran minimitzar els costos econòmics que pugui suposar el procés de transició.

3. La valoració econòmica s’ha de fer comparant-la amb la situació actual. Doncs bé, un dels problemes greus que té l’economia catalana ha estat el fet que les decisions que ha pres el govern de l’estat espanyol no han respost a les necessitats de la societat catalana (ni del teixit empresarial ni de les persones ni de les administracions), fet que s’ha accentuat els últims anys, amb un fort procés de recentralització. En són exemples la llei d’unitat de mercat, la llei educativa, el repartiment de dèficit públic entre administracions, la suspensió del decret de pobresa energètica català per part del Tribunal Constitucional, etc.

Oriol Izquierdo: «La llibertat o la por»

Som a tan pocs dies del vot de la nostra vida que he estat temptat de titular aquest article ‘L’hora de la veritat’. Perquè el dia 27 de setembre ho serà. Posem-nos èpics: diumenge serà l’hora de fer el gest col·lectiu més important d’aquests darrers tres-cents anys per la nostra llibertat nacional. En serà l’hora i el farem. Per dignitat. Per la nostra llibertat personal.

Deu ser per això, perquè som davant un dels moments de més transcendència que viurem, que a hores d’ara ningú, ni dins ni fora del país, tampoc a Espanya ni més enllà, no discuteix que aquestes eleccions, en diguin com en diguin, tindran un caràcter plebiscitari. I deu ser per això, també, que assistim a un espectacle fascinant: a aquest pas podrem estrenar la república inaugurant un museu de les amenaces! Si no m’he descomptat, només falta que els bisbes ens amenacin d’excomunicar-nos si votem per la independència. No, calla, que ells ja fa mesos que van dir que això seria pecat. Sort que després alguna veu autoritzada del Vaticà n’ha fet fins i tot befa…

Són tan exagerades, totes aquestes amenaces, que més aviat fan riure. Que farien riure si no fos que, malauradament, sempre acaben espantant algú. Perquè hi ha gent espantadissa. Hi ha gent crèdula. Hi ha gent desinformada i sense la capacitat o l’interès necessaris per a informar-se. I, en canvi, no caldria sinó, tots els vots valen igual. Per això les amenaces no fan riure. Són immorals i indecents. Servir-se’n hauria d’inhabilitar per a la vida pública.

Però les coses no van així. Ja hem vist com actuen els qui representa que són àrbitres. Es deu comentar tota sola la grotesca decisió de la Junta Electoral de considerar, primer, que la Via que vam fer per la Diada era un acte de campanya i obligant, després, els mitjans públics a compensar els partits unionistes regalant-los temps de ràdio i de televisió. Es deu comentar sola: no cal que en parlem més. Quan els àrbitres són art i part s’ha acabat el joc. Ja no hi ha regles.

Carles Capdevila: «Aquesta setmana, sobretot, molta calma»

NO CAL SER GAIRE perspicaç per imaginar com seran aquests set dies abans del 27-S. Al ritme d’amenaces i espantalls que porten, els intents de crispar i de provocar seran permanents, més intensos. Tot fa pensar que hi haurà més guerra bruta encara.

Falten només set dies. Set. Convindrà no caure en provocacions ni estressar-nos ni distreure’ns. La clau és a la papereta, no cal fer res més que concentrar-nos, i pensar que diumenge que ve serà, seguríssim, un dia històric.

Són plebiscitàries, ho sap fins i tot Obama, i les urnes decidiran. No crec que calgui gastar energies ni despistar-nos en res que no sigui ara mateix la jornada electoral.

Ha costat molt arribar fins aquí, i ja és a la cantonada. Els més desesperats ho intentaran tot, els esperançats només hem d’esperar que obrin les meses.

Personalment, m’imagino el 27-S com va ser el 9-N, un dels dies més feliços de la meva vida, probablement el dia en què he sentit més orgull ciutadà. Una festa del civisme, el voluntariat, l’autoorganització i la desobediència més alegre i determinada.

Penso aixecar-me ben d’hora, esmorzar alegrement en família, assegurar-me davant del mirall que m’he posat el millor somriure i sortir al carrer amb la papereta que em doni la gana. Se’n diu democràcia, és imperfecta, però és la força de la gent, tothom té un vot i prou. A la nit es compten, i la majoria guanya.

A molts la setmana se’ns farà llarga, i alguns voldrien que fos eterna i no arribés el 27-S, però amb la samarreta Keep Calm XXL de les millors ocasions i un estat d’ànim propi, ho tenim a tocar.

Font: ara.cat

Carles Mundó: «Catalunya fora de la UE?»

Aquests dies veiem com l'unionisme s'aferra a les declaracions de manual que han fet Obama, Merkel i Cameron sobre la unitat d'Espanya. Com és lògic, els mandataris dels estats que ja existeixen només poden dir que prefereixen deixar les coses com estan. O és que algú s'imagina el president dels Estats Units anticipant la seva posició en cas que els ciutadans de Catalunya donin un sí a les urnes a favor d'un nou Estat independent? A la Unió Europea, la resposta dels estats encara és més previsible. Per què han d'incomodar un soci del club? I per què s'han de voler crear un problema que ara no tenen? Si Catalunya esdevé independent, el nou Estat espanyol perdria el 19% del PIB, el 21% dels impostos que recapta i el 25% de les exportacions, fet que posaria en evidència l'esforç que des de fa dècades fem els catalans per mantenir la viabilitat d'Espanya. En aquest escenari, la UE hauria de sortir al rescat d'Espanya i, lògicament, voldrà evitar-ho perquè és més còmode que Catalunya continuï resolent el problema en silenci.

L'entusiasme de l'unionisme s'acaba de cop quan s'adonen que cap mandatari internacional ha dit que no voldrà reconèixer el nou Estat de Catalunya si neix de la voluntat expressada a les urnes. O algú s'imagina Obama, Merkel o Cameron dient que els catalans han de continuar dins d'Espanya encara que la majoria no ho vulgui? Els que apel·len a raons jurídiques per deixar-nos fora de la UE, tot i que en cap article dels tractats europeus no es regula la integració d'un nou estat que ja pertany a un Estat membre, són els mateixos que obvien les raons econòmiques. A qui convindria, per posar un exemple, que un territori amb 7,5 milions d'habitants tingués una fiscalitat més competitiva que la d'Espanya, França o Itàlia? A ningú.

Les raons per continuar dins la UE són moltes i són de pes, però el mandat democràtic encara no el tenim. Per això, el 27-S hem d'assolir una majoria indiscutible a favor del sí i ens hem de mobilitzar com mai perquè els mandataris internacionals hagin d'apel·lar als arguments democràtics abans que als interessos diplomàtics.

Font: elPuntAvui.cat

Jofre Llombart: «El que Obama es va negar a dir»

"Rajoy pretenia que el president nord-americà s'oposés explícitament a la independència"

Expliquen fonts diplomàtiques establertes a Washington i coneixedores de la reunió entre el president Obama i el rei Felip VI, que les intencions del govern espanyol eren molt més ambicioses que la famosa frase que el líder nord-americà va acabar pronunciant. Tant a les reunions prèvies de preparació de la trobada com ja a la mateixa entrevista entre el monarca i Obama, el govern espanyol va transmetre a l'administració de la Casa Blanca que el president dels Estats Units havia de dir explícitament que el seu país s'oposava a la independència de Catalunya i que recomanava als catalans mantenir-se dins d'Espanya. Això no va passar. Obama no va pronunciar la paraula Catalunya.

A la sortida de la reunió, el president dels EUA va dir allò d'una Espanya "forta i unida" i amb això la diplomàcia espanyola i mitjans de comunicació en van tenir prou per celebrar que el president nord-americà estava fent costat a Madrid i no a Catalunya en aquest pols. Però la decepció margalliana no acaba aquí, encara hi ha més. A la mateixa estada a Washington, el ministre i el rei Felip VI es van reunir amb el comitè d'Afers Exteriors del Senat. Es temia que d'aquesta reunió també en sortís un posicionament contrari a la independència de Catalunya i més tenint en compte que una setmana abans la 'diplomàcia' catalana havia aconseguit un posicionament molt nítid de membres del congrés nord-americà a favor del dret a decidir.

Concretament, el legislador Dana Rohrabacher va afirmar literalment que "Als Estats Units creiem que els pobles tenen dret a l'autodeterminació" i que per a Espanya "seria millor donar l'opció als catalans de quedar-se voluntàriament dins del país enlloc de fer-los sentir que estan forçats a formar-ne part". Un altre legislador, Mario Díaz-Balart, afegia que "no es podrà ignorar" la voluntat dels catalans si aquests es posicionen a favor de la independència.

Toni Soler: «Atac de pànic»

Un calfred recorre despatxos i ministeris, passadissos emmoquetats i sales de juntes. Les enquestes que circulen per Madrid, que auguren una clara victòria independentista, en són el motiu. La disciplina amb què actuen govern, TC, empreses, diplomàcia, món financer i premsa són pròpies d’una mobilització general, el protocol d’un gabinet de crisi. Incapaç de silenciar el procés català, Espanya ha hagut de demanar favors a fora, la qual cosa sempre té una dosi d’humiliació. I ahir, per acabar-ho d’adobar, van sortir els banquers a dir als ciutadans catalans que el seu vot -el valor més sagrat en una democràcia- pot tenir un càstig. Les amenaces contra el sufragi lliure són un preu enorme per a un estat de dret. Ni tan sols el pànic ho pot justificar. No dubto que avui molts espanyols se’n donen vergonya.

Font: ara.cat

Jaume Marfany: «Sabem que només depèn de nosaltres»

Mai ningú no va dir que seria fàcil....

Diumenge 27 de setembre, la independència guanyarà a les urnes. Guanyarà a la manera d’aquest país: democràticament i pacíficament. Guanyarà de manera inqüestionable i les candidatures que incorporen en el seu programa la independència començaran la construcció d’un nou país.

Això és el que passarà el 27 de setembre... Ara bé, que ningú esperi un camí de roses, ni d’aquí al 27 ni molt menys encara a partir del 28.

L’Estat espanyol ho està intentat tot i està fent servir tots els mitjans de què disposa, guerra bruta inclosa. Ho sabíem i estic segur que estem preparats per afrontar el que calgui. El camí que encara ens toca recórrer és llarg i ple d’entrebancs. Aquesta evidència, però, en cap cas ens ha de fer disminuir la nostra capacitat d’il·lusió i de convenciment. En cap cas ha de reduir la nostra força i coratge, ans al contrari, ha de ser el detonant que ens esperoni, més si cal, de cara al 27 i el post 27.

Les darreres declaracions internacionals com les del president Obama o del portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, sembla que han animat molt els unionistes. Seria bo que analitzéssim amb molta cura ambdues declaracions perquè, cap dels dos, en cap moment, citen el nom de Catalunya. Llegiu, per exemple, l’editorial de Vicent Partal.

Evidentment, i com no podia d'una altra manera, el vicepresident de la Comissió europea, Valdis Dombrovskis, ha desmentit aquestes declaracions i ha assegurat que Brussel·les no té cap intenció d'influir en unes eleccions catalanes que "ara són realment decisió dels votants." El tret els ha tornat a sortir per la culata. Veieu l'article de Vilaweb

Ramon M. Piqué: «No en diguis independència»

Digues-ne progrés. Digues-ne escoles. Digues-ne hospitals. Digues-ne pensions. Digues-ne recursos. Digues-ne beques per als teus fills. Digues-ne benestar per als teus néts. Digues-ne Europa. Digues-ne vol directe a Los Angeles, a Tòquio, a Sidney. Digues-ne ports i aeroports. Digues-ne no pagar peatges. Digues-ne no pagar 43 milions a l'Estat espanyol cada dia de l'any simplement perquè som catalans. Digues-ne deixar de rebre tres i quatre vegades menys que un estudiant andalús d'Erasmus Digues-ne una quota d'autònom digna. Digues-ne inversions: digues-ne arreglar el tram ebrenc de la N-340 i que no hi hagi més morts.

Digues-ne canvi. Digues-ne regeneració. Digues-ne un Parlament que aprovi lleis que no tombarà el magistrat de torn. Digues-ne un poder judicial que no serà el majordom del govern de torn. Digues-ne parlar en l'idioma que et doni la gana sense que ningú t'hagi de recriminar res. Digues-ne fer un estat que no estigui sistemàticament en contra d'una part de la seva població. Digues-ne deixar d'escoltar agitadors de pacotilla que només venen quan hi ha eleccions a apretar los dientes i dir-te que sí que es pot (dividir els catalans). Digues-ne deixar de ser tractat com un delinqüent simplement per voler ser demòcrata. Digues-ne deixar de ser ridiculitzat en cada tertúlia per l'Inda o el Marhuenda. Digues-ne prou a insults i amenaces a les xarxes socials. Digues-ne deixar de sortir cada Diada amb la samarreta que toqui, perquè ja no et farà cap falta.

Digues-ne llibertat. Digues-ne collir els fruits d'allò que els teus pares, avis i besavis van sembrar, quan estava prohibit sembrar-ho. Digues-ne treballar com un animal per treure endavant una cosa que serà teva, meva, nostra, en comptes de treballar com un animal per pagar-los la festa als de sempre. Digues-ne decidir nosaltres mateixos. Digues-ne urnes. Digues-ne democràcia. Digues-ne futur.

No en diguis independència, si no vols. Digues-ne una oportunitat de sortir-nos-en (potser l'única en molts anys).

Font: elMon.cat

Vicent Partal: «Passa-ho: El País menteix»

‘Bruselas: “Una Cataluña independiente saldrá de la UE automáticamente”.’ Aquest és el titular que ahir obria l’edició digital del diari El País, un titular que de primer ens vam copiar tots. En periodisme, una frase entre cometes vol dir que hi ha una declaració textual, que la persona entrevistada ha dit exactament allò –no aproximadament, sinó de manera exacta i literal. En aquest cas, se suposava que ‘Brussel·les’ era una manera de dir ‘la Comissió Europea’. I, per tant, del titular del diari havíem d’entendre que la Unió Europea afirmava sense cap mena de dubte que Catalunya, no un estat hipotètic ni un cas teòric sinó Catalunya, restaria fora de la Unió Europea, i restaria fora de la Unió Europea automàticament. I que això havia estat dit. Però era mentida.

Al cap d’una estona vam aconseguir el vídeo on es podia veure i sentir què havia passat realment. El teniu ací i el podeu mirar. El periodista d’El País que signa l’article és el mateix que fa les preguntes. I, amb tota la intenció del món, ell mateix, a la pregunta, evita de dir la paraula ‘Catalunya’ i d’establir cap relació entre la seua pregunta i el 27-S. En la resposta, el portaveu de la Comissió es limita a llegir un text que no diu res de nou i que, de fet, no diu res de sensat. Que un altre dia explicaré que els tractats no es poden desaplicar si no els desaplica Catalunya.

Això havia anat precedit d’una piuladissa del periodista i del seu diari dient-nos que anàssem alerta amb la conferència de premsa aquesta i amb la retransmissió en directe que en feia el diari, cosa que no fa habitualment. Pistes que fan pensar en una conxorxa.

Però com que el periodista d’El País no va obtenir la resposta exacta que necessitava, hi insistí i li preguntà si això seria automàtic. I ací comença el xou. El portaveu, visiblement desconcertat, ja no sap què dir i opta per repetir un text que té escrit amb unes vaguetats teòriques que vénen de l’època Prodi, quan l’independentisme ací era minoritari i tot plegat no tenia res a veure amb la situació d’avui.

El Diari de l'ANC «Hay trenes que solo pasan una vez en la vida»

Nou vídeo: «27S: Explicar, ajudar, animar»

Gran festa «Petits i grans cap al Nou País» el 20 de setembre

Pere Cardús: «Això sí que fa por»

Dos trajectes de tren diaris de quaranta-cinc minuts poden fer molt profit. Com que la gent parla sense manies de les seves coses en veu alta i, en alguns casos, bramant, t’acabes assabentant de moltes coses sense voler-ho. Sóc dels qui es posen música per poder-se concentrar en la lectura quan hi ha algú que brama. Però aquell dia no vaig poder evitar d’empassar-me una conversa entre dues senyores que tenien els cinquanta anys al sarró.

L’una explicava a l’altra que les deu plagues d’Egipte caurien sense pietat damunt els catalans si s’aventuraven a tastar la llibertat. Que si ens quedaríem sense l’euro –’i tu has vist mai un país sense monedes?’, li deia–, que si ningú no cobraria pensions mai més –’l’única solució serà anar a viure en territori espanyol’–, que si molta gent es quedaria sense feina perquè ningú no voldria invertir a Catalunya, que si no podríem sortir a l’estranger perquè es tancarien les fronteres per manca d’acords amb altres estats… En va arribar a dir moltes i totes de memòria. Us puc assegurar que no llegia cap paper, aquella senyora tan simpàtica.

Vés a saber d’on ho havia tret, tot allò. Vaig acabar pensant que devia ser militant d’algun partit d’aquests que es preocupen tant per allò que realment interessa a la gent. Evidentment, no m’hi vaig ficar. No hauria gosat contradir-la, si ella ho veia tan clar. Però em va preocupar de comprovar el grau de penetració que poden tenir les mentides, els rumors i les intoxicacions. No deixaré mai de consultar l’extraordinari llibre de Marc Argemí, ‘Rumors en guerra‘ (Acontravent, 2013).

Fa poc algú m’explicava que la delegació local del PSC del seu poble feia visites constants als asils, casals d’avis i centres d’atenció a discapacitats per explicar algunes d’aquestes deu plagues que arribaran si no fem bondat. Les pensions! Atacar la baula més dèbil de la societat. Quin fàstic! Espantar els més vulnerables.

Conferència «Justícia social i solidaritat en una Catalunya independent» el 20 de setembre

Carles Ribera: «Espanya prepara la negociació»

En el món dels tractes hi ha un concepte conegut com a “banda de negociació”, que és el terreny que va des del màxim que s'aspira a aconseguir fins al màxim que s'està disposat a cedir. Com més ampla és la banda de negociació, per tant, més gran és el marge de maniobra dels negociadors. A més, com més allunyada situï la posició de partida aquell que té la paella pel mànec, disposa de més capacitat de fer veure que fa concessions sense que en realitat cedeixi en res sobre el que no està disposat a transigir.

És en aquest marc que cal situar l'estratègia política i judicial de l'Estat espanyol amb Catalunya. Una cosa és la campanya, en la qual s'està posant tota l'artilleria verbal i tots els contactes diplomàtics per atacar els defensors de la independència amb discursos més o menys amenaçadors o catastrofistes. L'altra, especialment reveladora perquè denota que són conscients de la possibilitat de fracassar en la campanya, és la feina de laminació que, des de fa mesos, estan portant a terme els aparells de l'Estat per anar retallant l'autonomia catalana i situar-la en un punt de regressió des del qual es pot cedir però amb marge per mantenir-se lluny del punt on l'Espanya centralista començaria a perdre-hi.

Per entendre'ns, si al cove català hi havia vint peixos, l'Estat n'ha repescat quinze. Si el 27-S perd l'independentisme, acabarà de fer net dels cinc que queden. Si guanya l'independentisme, tard o d'hora s'asseurà a parlamentar i oferirà primer un peix, després cinc, si convé fins i tot deu. En realitat, però, no estarà cedint en res que no fos ja al cove català abans d'iniciar-se el conflicte. Hi pot haver algun incaut a la banda catalana (es digui o no Duran) que es pensi que els tractes en aquests termes hauran estat productius i que l'Estat haurà rebut prou pressió per haver de cedir. Caldrà veure qui cau a la trampa, perquè una victòria electoral del sí serà no pas un mandat per negociar un encaix sinó per pactar una separació. Però, d'entrada, és positiu veure com a l'altra banda ja prenen posicions per asseure's a la taula.

Font: elPuntAvui.cat

Conferència «Constitució i organització d'un nou estat» el 19 de setembre

Jofre Llombart: «Un aclariment»

Res, perquè quedi clar. Quan des d'Espanya es diu que una Catalunya independent quedaria expulsada de la UE, fora de l'euro, aïllada de tota inversió internacional i sense pensions, en realitat s'està dient que Espanya promourà l'expulsió de Catalunya de la UE, procurarà que es quedi sense accés a l'euro i que –en la mesura que pugui– tancarà totes les aixetes possibles per crear una situació de caos amb jubilats reclamant pensions, funcionaris sous i proveïdors pagaments. Ja està, aquest és l'aclariment: la responsabilitat d'aquesta hipotètica acumulació de desgràcies no serà perquè Catalunya vagi democràticament a la seva sinó perquè l'Estat espanyol respondrà al desafiament amb ànim de revenja i no de construir. Per això resulta cínic que es posi la por al cos als pensionistes quan en realitat tu tens a la mà impedir que passi. Potser resultaria més creïble sortir en públic per dir que no vols ni en pintura la independència de Catalunya, però com que qui t'interessa són les persones, donat el cas, tu –Espanya– pagaràs les pensions de tots els catalans. I el mateix amb Europa: no desitges cap trencament però, per parar el cop, reconeixeràs una Catalunya independent ja que el teu principal objectiu en tot això és que els catalans –que administrativament encara són espanyols– no tinguin cap daltabaix. Sé que aquesta possibilitat és tan remota com ingènua. Però aleshores que quedi clar: cada cop que un Margallo diu que Catalunya quedarà fora de la Via Làctia no serà perquè s'autopropulsés sinó perquè farà palanca per aconseguir-ho. I cada cop que un Montoro amb la capa de SuperFLA pronostica penúries econòmiques per a set milions i mig de persones, que consti que en realitat està dient que li importa més demostrar qui mana (o manava) que no pas el seu benestar. Va ser ell qui va preferir recórrer contra el decret de pobresa energètica de la Generalitat abans que garantir aigua, llum i gas per a famílies pobres.

Font: elPuntAvui.cat

L’espai especial, als mitjans de comunicació

Enguany l’Espai Especial «Jo també hi seré» que munta des de fa tres anys la nostra territorial per a gent gran o amb mobilitat reduïda, malgrat que el teníem un xic lluny del barri, ha estat un èxit, tant de participació com de difusió.

BTV en va fer un seguiment, des del dia 9 a la parada de l’Av. de Gaudí, fins al mateix dia 11 in situ, quan començaven a entrar usuaris d’aquest servei al punt de rebuda.

Aquí teniu dos enllaços on podeu veure els reportatges:

http://www.btv.cat/btvnoticies/2015/09/09/un-espai-reservat-per-a-gent-amb-mobilitat-reduida-a-la-via-lliure/

http://www.btv.cat/alacarta/btv-directe/41446 (a partir del minut 8:38)

Gràcies de nou a tots els qui heu tornat a fer possible aquest espai tan especial!

Carme Forcadell: «El procés tirarà endavant tot i que l'impugnin, si tenim un mandat democràtic clar»

"Les relacions amb l'Estat espanyol després de la independència seran bones, serem aliats", afirma l'expresidenta de l'ANC

Vostès diuen que l'Estat espanyol no pot canviar la seva articulació. Per quina raó no es pot reformar?
Ens ho diu l'experiència. Nosaltres ho diem basant-nos en l'experiència. La història de Catalunya ha estat la història de voler canviar l'Estat espanyol i la conclusió és que no s'ha pogut. Principalment en aquests 40 anys de democràcia. Els intents han estat molts i variats. El pujolisme en realitat va ser això, ho va intentar. I la reforma de l'Estatut, també ho va ser, i va acabar amb la sentència contrària del Tribunal Constitucional. Ha quedat demostrat que no pot ser. Tots els intents de reforma han fracassat.

D'aquí surt l'aposta per la independència. Però la independència es fa contra Espanya?
No, en absolut. No fem la independència contra Espanya, ni contra el poble espanyol. Les relacions amb l'Estat espanyol seran bones, serem aliats. Volem la independència per tenir les eines per aconseguir que la gent aquí pugui viure millor. No ho fem a la contra, és una aposta en positiu, volem construir. Nosaltres respectem el poble espanyol, només faltaria. Però sí que és evident que necessitem tenir un Estat.

Si el 27-S hi ha majoria independentista, quines seran les primeres passes cap a la desconnexió que veurà el ciutadà?
Si guanya el Sí, a partir del dia 28 farem una declaració formal conforme Catalunya inicia el procés d'independència. La decisió es comunicarà a l'Estat espanyol i a la comunitat internacional, i s'obriran negociacions. Amb l'Estat i amb la Unió Europea. Seran negociacions sobre la independència. I a partir d'aquí es tirarà endavant el procés, amb passes que tenim ja estudiades. Es farà molta legislació per obrir el procés constituent i s'engegarà la preparació de la futura Constitució catalana.

Gabriel Rufian: «I vaig veure centenars de milers»

I vaig veure centenars de milers guanyar un país amb somriures, mans agafades, samarretes i cartolines de colors. I vaig veure centenars de milers de joves valents, bebès de dies mirar al sol per primera vegada i gent gran tancar els ulls i recordar tota una vida de lluita. I vaig veure centenars de milers d'aplaudiments, càntics, salutacions i rialles. I vaig veure centenars de milers de banderes, famílies, desitjos, petons i abraçades. I vaig veure centenars de milers de pancartes repletes d'esperança, anhels profunds verbalitzats i convicció en ulls de mil colors diferents. I vaig veure centenars de milers d'ideologies, idees i conviccions aparcades per poder guanyar molt més. I vaig veure centenars de milers arribats de molt lluny congregar-se on mai per tornar a fer història. I vaig veure centenars de milers sota un enorme sol amb la seguretat que haurien estat també sota una enorme tempesta. I vaig veure centenars de milers cridar com mai “independència” i “visca Catalunya justa i lliure”. I vaig veure centenars de milers que mai s'havien vist abans llançar un missatge al món com germans. I vaig veure centenars de milers plantar cara a qui diu que no poden, podent com mai. I vaig veure centenars amb centenars de milers de cognoms diferents, llengües diferents, identitats diferents i orígens diferents dir als que diuen que sí que poden, que ells ja ho han fet i que necessiten més ajuda i menys etiquetes. I vaig veure centenars de milers traslladar un mandat popular tan immens, generós i pragmàtic que carregava d'una encara major immensitat, generositat i pragmatisme. I vaig veure centenars de milers de cors joves en cossos vells, oblidar-se de tanta derrota. I vaig veure centenars de milers de ser el que sempre han estat, un país, una república independent, ser Catalunya. I vaig veure centenars de milers fer alguna cosa tan bonica que només cal enorgullir-se'n. I vaig veure centenars de milers tornar a canviar la història de les mobilitzacions socials. I vaig veure centenars de milers tan tossudament alçats que eren imparables. I vaig veure centenars de milers carregats de raons i esperança. I vaig veure centenars de milers guanyar un país amb un somriure d'orella a orella. I vaig veure centenars de milers recordar-se de tot i imaginar-ho tot.

I tot ho vaig veure un 11 de setembre del 2015.

Font: elPuntAvui

Xevi Xirgo: «Diputats o vots»

Em cansa, a mi, aquesta discussió sobre si el dia 27-S s'ha de guanyar en vots o en diputats.

I em cansa sobretot perquè els qui ara han ressuscitat aquest debat, i que introdueixen sempre que poden a totes les tertúlies d'aquest país la teoria que amb una majoria de diputats a favor del sí el Parlament no està legitimat per fer una declaració d'independència, curiosament són aquells que no estaven d'acord que es fes un referèndum per comptar-nos en vots. I jo em pregunto: estarien disposats, doncs, tots aquests que ho critiquen, a acceptar que es fes un referèndum? Voldrien que es comptés en vots? I, encara més, si resulta que el 27-S finalment el sí guanya en diputats i també en vots, l'acceptaran, aquest resultat? O llavors no trobaran legítim ni els vots ni els diputats? Au, home! N'estic tip, de tantes trampes. I que ens donin lliçons des d'alguns mitjans de comunicació, que ens insisteixen a dir i a repetir que aquestes no són unes eleccions plebiscitàries però que llavors es passen el dia parlant dels del sí i dels del no. Seria millor un referèndum com el d'Escòcia? Sí. Seria millor comptar vots que diputats? Sí. Però tots plegats, tots aquests que ara ens alliçonen des d'alguns mitjans i des d'algunes tertúlies, són els que ens han dut aquí. No en facin cas, de les trampes. En el fons, fixin-se que ningú discuteix de veritat si una Catalunya independent seria viable. Perquè tant els del sí com els del no saben que sí. Per això no estem discutint el què (si una Catalunya seria viable) sinó que estem discutint el com, com ho fem per arribar-hi i quins entrebancs hi posarà Espanya i de retruc la UE. Vaja, que estem davant un problema polític. Només polític. I Espanya ja s'ha pronunciat. No caiguin, doncs, en segons quines trampes i debats estèrils. Ni cas. I si no es volen posar nerviosos, segueixin el consell que em va donar diumenge una primera espasa política del país ara reconvertida cap al sí: d'aquí al 27, escoltin Catalunya Música, que és aquella emissora que l'Albiol també tancaria.

Font: elPuntAvui.cat