Toni Soler: "Quan toqui parlar"

DIÀLEG. Josep Antoni Duran i Lleida ha proclamat que "la independència no serà possible sense el diàleg", i no cal ser soci del Círculo Ecuestre per admetre que té molta raó, tot i que l'afirmació sorprèn, perquè el líder d'Unió mai no s'ha mostrat partidari de la independència, sinó de la confederació hispànica, aquest objectiu pel qual el seu partit ha lluitat esforçadament des de la seva fundació. Bé, excepte en els últims 40 anys, que se n'ha oblidat una mica (tot i que, si ens posem perepunyetes, hauríem de fer notar que ERC es definia com a federalista fins als anys 90). En qualsevol cas, l'advertiment d'en Duran és obvi, però a la vegada molt necessari, sobretot per als fanàtics de l'unilateralisme, els que pensen que l'estat espanyol pot desaparèixer de la nostra vida prement un botó i repintant quatre cartellots. Hi podríem afegir, fins i tot: el diàleg, anant bé, durarà uns quants anys, i ningú no és capaç de dir-nos exactament com acabarà.

IGUALTAT. El que passa és que la mateixa afirmació de Duran es pot formular a la inversa, és a dir: el diàleg no serà possible sense la independència. O, almenys, sense una dosi suficient de sobirania catalana. Perquè el diàleg autèntic només fructifica quan els interlocutors estan en una situació d'igualtat. El diàleg desigual (el de pares a fills, de caps a empleats, d'estats a regions) està contaminat de sortida perquè una de les parts surt a jugar la partida amb uns quants asos a la màniga; compta amb l'autoritat legal o la capacitat coercitiva necessària per fer que el diàleg esdevingui monòleg en el moment oportú. Això no és pas qüestió d'actitud. Es pot tenir un tarannà molt dialogant, i fins i tot ser molt bona persona, però a l'hora de negociar i arribar a acords el que compta és el poder o, dit de manera més directa, la capacitat de perjudicar l'altra part. S'explica que l'emperador Adrià, en una amigable tertúlia de sobretaula, es va queixar que la resta de comensals li donaven massa la raó; aleshores algú li va respondre: "Cèsar, un home que sustenta els seus arguments sobre trenta legions en armes sempre sol tenir raó".

FORÇA. Estic segur que caldrà diàleg, però encara estic més segur que el seu desenllaç ens serà més favorable com més força tinguem al moment de seure a la taula de negociacions. Ningú no pot saber com acabarà el procés, ni quina fórmula política trobaran Espanya i Catalunya per resoldre les seves diferències, però el que és irrebatible és que com millor arribem a la taula de negociació millor en sortirem. Per això la renúncia gratuïta al dret a decidir per part del PSC és aberrant, fins i tot per a un federalista. Només cal veure el que fa el govern espanyol: fins que arribi l'hora de parlar, es mostra inflexible en els seus plantejaments, i s'esforça a recuperar competències per llei o per decret mentre Margallo proclama cínicament que "el diàleg ha de continuar" (en Jordi Graupera ho detallava amb gran precisió ahir a La Vanguardia ). Per això és interessant que la Generalitat acumuli arguments, força moral, suports interns i externs; però també una hisenda pròpia, una policia fiable i un cos de funcionaris preparat per assumir els reptes que exigirà el nou marc polític. Si el govern català no demostra que està disposat a anar a totes, seurà a negociar amb una posició inicial de feblesa. I en aquest cas s'exposa a sortir-ne no ja com hi ha entrat, sinó molt pitjor.

Font: ara.cat