Miquel Puig: "On anem (segons l'FMI)"

El 21 de gener passat, La Vanguardia titulava en portada: "L'FMI també es mostra optimista sobre l'economia". L'adverbi també estava justificat, perquè, a banda del govern central, l'opinió del qual està més dictada per la voluntat que per l'anàlisi, hi ha algun economista que té una visió favorable de la situació. Sense anar més lluny, Antón Costas, president del Cercle d'Economia, havia declarat el dia anterior que "el que mostren les dades és que la recuperació serà [...] ràpida i robusta", i ho basava en el fet que els costos laborals han baixat considerablement, les exportacions i el turisme tiben i els beneficis empresarials estan augmentant ràpidament.

En canvi, aquell mateix dia, l'ARA no tractava la notícia fins a la pàgina 17, i amb el següent titular: "L'FMI redueix lleugerament el seu pessimisme sobre Espanya". Òbviament, l'ARA no va veure les mateixes coses en les dades de l'FMI. La seva lectura no era excèntrica, perquè també hi ha economistes amb una visió menys optimista de les nostres perspectives, i també la fonamenten en fets. Per començar, la demografia fa impensable una revifada de la construcció com les que ens van treure de les crisis del 1974-1984 i 1992-1994, perquè tenim molt pocs joves (el nombre de naixements va caure en picat a partir del seu màxim, l'any 1974). Per altra banda, els deutes públic i privat fan difícil que el consum i la despesa pública es recuperin de forma vigorosa. El turisme i les exportacions poden seguir tibant, sens dubte, però el seu pes no és encara prou gran per compensar els factors anteriors.

A tot això, què és el que preveu l'FMI? Aquest organisme publica unes previsions a cinc anys vista ( World Economic Outlook ) que ara arriben fins a l'any 2018. D'acord amb aquestes previsions, el PIB espanyol creixerà, però molt poc, de manera que aquell any encara serà inferior al del 2007, abans que esclatés la crisi econòmica. Per altra banda, preveu que l'atur encarà serà del 25% de la força laboral. Difícilment podem qualificar, doncs, la seva visió d'optimista. Per altra banda, l'FMI suposa que Espanya s'haurà convertit en una potència exportadora, amb un superàvit en la balança per compte corrent (que no inclou transaccions financeres) equivalent al 6% del PIB. Perquè ens en fem una idea: entre el 1980 i el 2012, Espanya havia tingut una balança deficitària en tots els anys excepte en tres, i el millor registre, el del 1986, va ser equivalent a l'1,5% del PIB; per la seva banda, en els últims 34 anys Alemanya només ha superat el 6% en sis ocasions. El que és indubtable és que Espanya s'haurà de convertir en una economia exportadora per poder suportar el petit ritme de creixement, perquè, com que l'any 2007 comprava un 10% més del que produïa (endeutant-se), i el 2018 consumirà un 6% menys del que produirà (per desendeutar-se), les dimensions del mercat espanyol el 2018 seran poc més del 80% de les que tenia el 2007. Finalment, i pel que fa al sector públic, l'FMI pronostica que el 2018 encara estarà en dèficit i, per tant, lluitant per equilibrar els seus comptes. Per cert, l'FMI no sembla que prevegi que baixin els impostos a Espanya en aquest període, sinó que, al contrari, la pressió fiscal augmenti any a any.

Antón Costas i d'altres es manifesten optimistes; l'FMI dibuixa un panorama poc engrescador. ¿Són compatibles aquestes visions? Ho són, i la seva juxtaposició és molt significativa.

En realitat, l'FMI no fa sinó mostrar un panorama en què es creen pocs llocs de treball, i en què els costos laborals estan molt condicionats a la baixa per un atur elevadíssim en el marc d'una legislació laboral que tendeix a igualar la posició dels assalariats amb contracte indefinit a la dels eventuals. En definitiva, que Espanya s'està tornant a convertir en una economia de costos laborals baixos, que són els que estan permetent que les empreses siguin competitives en els mercats internacionals i, alhora, obtinguin els bons beneficis que celebra Costas. Un factor gens menyspreable és que els costos laborals també estan pressionats a la baixa perquè les empreses han de compensar d'una manera o altra uns costos de l'energia i logístics massa elevats derivats d'unes inversions desafortunades (per excessives i per errònies) durant els anys en què Espanya invertia de valent. Espanya, que ja té la pitjor distribució de la renda de l'Europa Occidental, va camí de consolidar-se en aquesta posició.

Des del punt de vista polític, doncs, ens esperen uns anys potser més difícils que els que acabem de passar. En particular, davant l'embat sobiranista, les institucions espanyoles hauran de justificar en un marc advers que la seva pervivència és desitjable; però això no significa que aquest marc no representi un repte extremadament difícil també per a l'independentisme. La força que sigui capaç de proposar un programa de redreçament més creïble tindrà molt de guanyat.

Font: ara.cat