«És la degradació d'un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent»L’antic règim és en descomposició. Ja res no s’aguanta dret del tot. I les fustes i els bastiments que sostenien el vell edifici es podreixen inexorablement. La nova política es fa vella de cop i la vella s’aferra als pocs vestigis que romanen d’allò que un dia va ser. La desintegració no respecta res ni ningú. I els voltors s’aproximen quan ensumen els cadàvers que ha deixat la devastació.
El PP aguanta fent tentines entre parets brutes de corrupció, caciquisme rural i autoritarisme. El PSOE es col·lapsa a marxes forçades (quin espectacle, ahir!). Segueix fil per randa les passes de la delegació catalana. Podem s’esquerda per dins i la brillantor d’allò que era nou comença a deslluir-se i deixa veure la capa vella i rovellada d’una estructura antiga. Ciutadans fracassa estrepitosament en l’intent de ser l’Espanya renovadora edificada damunt l’odi nacionalista espanyol de sempre. O pitjor.
Tot lliga. Tot quadra. És la degradació d’un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent. I l’una cosa ha portat l’altra. L’independentisme català conseqüent ha estat l’esca d’aquesta caiguda? Ha estat la pudor de putrefacció que ha despertat els catalans per trobar una sortida? És també una mena d’ou i gallina. I ja sabeu qui és l’ou i qui és la gallina.
El referèndum. Sí. El canvi de ‘unilateral’ per ‘vinculant’ o –encara millor– referèndum i prou és absolutament decisiu. Perquè el fet important no era el com, sinó el què. I ara aquest què activa molts processos paral·lels. D’entrada, irrita i esperona l’estat espanyol, que pot cometre algun error definitiu contra un procediment democràtic. Si el referèndum fa saltar la cabra, ja haurà complert una bona funció. Després també compromet els comuns, que han heretat el paper i les maneres de Duran i Lleida dient que volen allò que no fan res per aconseguir. El referèndum (i sobretot la data en què es farà) activa molts mecanismes diplomàtics a les cancelleries d’Europa i el món. Les carpetes de Catalunya han passat aquest vespre del mig de la pila al capdamunt.
I tinc la impressió que la proposta i les formes d’ahir del president Puigdemont van fer una altra cosa que era tan important o més que totes les anteriors: insuflar força, aire i esperança als cossos una mica desinflats dels independentistes de la quotidianitat. Aquells que no viuen ni del procés ni pel procés i que ara pensen que tot l’esforç no caurà finalment en terra eixorca. Ningú no estava cansat, sinó impacient. I aquesta impaciència venia en bona part de no tenir l’horitzó prou clar. I diria que Puigdemont ahir va bufar molt fort per esvair la boira i deixar un cel ben ras.
Tot lliga. Tot quadra. I mentre l’antic règim defalleix, aquí s’activa més que mai la revolta democràtica més gran i més important d’Europa i bona part del món. Qualsevol Sunzi prou atent diria que ara és el moment d’anar a totes. Shakespeare diria que alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d’Espanya. I el fet cert és que se sent aquella fetor de la Unió Soviètica. Aquella pudor de resclosit, d’humitat, de florit… d’antic règim. Aquell tuf de poder quan se sent –i se sap– impotent. Mentre sento aquesta fortor, també sento el tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac del compte enrere que ahir es va activar. O, més ben dit, que avui activaran els diputats que premin el botó del sí de la qüestió de confiança. Perquè és això i no res més: qüestió de confiança.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada