Xavier Diez: «Processos, processons i processismes»

Crec que devia ser l’any passat en què es va formular el neologisme “processisme” per definir una situació política d’indefinició en què l’independentisme polític sembla incapaç de plasmar en realitats concretes un moviment social tectònic, que ens hauria de portar amb el trencament amb la monarquia espanyola.Certament, per als independentistes de tota la vida, el camí s’està fent infinitament llarg, al més pur estil de “la Llarga Marxa” de Mao Zedong o la travessa del desert de Moisès a la recerca de la terra promesa. Bé, seria fàcil resultar irònic i pensar que els sobiranistes envegen els comunistes xinesos, els quals només van haver de caminar 12.500 quilòmetres en 370 dies. Aquí portem sis anys i sembla una inacabable processó en què no passa res, tot i que en la meva modesta opinió, aquest no res és només aparença. Fins i tot els armats de Setmana Santa arriben a algun lloc.

En situacions d’incertesa com l’actual, tota interpretació del procés sol ser interessada i és habitual confondre el desig amb la realitat. Anem a pams: entre determinats entorns de les esquerres instal·lades, l’independentisme no va de debò, sinó que seria una il·lusió, un maquillatge de la “pèrfida dreta burgesa” per tapar la corrupció i les retallades. Per a la premsa del règim -especialment l’addicta a la monarquia- una anhelada tercera via és possible, i celebrarien el retorn del fill pròdig amb la promesa d’un concert com els dels bascos o un nou pacte fiscal. Sense anar més lluny, estem en els dies en què es compleix l’aniversari de la publicació d’un manifest que les forces vives del país incitaven, sota l’amenaça de tots els mals de l’infern, a abandonar el mal camí de l’aventura vers Ítaca i per tant, que no se’ns ocorregués votar Junts pel Sí o la CUP. Aquests darrers dies, els mitjans que s’alimenten de l’hostilitat contra el nostre país, denunciaven la presumpta deflació estadística dels manifestants de la Diada. La cosa té la seva gràcia, perquè les modestes xifres de centenars de milers de manifestants del dia 11 multiplicaven el nombre que deixaven anar a les hemeroteques dels anys anteriors; o que el grup d’empresaris teòricament influents són un “pont aeri”, que metafòricament fa anys que no existeix (com a molt, algun avió low cost), la tercera via, cada vegada queda més clar que són els pares, i les esquerres que defensen el proletariat, ni són proletàries, ni són capaços de mobilitzar més enllà d’unes poques desenes de figurants. A més, ho confesso! El vuitanta per cent de la gent coneguda que vaig trobar a Salt a la Diada eren mestres, pastissers, conserges, perruquers i paletes…: pèrfida burgesia!

A veure, tot aquell que fa interpretacions, i encara pitjor, prediccions sobre què passarà amb l’independentisme, s’equivoca. No en té ni idea, com jo tampoc, sobre el que passarà. Hem de ser humils i confessar la nostra incapacitat d’endevinar què ens té preparats el futur. En tot cas, com que no tinc habilitats metacognitives ni m’admetrien en un consultori astrològic, només parlaré des de l’àmbit que, més o menys, domino: el passat. Suposo que la meva formació d’historiador em permet tractar d’interpretar el passat, i una mica, el present.

I el que veig, és que més enllà del que passi en un, o dos, o deu anys, sí que veig que la ruptura ja s’ha produït.Un gruix important de catalans ha desconnectat del règim. No se sent còmode ni participant de l’estat, ni identificat amb els seus símbols, ni es deixa impressionar per amenaces cada cop menys creïbles. La distància és especialment gran entre aquells més joves, per a qui la Transició és un avorrit tema del manual d’Història. La gent més jove, precisament, està per altres històries, i en tot cas la proximitat amb Espanya és similar a l’existent amb francesos, belgues, argentins o italians. La gent té la sensació que no hem formalitzat el divorci, tot i que ja fa, potser una dècada que no convivim, que estem separats de fet, que tan sols rebem requeriments emprenyats d’un cònjugue amb qui vam tenir certa relació, i amb qui ja existeix una animadversió mútua que ha fet esvair-se tota confiança de manera definitiva. Això, molt que pesi, ja no té volta enrere. Ja hem anat molt lluny. I aquells instal·lats en velles categories, semblen incapaços d’entendre que més que passar de pantalla, a Catalunya ja tenim un altre sistema operatiu.

Font:  Espai de dissidència