dilluns, 20 de juny del 2016

Mercé Ribé: «Decadència i caiguda de l'imperi de Renfe»

Se'ns acaben les metàfores i els jocs de paraules. Ja hem dit tants cops allò de perdre el tren, hem fet tantes bromes amb el retard dels trens, que ja no sabem què dir. I, no obstant això, hi hem de tornar, perquè quan ens pensem que ja no pot ser pitjor, que la barra dels que es diuen responsables del servei –de quin?– o de les infraestructures ja no podia anar més enllà, resulta que sí.

No és per fer cap competició amb els soferts usuaris de Rodalies de Barcelona, amb la gent que s'aventura als trajectes Vic-Barcelona, Terrassa-Barcelona, o, més valenta encara, aquells Barcelona-Manresa de futur incert. No competim; ens agermanem en la paciència i en el patiment. Al Camp de Tarragona, amb una paradoxal densitat ferroviària alta, patim també –igualment alta– la desídia
i la crueltat històriques de Renfe i d'Adif, que ja sabem de quin són i qui hi mana.

Sobre el paper –que tot ho aguanta– estem molt bé. Diverses línies convencionals, serveis d'alta velocitat, i unes obres del corredor mediterrani que, quan acabin, es veu que seran l'admiració del món, segur que sí. Ja m'ho explicaran els meus néts, quan en tingui. Però sobre el terreny, que no aguanta tantes coses, la realitat és un pèl diferent. Trens que se sap quan surten –més o menys; cada cop menys– però no quan arribaran. Trens atapeïts, plens de gent dreta, perquè de cop Renfe ha decidit fer un dos per un, i acumular tot el trànsit en una sola unitat. Estacions abandonades, pròpies de pel·lícula de por. Catenàries que cauen a trossos, esllavissades per arreglar des de fa anys...

No sabem exactament en quin moment va començar el desastre. Ens caldria un historiador per escriure la decadència i caiguda de l'imperi ferroviari de Renfe. Sabríem, així, quan van deixar de fer-se les inversions necessàries per al manteniment d'un bon servei. Quan van passar de no fer les despeses en manteniment a necessitar despeses de reposició i reparació, i, d'aquestes, a les despeses d'inversió i substitució. I, sempre, a no fer-ne gairebé cap.

I no es tracta només –que ja seria prou– d'un mal servei endèmic. És que això repercuteix negativament en l'eficiència i la competitivitat dels territoris. Sabem que hi ha inversions importants aturades –i algunes ja descartades– per la manca d'enllaços adequats amb el port i cap a Europa. Hauríem de conèixer també les pèrdues acumulades per la suma de retards personals, de contactes que no s'arriben a materialitzar, de suplències amb mitjans de transports individuals, menys sostenibles, i més cars –els peatges, una altra història!

I també acaba repercutint en la supervivència dels territoris. Ara mateix, la Cepta ha fet un crit d'alerta pel progressiu despoblament de les comarques d'interior. En el quinquenni 2011-2015, les sis comarques han perdut l'1,22% de la població, però el Priorat n'ha perdut el 5,35%, i la Conca de Barberà, el 3,80%. i així anem augmentant la distància entre un litoral més o menys dinàmic i un interior envellit i cada cop més despoblat. Quan van deixar de fer-se les inversions necessàries a la línia Reus-Móra o a la Montblanc-Valls-Sant Vicenç, va començar el tancament de cases i empreses al cap de vint o trenta anys.

Per tant, no només volem un bon servei per ara, que també el volem. Anem més enllà, i volem assegurar unes infraestructures dignes per a les persones del Camp de Tarragona, i que ajudin al desenvolupament de tot el territori, a la qualitat de vida arreu. Si Adif i Renfe, o Renfe i Adif, que tanto monta, monta tanto, no en saben o no ho volen, que ens deixin fer a nosaltres. Pitjor no ho serà; és més, estic segur que força millor ho sabrem fer.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada