dimarts, 6 de setembre del 2016

Roger Buch: «Diada 2016, el despertar de la fera»

«El bloqueig català a la constitució del govern espanyol i la fermesa del Parlament davant les amenaces per que no es votessin les conclusions del Procés Constituent a finals de juliol han tornat a animar la ciutadania»

Des de 2012 la manifestació independentista de la Diada s’ha convertit en un fenomen digne d’estudi a nivell mundial, ja que combina una alta intensitat de mobilització i alhora continuïtat al llarg dels anys. Mai durant tant temps, tanta gent s’havia manifestat de manera tant pacífica enlloc del món.

La manifestació del 2012 va ser prou especial però si analitzem les convocatòries de 2013, 2014 i 2015, hi descobrim unes pautes que es repeteixen regularment. Cada any és una mobilització de format diferent de l’anterior que fa que tingui un punt d’originalitat. Si fossin 5 “Passeigs de Gràcia” seguits s’hauria convertit en un avorriment pels assistents i no es podrien distingir unes convocatòries de les altres. Aquest és un encert grandiós que els assistents agraeixen molt.

Cada vegada la convocatòria es prepara i s’anuncia més tard. Cada any van més tard les inscripcions i sempre van endarrerides respecte l’any anterior. Cada any els mitjans espanyolistes fan una notícia fent èmfasi que el nivell d’inscrits és molt baix, com a demostració empírica que el procés està a les últimes. Allò del famós suflé que sempre s’està desinflant.

Tots tres anys la convocatòria ha acabat sent un èxit descomunal que supera totes les expectatives creades. De fet, cap dels anys es pot fer una fotografia on hi càpiguen tots els manifestants a la vegada. Vaja, ni la meitat, ni una tercera part, ni una quarta part...

A nivell de repercussió, la macr manifestació ha tingut sempre efectes interns a Catalunya, reforçant l’hegemonia independentista i també força ressò a l’estranger. Cada vegada són més els corresponsals que en fan seguiment i cada any són més precises les cròniques sobre el procés català que s’hi fan alguns dies després. En canvi, les massives manifestacions no tenen gairebé cap efecte a nivell espanyol. Són minimitzades o ridiculitzades i no generen reflexions serioses sobre les causes del malestar que fa sortir la gent al carrer.

Cada any la convocatòria té un esquer simbòlic que la fa molt atractiva per convocar els assistents. El 2013 va ser el repte de completar la Via Catalana de punta a punta sense deixar cap forat buit. El 2014 va ser donar suport a la pròxima convocatòria del 9-N i el 2015 va ser legitimar el caràcter plebiscitari del 27-S que havia d’obrir les portes a un govern independentista dues setmanes després.

Finalment, cada any s’ha sobreentès que seria “l'última” i que l’any següent ja no caldria trobar-se perquè seríem ja independents i, en canvi sempre, s’hi ha hagut de tornar.

Vist els precedents d’aquests tres anys, com tenim la situació aquest setembre de 2016? En primer lloc, seguint la tendència, s’ha anunciat més tard que mai i el nombre d’inscripcions va més lent que altres vegades. De fet, es va anunciar tant tard que a finals de juliol molts veien del tot impossible repetir una manifestació del volum de les anteriors. Pel que fa al format, la convocatòria torna a ser diferent, atrevint-se a una descentralització que havia generat inicialment molts dubtes però que oferirà estampes extraordinàries. Per exemple, omplir amb 50.000 independentistes la rambla nova de Tarragona té una lectura simbòlica molt i molt potent. Poca broma.

Enguany l’esquer és més imprecís però a la vegada de forta càrrega política. Per una banda el suport als encausats i amenaçats per les institucions de l’Estat, per l’altra un senyal d’unitat davant la qüestió de confiança i els pressupostos del 2017. Però sobretot, es presenta com una demostració de força de cara a la desconnexió que tot fa pensar que es durà a terme a finals de la legislatura de 18 mesos, és a dir, abans de l’estiu vinent. La idea que la República Catalana està “a punt” d’arribar i que els ciutadans estem “a punt” per rebre-la té molta força, però a diferència d’altres convocatòries la fita no és a finals de mes o al novembre sinó a finals del curs que ara s’inicia i no té l’efecte proximitat de les altres vegades.

Durant el mes de maig passat, l’independentisme va patir un dels habituals sotracs anímics del procés i tot feia pensar que la remuntada seria impossible. Però, mica en mica, la fera s’ha tornar a despertar. El bloqueig català a la constitució del govern espanyol i la fermesa del Parlament davant les amenaces per que no es votessin les conclusions del Procés Constituent a finals de juliol han tornat a animar la ciutadania. Finalment, les bases sobiranistes han percebut que la determinació del Parlament i del Govern per culminar el procés és del tot ferma i que encara que la construcció d’estructures d’estat no tinguin el lluïment d’unes eleccions “de la teva vida” o d’una consulta, això va autènticament de debò.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada