La filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l’autèntica notícia, l’autèntic moll de l’os periodístic del fet és la filtració.
A l’Estat espanyol, com en els temps del franquisme, aquell règim que el Partit Popular sempre s’ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes –quina barra!–, ha estat la mateixa Fiscalia qui ha demostrat que la sentència contra Francesc Homs ja estava dictada de bell antuvi. És així de gros: al segle XXI, a l’Estat espanyol, encara hi ha judicis polítics, encara hi ha judicis contra les persones que, per lleialtat als Drets Humans i a la radicalitat democràtica, es neguen a acatar lleis totalitàries que prohibeixen les urnes i que criminalitzen el vot.
Per a l’independentisme de soca-rel, aquest estat de coses no té res de nou. Cal no veure un bou a tres passes per no adonar-se que la separació de poders inherent a tot Estat de dret no existeix a l’Estat espanyol, i que els tribunals no són res més que un instrument ideològic al servei del poder polític. Però hi ha gent de bona fe que necessita que les evidències siguin ben grosses per reaccionar, i el judici polític contra Francesc Homs n’és una de ben fefaent. No cal dir que al darrere vindran els judicis no menys polítics contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau. No els fan tots junts per poder-los rendibilitzar estratègicament d’acord amb els seus interessos conjunturals.
Tot plegat, això no obstant, no és res més que una galdosa exhibició d’impotència. La impotència d’un Estat que se sap en fals, democràticament parlant, davant d’un procés català que, com diu el ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margalló, “avança a tota màquina”. Estan esverats i es dolen de tenir un govern en funcions, perquè, remarca Margallo, això equival a fer “un combat de boxa amb una mà lligada a l’esquena”. Fixem-nos que tots els símils que fa aquesta gent són violents i primaris, fruit d’una mentalitat absolutista en què el dissident no ha de ser escoltat, ha de ser abatut.
Tenen tot l’aparell de l’Estat, totes les estructures de poder, totes les clavegueres i tots els pressupostos al seu servei contra Catalunya i es dolen de ser febles! Doncs bé, sí que en són, de febles. No ho serien al cor de Llatinoamèrica. Però al cor d’Europa, malgrat les moltes mancances de la Unió Europea, són febles, perquè aquí no poden fer allò que els demana la seva història d’imposició i d’esclafament de pobles, cultures i llengües. Si han arribat a negar l’anorreament del meravellós patrimoni lingüístic d’aquell continent, imposant-hi la seva “lengua de encuentro”, per què haurien de tenir escrúpols a l’hora de negar que, em matèria política, el seu govern i els seus tribunals siguin una mateixa cosa?
Estan doctorats en negacionisme, i tanmateix són febles. La prova és que no s’atreveixen a tancar Francesc Homs a la presó. No gosen fer-ho, perquè són covards. Molt covards. Immensament covards. Per això tampoc no tenen valor d’empresonar Artur Mas, Carme Forcadell, Joana Ortega i Irene Rigau. Els tremolen les cames, només de pensar-hi. Voldrien fer-ho, és clar que sí. I tant! Però no tenen valor. No en tenen, perquè la imatge d’aquest empresonament, a banda de fer la volta el món, seria la constatació del paroxisme totalitari a què pot arribar l’Estat espanyol per esclafar una vella nació d’Europa, que l’únic delicte que ha comès és voler votar per decidir el seu futur polític. Heus aquí una de les coses bones que té la democràcia: retrata descarnadament els qui en són al·lèrgics.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada