El resultat d'aquestes eleccions espanyoles m'ha recordat -deixant de banda l'argument-, el títol d'aquell exquisit al·legat pacifista d'Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, que el nazisme va incloure en la seva llista de llibres que calia cremar. La guerra política i antidemocràtica que l'Estat espanyol ha declarat a Catalunya, ha fet que aquesta tingui un front obert a ponent des del qual, dia rere dia, arriben atacs, insults, menyspreus, mentides, falsos amics i declaracions d'amor tan falses com l'ànima de Judes. És un front que, siguin quins siguin els pactes interns que s'esdevinguin d'ara endavant a l'altra banda, restarà obert, perquè Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret. Fins i tot aquells que diuen que acceptarien un referèndum -dit així, en condicional-, amaguen moltes coses cabdals, moltíssimes, sobre aquest qüestió.
Per tot plegat, i també per la senzilla raó que no són les eleccions del meu país, sempre m'he mirat les eleccions espanyoles amb molta apatia. El meu país es diu Catalunya, és una nació d'Europa i té el seu propi Parlament. El més antic, per cert. Seria diferent si en aquestes conteses el pes de Catalunya al Congrés espanyol pogués ser determinant per provocar-hi canvis substancials, tant de caràcter polític com de mentalitat. Però això no és possible perquè les regles d'aquest joc estan fetes de manera que Catalunya hi tingui sempre un paper merament testimonial. La necessiten per donar una certa versemblança al sistema democràtic espanyol, però els números són els que són. És a dir que, en el millor dels casos, no pot superar els 47 escons, dels 350 que té el Congrés. I com que per reformar la Constitució en calen 211, ja es veu que ni la suma dels 23 d'Euskadi i Navarra, ni la suma, encara més remota, dels 23 de Galícia permetria passar de 93. I en el supòsit que, posats a somniar truites, s'hi afegissin els 32 del País Valencià, els 8 de les Illes i els 15 de Canàries, la xifra no aniria més lluny dels 148. I si, ja en plena al·lucinació, els 60 d'Andalusia ens fessin costat, tampoc no aniríem més lluny del 208.
Amb tot, bo i acceptant que un caprici de l'atzar pogués afavorir la reforma de la Constitució, el resultat que n'obtindríem seria si fa no fa el mateix que ja tenim. Només cal escoltar el Partit Socialista per veure què entén per "estimar Catalunya" i per respectar els seus drets nacionals. La reforma, és clar, tindria un caràcter merament simbòlic perfectament reinterpretable -com es va reinterpretar que Andalusia havia de ser una nacionalitat- a fi de donar al nostre país el rang d'això que ells, paternalistament, en diuen "l'especificitat catalana". No cal dir que, atès que tothom en aquest vida és una especificitat, també hi entrarien la resta d'especificitats espanyoles. Això sí, ni nació, ni concert econòmic, ni dret a decidir. I per descomptat, entre moltíssimes altres coses, ni seleccions nacionals, ni reconeixement dels Països Catalans, ni doblatge i etiquetatge en català, ni oficialitat d'aquesta llengua a l'Estat per donar-li rang de llengua de ple dret a la Unió Europea, ni obligació dels jutges de saber-la, ni res que sigui propi d'una nació.
Tenint en compte això, la visió catalanocèntrica del resultat d'aquestes eleccions espanyoles només podia ser la mateixa que la d'aquell espectador que, amb l'avorriment marcat a la cara, seu davant del televisor per Setmana Santa disposat a veure per enèsima vegada Ben-Hur, Quo Vadis? o La túnica sagrada. És un panorama ben trist, certament. Però Convergència i Esquerra van decidir ser-hi per tal que la veu de Catalunya que s'escolti al Congrés no sigui només la dels representants catalans del nacionalisme espanyol encabits en els partits sucursalistes i hispanocèntrics, i, com hem vist, han estat molts milers els independentistes que, amb bon criteri, els han donat suport. D'altres, com indica la baixíssima participació, s'han quedat a casa, cosa que demostra el creixement inexorable de la indiferència amb què Catalunya es mira tot allò que Espanya fa o deixa de fer.
Observant la distribució d'escons que han deixat aquestes eleccions, remarquem-ne quatre coses: en primer lloc, i contràriament a les prediccions -desitjos, més aviat- que feien PSOE, PP i Ciudadanos, l'independentisme es manté impertèrrit alhora que el nacionalisme espanyol s'enfonsa a Catalunya. La segona remarca és que Podemos toca sostre a l'Estat espanyol amb uns pobríssims resultats, tenint en compte que sense Catalunya i el País Basc la seva representativitat seria ben petita, cosa, per cert, que diu molt poc de la societat espanyola. Aclarim-ho en una tercera remarca: ni la profunda corrupció del PP, ni les antidemocràtiques maniobres de les clavegueres de l'Estat per criminalitzar els partits i els líders independentistes, amb tota mena de falsedats, són suficients per aconseguir el més mínim canvi en el marc polític d'aquell país. Passaran cent anys i continuaran aturats en la mateixa llamborda. Per a Catalunya, doncs, quedar-se dins l'Estat espanyol seria un suïcidi. Diguem finalment, com a quarta i darrera remarca, que aquestes eleccions han demostrat la immensa buidor de les consignes d'En Comú Podem, en el sentit que un referèndum pactat amb Espanya era possible. Doncs no, no ho és. Ara hauran de decidir si volen sumar-se al veritable canvi, a la veritable revolució, que és la llibertat de Catalunya, o seguir votant eleccions espanyoles i comptant quatre escons a munt, quatre escons avall, durant els propers cent anys.
Catalunya, mentrestant, ha de seguir el seu camí. Cap espectacle electoral espanyol, inclòs l'allau de declaracions i contradeclaracions que ja ha començat, no ens ha de distreure de l'objectiu. Ells no tenen cap més projecte que donar una capa de pintura al seu país per tal que tot continuï exactament igual i que aquesta religió que es van inventar anomenada 'Espanya' no se'n vagi en orris. Nosaltres, en canvi, tenim una tasca meravellosa per davant, que és la construcció d'un Estat des de baix, des de la transversalitat, des de l'equitat, sense ridícules ínfules imperials i lliure per sempre més de les arrels totalitàries de l'Estat espanyol. És un tasca apassionant d'autogovern que necessita tota la nostra energia, una energia que no poden permetre que es malmeti o que es dispersi caient en el parany de les disquisicions reformistes dels qui ens volen eternament sotmesos. Un poble que no s'autogoverna és un poble sense nom.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada