Font: elPuntAvui.cat
- Inici
- Qui som
- Com participar-hi
- El barri
- Actualitat
- Arguments
- Arguments/Dubtes (vídeos)
- Arguments/Dubtes (textos)
- Especial Indults
- Especial Finançament D+1
- Especial Estat centralitzat
- Especial Català perseguit
- Especial Dèficit fiscal
- Especial Atur a Espanya
- Especial Catalunya i Europa
- Especial Aranzels
- Especial Estafa del FLA
- Especial Prima de Risc
- Especial Espanya
- Especial Espoli fiscal
- Especial Pensions
- Especial Atur
- Especial Sostre dèficit
- Especial Impostos
- Fons documental
- Recomanem
dimarts, 28 de juny del 2016
Xevi Xirgo: «Adéu referèndum, adéu»
I visca el referèndum. Perquè si una cosa va quedar clara després de les eleccions de diumenge és això, que del referèndum, res de res. Espanya ens ho ha deixat clar. Un cop més, una vegada més. Les tesis del PP (les d'“ahora se van a enterar”, la dels consells de ministres divendres rere divendres, i les de “Visca el TC!”) han triomfat. I rotundament. Del referèndum, res de res. Rajoy n'ha sortit reforçat, i Sánchez i Iglesias, sense sorpasso i amb un bon clatellot per a cadascun. Espanya vol Rajoy (ja em sap greu, Aznar) i no vol ni Ciudadanos, que fa tota la sensació que és qui s'ha endut un dels premis més grans perquè si no governen finalment acabaran com el que són, un bluf. Espanya és una. No és plural, Pablo. No és ni plurinacional ni multilingüística ni res de res. Espanya és Espanya, com cridaven els del PP en sortir Rajoy la nit electoral, quan a banda del “Sí, se puede” (ben trobat), cridaven allò de “Yo soy españoooool, españooool, españoool” com si la resta no ho fossin. Espanya és la de Rajoy, la dels discursos brillants (suposo que vostès també el van sentir) i del pànic als referèndums. Res de canvis. És l'Espanya que premia les conxorxes, que per no haver de canviar res és capaç de justificar les maniobres escandaloses de les clavegueres d'estat que en qualsevol altre país civilitzat, en comptes de premi, rebria un càstig. Pablo, Alberto, ha estat bé, això de defensar un referèndum. Però som al cap del carrer. I ara, Xavier, Ada, us haureu de plantejar què feu, si la vostra aposta és l'Espanya del PP, de Rajoy, de l'immobilisme, de les pantalles de plasma, de la pandereta, dels discursos monosil·làbics, del corredor sense Mediterrani, deCercanías però no de Rodalies, i plena de carreteres tant nacionals com radials; l'Espanya, vaja, que no trobarà millor candidat per renovar la cartera d'Interior que el ministre Fernández Díaz. O això, Xavier, Ada, o admetre que el dret a decidir ha arribat fins on ha arribat; que s'ha esvaït, esfumat, esmunyit després que el vam exercir per darrer cop el 27-S passat. Vosaltres direu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada