Ahir PP, PSOE i Ciutadans van decidir a la diputació permanent del congrés espanyol que el ministre d’Interior, Jorge Fernández Día,z no havia de presentar-se a declarar sobre les famoses converses amb el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. En qualsevol país democràtic normal, el ministre hauria dimitit el dia que es va publicar el primer enregistrament, sense necessitat de fer més tràmits. I, evidentment, la justícia hauria iniciat un procediment d’urgència contra ell pels diversos delictes que han estat acreditats en la conversa. Això hauria passat en un país democràtic normal, però a Espanya, en canvi, passa que els socialistes s’uneixen amb la dreta i amb la dreta extrema per a tapar el cas, el ministre no plega i el seu partit encara obté més vots.
Ahir també, el jutge instructor del cas sobre el 9-N va decidir, en canvi, que havia de mantenir l’acusació contra l’ex-president de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, per uns presumptes delictes de desobediència i prevaricació administrativa, consistents a dur a terme el procés participatiu del 9N. El magistrat ha enviat la causa a judici i ho ha notificat a les parts, amb la qual cosa ha desestimat la petició d’arxivament presentada per les defenses dels encausats.
La traducció política d’aquestes dues circumstàncies és la següent: si intentes posar urnes perquè la població decidesca et porten a judici, però si violes la separació de poders i fas servir l’estat per investigar, perseguir, manipular i mentir contra els teus adversaris polítics, i amb això origines canvis electorals evidents, aleshores no passa res.
Comprenc la profunda indignació que la concatenació de totes dues decisions causa en molta gent. Perquè, realment, és tenebrós allò que podem arribar a entreveure en la conjunció de totes dues. I no parle només des del punt de vista nacional, sinó simplement com a ciutadans. Com a ciutadans que voldríem viure en un estat que simplement funcionàs com funcionen els estats democràtics del món.
Per això entenc que hi haja avui molta gent que es pregunte com és que passen aquestes coses, com és que a l’estat espanyol poden passar aquestes coses. I a mi em ve al cap una sola resposta. Tinc dubtes seriosos d’on la vaig sentir per primera volta i per això no l’atribuiré a ningú amb certesa. Però diria que és d’un escrit del meu admirat Indro Montanelli, de l’època en que a Itàlia tothom dubtava si la democràcia existia realment o no. La resposta, aguda, diu que ‘perquè una democràcia funcione cal una cosa més important encara que eleccions lliures i separació de poders: cal que el país tinga demòcrates’.
Font: VilaWeb.cat
España es un estat segrestat per feixistes . Els seus ciutadans no poden desempallegarse'n i molts volen que nosaltres els catalans estiguem tant segrestrats com ells. No entenen que si ells volen ser alguna altre cosa cal que els primers en marxar siguem nosaltres. Aixo indubtablement els ajudaria a tenir alguna oportunitat mes.
ResponElimina