Jordi Palmer: "La transició va ser un fracàs"

Ha costat quaranta anys reconèixer-ho, però cada cop són més les veus que admeten que la transició espanyola de la dictadura a la democràcia va ser, amb totes les lletres, un fracàs. Molts ja ho deien, i alguns des del primer dia, sobretot pel que fa a l'escandalós perdó dels colpistes i de tots els que durant la llarga nit feixista els van fer el joc.

Però a banda que no es va passar factura als culpables i als còmplices de la destrucció de la democràcia, a dia d'avui la constatació del fracàs ve també per una altra qüestió: És evident que no s'ha resolt cap de les qüestions territorials que, sempre mal resoltes, algú pensava que se solucionarien amb una democràcia pactada per tota la ciutadania.

És obvi que des del catalanisme no s'ha donat mai per ben resolt l'encaix de Catalunya a Espanya, i la liquidació de l'Estatut n'ha estat la mostra més evident, però també és cert, i aquí rau la novetat, que des de l'altra bàndol també es constata que aquest encaix tampoc no s'ha resolt òptimament. Des de l'espanyolisme pren cos la idea que l'estat de les autonomies no ha servit per a gaire res, perquè la seva funció principal, la d'acontentar catalans i bascos en les seves demandes d'autogovern, no ha donat els efectes que ells esperaven. Ningú no ha quedat satisfet amb l'estat autonòmic.

Ara bé, la coincidència en el diagnòstic no té continuïtat en el tractament, i així, mentre que el catalanisme il·lusiona amb un projecte trencador que proposa l'obertura de nous horitzons, des de l'espanyolisme, tret de somiatruites federalistes, el que proposen és just el contrari, el desmantellament absolut de l'actual sistema polític. Si les autonomies no serveixen, cal esborrar-les, diuen els recentralitzadors.

Avançar cap al 2015 o retornar al 1975. Vostès trien -bé, només si ens deixen votar, esclar-.

Font: naciodigital