Encara que el centenari del naixement de Camilo José Cela passi sense pena ni glòria, aprofito l'efemèride per a recordar el tremendisme, un estil de la novel·lística espanyola de postguerra que té en "La familia de Pascual Duarte", una de les obres més representatives. Un llenguatge descarnat, unes trames extremes, uns personatges gairebé maleïts pel destí... ens retraten la cruesa d'una vida malastruga.
Salvant les distàncies, que són moltes, tinc la sensació que avui vivim immersos en una altra forma de tremedisme, el polític. També afloren llenguatges abruptes que dificulten l'entesa; també es multipliquen les trames extremes que tenyeixen de vermell moltes línies que podrien ser d'un altre color; també abunden uns personatges que semblen tenir el destí en contra (de vegades per mèrits propis).
Ho vivim a Catalunya. Tenim un procés emancipador que compta amb la força regeneradora d'una ciutadania disposada a convertir en real allò que no fa pas gaire era utòpic. I, malgrat això, la política i la mediàtica prefereixen omplir-lo de moments tensos, complicats, abandonant-se en la constant exageració, com si tot estigués a punt de trencar-se dramàticament en qualsevol moment.
No és una prerrogativa catalana. Passa el mateix a Europa o als Estats Units. Només cal veure l'histerisme de certes elits sempre que hi ha risc de ruptura del statu quo: ara, per exemple, amb el referèndum britànic sobre la continuïtat a la Unió Europea. O davant el qüestionament cada vegada més generalitzat de l'acord comercial transatlàntic.
Al món hi ha drames, certament -les guerres de l'Orient Mitjà i els seus milions de desplaçats o les penúries econòmiques dels més castigats per la recessió, per posar dos exemples evidents. Per això, frega la immoralitat que s'elevin a la mateixa categoria qüestions que, sense negar-los la importància, són molt més moderades en totes les seves facetes.
Aquest tremendisme té dos efectes associats. En primer lloc, alimenta el descrèdit de la política (i de la premsa) i eixampla la distància que hi té la gent. En segon lloc, en donar una pàtina de normalitat a l'exageració, fa que no semblin una anomalia els partits i els mitjans que tenen en la distorsió i la desmesura el seu camp de joc natural. Tots dos efectes impulsen el populisme.
Recordem que, segons el diccionari normatiu, es pot aplicar l'adjectiu tremend a allò que fa por o que meravella per la seva magnitud. El tremendisme polític consisteix, doncs, a desorbitar els temes perquè adquireixin una magnitud, impròpia, que provoqui por o temença -i no dic meravella perquè no forma part del propòsit d'aquells que el practiquen. L'objectiu és espantar la gent, atesa l'íntima convicció que la por allunya els canvis que poden perjudicar l'estatus d'uns quants. Prefereixen l'emergència del populisme que l'èxit d'unes forces centrals i serenes amb voluntat real de transformar les estructures de poder en ares a eliminar privilegis injustificats i retornar l'interès general al centre de l'acció política.
El tremendisme polític aplicat al procés de transició nacional, a la formació de governs, a les polítiques d'austeritat, al rescat dels bancs... no és altra cosa que una lluita soterrada però decidida per a evitar que una voluntat democràtica majoritària pugui sacsejar i alterar el poder instituït.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada