«És increïble, reaccionària i poc moderna aquesta dimensió de dogma sagrat, religiós, que atorguen a una constitució l’origen de la qual no és net, perquè va ser feta sota la pressió dels militars franquistes»Sorprèn com, a hores d’ara, encara hi ha qui pretén presentar la situació política de Catalunya i les aspiracions col·lectives de la majoria, com un problema tècnic. Dit d’altra manera, no són pocs els opinaires i polítics que, tant a dreta com a esquerra (és una manera de parlar), quan es refereixen al nou paisatge polític existent al Principat, del 2012 ençà, addueixen tota mena d’arguments jurídics i legals per a fer-hi front, talment com si les lleis espanyoles gaudissin de la mateixa infal·libilitat que algú altre, a Roma, en matèria religiosa. És a dir, alguns amb una sobredosi detectable de cinisme professional, asseguren estar d’acord amb la llibertat d’expressió per a parlar del que calgui i defensen, amb passió i tot, la solució del diàleg i la democràcia per a resoldre tota mena de conflictes. Però s’esdevé, en primer lloc, que perquè hi hagi diàleg, s’ha de parlar i escoltar per totes dues bandes i aquí, nosaltres parlem per boca del President, el Parlament i també al carrer, però allà ni se’ns escolta -o si més no així ho fan veure- ni se’ns respon. I, a més, quan es fa notar l’abast real de la nostra aspiració col·lectiva se’ns assegura, sense immutar-se, que no, que això que pretenem no pot ser, que és simplement impossible perquè la llei no ho permet. I vinga, d’ara endavant, a exhibir tota una tirallonga argumental de lleis, articles, normes i resolucions, alguna de les quals, en aquestes alçades de la història, no em sorprendria que fos i tot inventada...
Catedràtics, juristes, experts en dret constitucional i amateurs de la legalitat alcen el mur insalvable de la constitució espanyola per a frenar qualsevol il·lusió que puguem fer-nos sobre un futur no dependent per a Catalunya.Esgrimeixen, amb brillantor inclosa en algun cas, aquell article, aquell altre i el de més enllà, tot pretenent que, davant el pes que ells atorguen a la defensa tècnica de les seves posicions, nosaltres pleguem veles, acceptem les seves tesis i desistim del nostre projecte emancipador. Dit d’altra manera, com que la constitució espanyola no inclou el dret dels pobles a l’autodeterminació, se’n desprèn que nosaltres no podem autodeterminar-nos i ja som al cap de carrer. Au, doncs, no cal que en parlem més, debat enllestit i tothom cap a casa, que la constitució no ens deixa i, per tant, és tècnicament impossible convertir en realitat allò que volem. No s’han adonat o no volen adonar-se que no som, per a ells, un problema tècnic, sinó un problema polític i democràtic, que només serà resolt democràticament i políticament. O és que es pensen que pel que digui un article, un parell, una llei espanyola sencera o mitja dotzena, nosaltres recularem ni un sol mil·límetre en les nostres reivindicacions? No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure i Espanya sempre ha fet el mateix al llarg de la història, d’ençà que la “nación española de ambos hemisferios” va deixar d’existir, per més que llavors això també semblava impossible. Espanya sempre fa salat, sempre arriba tard a la resolució dels problemes i, quan un dia algú vulgui seure a parlar per a pactar una sortida es trobaran que ja som independents de fet o que n’és una majoria aclaparadora, de fets.
És increïble, reaccionària i poc moderna aquesta dimensió de dogma sagrat, religiós, que atorguen a una constitució l’origen de la qual no és net, perquè va ser feta sota la pressió dels militars franquistes. De tots els articles que aquesta té, ben pocs apel·len a aquell que en permet la reforma, procediment més que habitual i regular en els estats de llarga tradició democràtica. Som una realitat política que no pot estar subjecta a cap més llei, norma i sobirania que aquella que emani del nostre Parlament, diguin el que vulguin les lleis d’Espanya. I aquesta situació és ja del tot irreversible. El nostre futur ja no depèn, tècnicament, d’un article, sinó, políticament, de la nostra voluntat com a poble. Mèxic, Veneçuela o el Perú encara serien Espanya si, en un moment de la seva història, no haguessin tingut el coratge nacional de no fer cas a la legalitat espanyola i sí, tan sols, a la seva voluntat, per més que aquell article o aquell altre, tècnicament, ho fes inviable. Els Estats Units serien encara unes simples províncies britàniques i els seus ciutadans tan sols uns súbdits de sa graciosa majestat si, fa dos segles llargs, no s’haguessin decidit a no fer cas a les lleis de Londres i a no obeir altres decisions que les que prenguessin ells mateixos, sense permís de la metròpoli. I Irlanda fóra encara britànica si s’hagués continuat doblegant davant la llei britànica, com Algèria seria francesa, Moçambic portuguesa o Noruega sueca. Però no. Un dia van fer el gest més valent que pot fer un poble: alçar-se i reconèixer-se ell mateix com a amo únic del seu destí. I van assumir la més alta responsabilitat política i la més gran maduresa col·lectiva que pot assumir un poble: la independència, sabent que tot recau només sobre tu, els encerts i els errors, però que s’acaba també el gran atot del nacionalisme, és a dir, l’enemic exterior. La independència, doncs, com a fi del nacionalisme i com a principi de la ciutadania democràtica i nacional. Sense por i amb tota consciència. S’acosta el dia que les seves lleis deixaran de ser també les nostres, només perquè ells ho diguin i ho votin en un parlament on sempre serem minoria. No som, doncs, un problema tècnic, sinó una realitat política. I ben grossa...
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada