Suposo que deu ser símptoma d'alguna cosa que a Madrid proliferin els debats civils sobre Catalunya i Espanya. Fa uns dies el President Puigdemont va inaugurar amb l'historiador John Elliot una tanda de debats amb el títol general d'Escolta Espanya, escucha Catalunya!. Aquest matí s'ha fet la segona sessió centrada en la història dels encontres i dels desencontres. Val a dir que la majoria dels ponents eren catalans, no cal dir que amb posicions majoritàriament desfavorables a la independència de Catalunya. He pogut constatar que comprendre la història immediata es fa doblement difícil quan s'opera sobre la realitat present amb utillatge historiogràfic.
Escoltant els contertulians m'ha vingut al cap el típic dilema sobre com interpretar la història més recent i a la vegada interactuar en la història. Hi ha historiadors que es reclouen en el passat i prefereixen no opinar sobre el present; hi ha historiadors que deixen de banda la professió i actuen davant la realitat amb les mateixes eines que qualsevol altre ciutadà. Però vet aquí que hi ha historiadors que intenten interpretar el present amb l'òptica dels segles passats, i aleshores se'ls escapa tot allò que hi ha de nou, de canvi, de ruptura, conceptual o social en el present.
Què difícil és sentir-se part del subjecte que està fent la història i a més tractar de comprendre amb una certa objectivitat el procés històric. He recordat una sentència de l'admirat Pierre Vilar, en una d'aquelles converses que vaig tenir ocasió de compartir quan feia de director de l'Avenç: em va dir, miri, sigui des de política o des de la historia mai deixi de pensar històricament. Aquell consell va ser molt valuós, justament perquè vaig aprendre a diferenciar el procés històric del procés polític immediat, vaig aprendre a comprendre que la identitat de les persones no brolla només d'un encadenat obligat amb la història precedent, brolla d'una combinació d'idees que es belluguen en una mena de vasos comunicants on els relats sobre el passat i les memòries personals es vinculen amb el desig de participació política en el present i també amb la voluntat de futur que caracteritza la condició humana.
Avui, un dels grans problemes que té la societat espanyola, i encara més la política espanyola, és que encapsula el present català amb les lentes d'un relat sobre Catalunya -i també sobre Espanya- absolutament caducat. Mols polítics, molts intel·lectuals, molts dirigents socials, molta gent de bona fe, està atrapada per un relat sobre Catalunya que peca d'historicista, que no ha intentat entendre que hi ha de nou en la societat catalana i que explica el posicionament polític favorable a la independència de molts ciutadans.
He tingut ocasió d'exposar la meva convicció que la qüestió catalana és un tema molt del nostre temps. Empeltat en la història, òbviament; però menys condicionat per la història del què es diu. Crec que té més a veure amb l'expectativa del que ens passarà si no actuem, si no canvien les coses i ens quedem en les formes del poder que ja han caducat. El procés català té més a veure amb els propers 30 anys que no amb els darrers 300. Té més a veure amb la desconfiança amb l'Estat actual que amb les barbaritats, errors, voluntats d'assimilació i d'extracció que s'hagin donat en el passat.
He tingut ocasió d'argumentar que la revolta dels catalans té poc a veure amb les motivacions que el relat espanyolista l'hi acostuma a adjudicar. No és la manifestació d'un nacionalisme ètnic o particularista. Té poc a veure amb el victimisme que se li acostuma a atribuir. No és un efluvi derivat d'un gen egoista català. No és l'expressió del caràcter particularista que Ortega ens suposava. Res o quasi res té a veure amb un brot somiatruites nacionalista. Res de tot això.
Té a veure amb un projecte cívic i polític destinat a posar al país a l'alçada de les seves potencialitats. Té a veure, per tant, amb una societat madura que està pugnant per sobreviure en un context de creixent desacomodació respecte d'un Estat que en lloc de servir-la la incomoda, i a més quasi sempre la perjudica.
Arribats a aquest punt els hi fas notar que el factor que realment ha provocat l'actual desencontre entre Catalunya y Espanya és la molt baixa qualitat de l'Estat espanyol. Una baixa qualitat que es ve incrementant des de fa 20 anys, que ha generat una creixent desafecció per part de molts catalanes, una creixent consciència de desacomodació, i que vistes la nul·les voluntats de canvi de l'Estat i dels partits que el comanden, ha situat a gran part dels catalans en la cerca d'un Estat propi.
En el relat espanyolista no hi cap la hipòtesi següent: de la desacomodació n'ha brollat la progressiva articulació d'un dret polític específicament avançat que és el dret a intervenir en la forma d'Estat per a fer-lo més compromès y eficient amb els anhels i necessitats de la societat. Per dir-ho d'una altra manera: els ciutadans arreu pugnen per assolir Estats més eficients, més representatius i més participats. I si no ho aconsegueixen, els ciutadans es consideren legitimats per a canviar-los i en el cas que calgui deixar-los. En aquesta mutació política estem. Els ciutadans tenim dret a canviar l'Estat o ha canviar d'Estat. Cap imperatiu diví o estatal es superior a l'imperatiu de la voluntat de la nació. La nació està incomoda o insatisfeta amb l'Estat, doncs, te dret a canviar-lo.
Cap societat ha d'aguantar un Estat, i una política d'estat, que bàsicament aposta per la judicialització, el rebuig de tota proposta política, el retall de l'autonomia, la recentralització, la regressivitat en totes les seves polítiques socials i la desconsideració extrema en tortes les qüestions de la identitat i la plurinacionalitat.
Per tal de posar les bases de qualsevol forma d'acord els qui de veritat el vulguin han de començar a pensar en aquestes coses. Crec que la clau de qualsevol diàleg està en aquesta doble qüestió. El diàleg serà possible quan s'entengui que l'origen del problema actual és la baixa qualitat de l'Estat, la seva incapacitat inclusiva i la mala qualitat de les seves polítiques. És això el que ha provocat la creixent consciencia de desacomodació respecte de l'Estat que s'ha instal·lat en la societat catalana i que ens condueix cap a la independència.
En aquest sentit cal remarcar que la idea de que l'Estat és de baixa qualitat ho diuen un grapat significatiu d'intel·lectuals espanyols. Així ho expressen Antonio Muñoz Machado, Cesar Molinas, Carlos Sebastián, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Luis Garicano. Desde una lectura d'esquerres Fèlix Martínez y Jordi Oliveres. José Antonio Gómez Yáñez ho sintetitzava en un article al País: "El Estado (los políticos) derrama sus planes y leyes sobre la sociedad, pero no se reforma a si mismo". Hemos consumado el fracaso de España", afirma Daniel Innerarity.
Cap d'aquests autors és sobiranista, independentista o secessionista. Cap observa la causa per la independència amb especial simpatia. En paraules d'un ells, l'Estat no s'ha volgut repensar i s'ha encaminat cap a la seva destrucció. El problema és que per a molts d'aquests autors la solució és una nova centralització, en realitat la que ja s'està executant des de les institucions estatals.
Espanya, la seva societat, sobretot el seu Estat, s'ha allunyat de la desitjada convergència amb els Estats més avançats. Avui és ostentosament menys prospera, justa y democràtica del que podia ser. Espanya s'ha quedat sense relat polític de futur, sense projecte.
Han quedat enquistats en una mena de paradoxa: l'Estat de dret parteix de la suposició que les instituciones no es fonamenten en drets divins, però en canvi la política espanyola ho associa amb una mena d'absolutisme d'Estat, una mena d'absolutisme constitucional, del qual per imperatiu gairebé diví, és impossible sostreure's.
L'Estat espanyol és immodificable. Ha estat així des dels temps més remots i així serà per temps infinit. I qui a això s'oposi vagarà per sempre pels espais infinits.
A diferència del que va succeir en altres països, a Espanya, l'Estat de dret no va consagrar una distribució pluralista i, per tant, plurinacional del poder polític en la societat. Va impedir per tant una retroalimentació positiva entre societat i Estat.
La comparació entre el cas espanyol i el cas britànic il·lustren perfectament dos processos polítics, un inclusiu, i un altre excloent, que encara avui s'expressen en el tracte que les institucions britàniques han donat al cas escocès i les institucions espanyoles han donat al cas català.
Crec, doncs, que tot es resumeix en què, especialment al llarg dels últims vint anys,especialment en aquests primers anys del segle XXI, ha disminuït la qualitat de l'Estat fins a límits insuportables per a una societat democràtica i madura com la nostra. La qual cosa ha induït, propiciat, produït, en la societat catalana un increment exponencial del seu crònic dèficit d'acomodació en l'Estat, fins al punt d'haver-la predisposat massivament a pensar en la possibilitat d'exercir el seu dret a construir-se un Estat a mida.
El món acadèmic del dret està explicant el ràpid procés de desafecció com la introducció en la societat catalana d'una consciència generalitzada de creixent i insuportable desacomodació amb l'Estat espanyol.
Com segurament vostès sabran, el dèficit d'acomodació és un concepte acadèmic que s'utilitza per interpretar els processos de divergència política entre societats avançades i els seus respectius aparells estatals.
La catedràtica de Dret Constitucional, Mercè Barceló, ho explica de la següent manera: el concepte d'acomodació serveix per comprendre les exigències polítiques dels demos polítics o identitaris subestatals. Es tracta, diu Barceló, junt amb altres eminents estudiosos del dret i la política, de la teoria i la pràctica d'un nou dret, el dret a decidir, que ha començat a ser objecte d'investigació acadèmica en diverses universitats del món.
Es tracta d'un dret propi del segle XXI, que possibilita als membres d'un a comunitat territorialment localitzada i democràticament organitzada, expressar i realitzar, mitjançant un procediment democràtic, la voluntat de redefinir l'estatus polític i marc constitucional fonamental de dita comunitat, inclosa la possibilitat de constituir un Estat independent.
És un dret nascut, precisament, des de la democràcia, per donar sortida democràtica a la pretensió de comunitats que precisen redefinir el seu estatus polític i marc constitucional dintre d'un context estatal democràtic. El cas català serà doncs estudiat com a expressió d'una forma moderna de lluita política d'una societat amb identitat, sentit de la història i voluntat de futur, per aconseguir la millor acomodació en el seu Estat. És tant com dir la millor acomodació entre l'Estat i la Nació.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada