A partir d’ara, aquesta mena de falsedats són combatudes de manera eficaç per uns catalans amb un coratge i un compromís que cal subratllar. Parlo de Súmate, una associació que es va presentar oficialment a Barcelona divendres passat a l’auditori de CC.OO., però que funciona des de l’estiu. Súmate reuneix catalans sobiranistes castellanoparlants, alguns procedents de diversos llocs d’Espanya i d’altres que són fills de persones arribades fa dècades, quan la immigració peninsular va ser més alta. En el manifest fundacional, aquesta entitat afirma que “tenemos derecho a decidir qué futuro queremos y estamos convencidos que un Estado propio va a beneficiar al conjunto de los catalanes, sobre todo a la Cataluña popular y metropolitana, la que concentra la mayoría de parados, de familias empobrecidas y que más sufre el desmantelamiento de los servicios públicos”. Es tracta d’un exemple clar del caràcter cívic del sobiranisme català, que no es basa en la procedència dels individus sinó en la voluntat de formar part d’una comunitat que se sent nació. Paco Candel ho va saber retratar amb precisió quan el franquisme encara influïa sobre les nostres vides. Els que tenim pares o avis que van triar Catalunya per guanyar-se la vida sabem perfectament que la riquesa principal que tenim com a poble és la barreja. “Catalunya serà impura o no serà”, com sempre diu l’amic Lluís Cabrera.
Súmate fa nosa, i per això és imprescindible. Fa nosa als que anuncien l’enfrontament civil cada dia perquè el volen atiar, als que pensen que hi ha immigrants perpetus, als que repeteixen tòpics tronats sobre ells i nosaltres. Súmate fa nosa a Susana Díaz -que parla com si els catalans amb arrels andaluses fossin propietat seva- i fa nosa a Esperanza Aguirre, que només coneix catalans d’un determinat cercle. I també fa nosa a Sánchez-Camacho i a Rivera, que basen els seus discursos en donar per fet que un castellanoparlant és sempre algú que accepta el marc vigent. Finalment, Súmate fa nosa als que van empassar-se la tesi falsa que presenta el catalanisme com un instrument pervers de la burgesia. Fa tanta nosa que els professionals de l’odi parlen dels membres de Súmate com de “charnegos agradecidos”.
De l’assistència a l’acte de Súmate en trec tres constatacions: la millor i més sentida defensa de la immersió lingüística la fan els catalans que tenen com a llengua materna el castellà; la millor denúncia del tracte fiscal injust la fan els catalans que viuen en els barris que van acollir més gent durant els anys seixanta i setanta, i l’argument més convincent per exigir un referèndum és recordar que això és un deure amb “els nostres fills i els nostres néts”. L’apel·lació a la família va ser una constant en tots els oradors de l’acte de divendres, començant per Eduardo Reyes, president de Súmate, un català de Còrdova que, de jove, havia fet boxa, experiència que li anirà bé per resistir en “este fregao”, per dir-ho a la seva manera. Voler una Catalunya independent pensant en les generacions que pugen confirma que el motor d’aquest moviment no és l’enyorament del passat sinó la necessitat de distribuir el poder i el benestar d’una manera més justa. L’única èpica que val és la de qui ha treballat de valent i s’ha fet un lloc en un país on funciona l’ascensor social.
L’aparició de Súmate no és només una bona notícia per als demòcrates en general i els sobiranistes en particular. És també una invitació seriosa a repensar què és avui la catalanitat, entesa com una identitat dinàmica i complexa que absorbeix influències diverses, les fusiona i les projecta globalment. L’enemic principal d’una Catalunya independent seria una Catalunya tancada i purista. L’any 1996 vaig escriure uns articles al diari Avui sobre el paper que el català tenia en relació a la catalanitat, el catalanisme i la creació de consciència nacional. En un, que vaig titular premonitòriament en castellà “Viva Cataluña libre”, hi plantejava -arran d’un llibre d’Eduard Voltas sobre la guerra lingüística- que “molts castellanoparlants podrien identificar-se més fàcilment amb un projecte de nació sobirana si la llengua catalana no fos vista com un peatge per a aquesta adhesió col·lectiva, sinó com una conclusió lògica on s’ha d’arribar finalment quan s’ha entrat en contacte amb una argumentació política”. En aquell temps, però, l’independentisme en castellà semblava una broma. Avui és una realitat que trenca tòpics i eixampla la democràcia.
Font: francescmarcalvaro.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada