Albert Om: «Carta a Muriel Casals: 'El primer Onze sense tu'»

És com si el temps polític s’hagués aturat coincidint amb el teu adéu

Un Onze de Setembre el teu pare se’t va emportar a deixar una flor clandestina en un lloc on no hi havia res. El franquisme havia retirat l’estàtua de Rafael Casanova de la ronda de Sant Pere de Barcelona. No hi va retornar fins al 1977, just a temps per celebrar la Diada del milió de manifestants

Aquella primera vegada no vas veure Rafael Casanova, però sabies que hi era. Potser és el que passarà aquest any, el primer Onze de Setembre sense tu. Quan hi eres, no t’agradava fer-te notar. La teva era una presència discreta, tranquil·la, ferma. Ara que no hi seràs, la teva figura creixerà, serà en boca de molta gent que qui sap si haurà decidit anar a la manifestació en record de la Muriel, que és com et coneixíem fins i tot els que no et coneixíem. Tot ha anat tan ràpid i ha sigut tan absurd que encara sembla que no pugui ser. Una bici al carrer Urgell. Dues setmanes a l’hospital. Un Onze de Setembre sense tu.

Els teus amics et recorden íntimament i també de forma pública. Dimecres surt un llibre de Gemma Calvet - Què ens està passant?- i te’l dedica, “amb admiració i agraïment”. Abans-d’ahir es va presentar un carinyós retrat literari que t’ha escrit Quim Torra: Muriel Casals i la revolució dels somriures. “Sort que la fama m’ha arribat de gran”, bromejaves després que molts et descobrissin a la manifestació del 10 de juliol del 2010. Un dels documents que apareixen en el llibre de Torra és la carta que, després de la seva mort, li vas escriure al teu pare, a la revista Quadern. El posaves al dia d’allò que havia passat des de la seva absència: “El més important és que els jueus i els palestins estan fent les paus”. Hi ha coses que van per llarg, a Israel i a Catalunya també. El procés deu ser, si fa o no fa, al mateix punt on era fa set mesos, aquell 30 de gener de l’accident.

T’agradarà saber, però, que qui et va agafar el relleu com a president de la comissió del procés constituent és el teu estimat Lluís Llach. Que t’han concedit la Medalla d’Or de Barcelona i els premis Joan Coromines i Caterina Casas, que t’han fet homenatges a Tarragona, a la Seu d’Urgell, a Santa Eulàlia de Ronçana o a Calafell, que tens una plaça a Masquefa i que a Talamanca, on havies estiuejat, t’han declarat filla predilecta i una placa recorda la frase que vas pronunciar al Concert per la Llibertat: “No som aquí per buscar un somni. Nosaltres som el somni”.

P.D . És com si el temps polític s’hagués aturat coincidint amb el teu adéu. Queda una setmana per a l’Onze de Setembre i la sensació és que n’hem parlat molt poc. Passen els mesos, Espanya encara no té govern i Catalunya debat quin ha de ser el proper pas.

Font: Ara.cat