Ja hi tornem a ser. Una nova situació que portarà al trencament de la unitat i a la fi del projecte independentista. El pressupost. Un nou obstacle insalvable. Ja s’ha acabat. Tanquem la paradeta. Tothom cap a casa i a viure autonòmicament com a bons catalans. Aquest Onze de Setembre, que es mobilitzin els tres mil independentistes de pedra picada que ho havien fet cada any abans de l’esclat democràtic.
Que en som, de catastrofistes! Que sí, que ja ho entenc que toca molt la pera que fem les coses d’aquesta manera si les podríem fer més fàcils. Però, noi, no en sabem pas, de fer-ho fàcil. Som així. Algú va dir que no hi havia camins rectes al món i nosaltres ens ho vam prendre com una instrucció. Per què hauríem de fer la revolució dels somriures si volem fer la revolució dels entrebancs? Per què hauríem de voler eixamplar la base social independentista si podem fer el salt tallant ben justet? Per què hem de transmetre confiança als qui s’hi han d’afegir si ens abelleix més posar a prova la paciència dels qui ja hi són?
Ara és el pressupost. Fa quinze dies era el pacte d’estabilitat. Fa dos mesos era la moció de reafirmació de la declaració del 9-N. Fa quatre mesos era la investidura. Fa sis mesos era la declaració d’inici del procés. Fa vuit mesos era que s’havien de comptar vots i no escons. I així podríem anar reculant fins a arribar a la llista unitària, la data i la pregunta de la consulta o la declaració de sobirania…
Un dia vaig escriure que la millor manera de no viure angoixats totes aquestes situacions era entendre que, com deia Montaigne, la vida és ondulant. I que, per molts fulls de ruta que s’escriguin, el procés no és cap simfonia. No hi ha cap grup de persones disposades a interpretar el seu paper segons una partitura i amb la màxima precisió possible. El procés és com un concert de jazz. Els músics acorden un ritme, un tema i, a partir d’ací, es posen a interpretar, a improvisar i a construir la peça amb la màxima creativitat possible. Hem d’aprendre a escoltar jazz per no angoixar-nos en aquests dies del judici final que vivim cada dos per tres.
Però també seria bo d’aprendre a conviure amb una certa incomoditat. A veure si m’explico. La tranquil·litat absoluta no existeix. I la seguretat total, encara menys. Mentre hi hagi vida i camí, cal incorporar un cert grau d’incomoditat en la nostra quotidianitat. En aquest projecte independentista hi han confluït, per sort, cultures polítiques i visions ideològiques diferents. I això és una riquesa molt gran i, a la vegada, una font de complexitat i incomoditat. La CUP és una incomoditat per a l’independentisme majoritari representat per Junts pel Sí. Però és una incomoditat necessària per a arribar al final del trajecte. I Junts pel Sí és una incomoditat per la CUP, que té una mirada sobre la realitat molt diferent de la majoritària. Però la CUP sense la majoria independentista tampoc no arribarà mai enlloc.
I això no hi ha qui ho pugui esborrar: la CUP és una incomoditat per al govern –que voldria tenir l’estabilitat assegurada amb una majoria absoluta pròpia– i la realitat és una incomoditat per la CUP –que voldria que el temps històric de la independència i la revolució social haguessin coincidit i veu que no. I tot plegat és una gran incomoditat per a molta gent que no és dels uns ni dels altres, que ha posat tot l’esforç i tota l’esperança per deixar als seus fills, als seus nebots i als seus néts un país millor, amb més possibilitats de prosperar i més pau i justícia. Però que veu que ara i adés n’hi ha uns que semblen disposats a esguerrar-ho tot. I és que tampoc no se n’ha d’abusar, de la bona fe de la gent.
Potser tenia raó Quim Torra quan, fa poc menys d’un any, defensava la llista sense partits? Jo no sóc dels qui donen la culpa de tot als partits. Per mi són imprescindibles i plens de bona gent amb ganes de servir el país. Però que demostrin d’una vegada per totes que l’objectiu prioritari i urgent és sortir corrents d’Espanya i construir un estat independent al servei de tots els catalans. Si no ho fan, tinc pocs dubtes que un moviment cívic i democràtic de ciutadans lliures els passarà per damunt sense gaires contemplacions. Que no és la fi del món, però es poden acabar els torrons.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada