No, no es pot. Expressió, per cert, força merdosa, aquesta de "sí que es pot". Sigui com sigui, no es pot, ni es podrà i (el que és més lamentable) ja se sabia que amb Espanya no es pot res de res.
No es va poder ni jutjar els franquistes, ni fer una república, ni treure les estàtues de Franco quan calia, ni fer justícia amb totes aquelles persones que van ser obligades a anar a l'exili (com el meu avi), obligades a caminar de genolls fins morir dessagnats (com el meu besavi) o tancats en camps de concentració (com l'oncle del meu pare). Aquesta Espanya que encara considera totes aquestes morts com un "capítulo de nuestra historia" ni pot, ni podrà, ni vol, ni voldrà.
Encara ens posem les mans al cap amb llàgrimes als ulls preguntant-nos qui collons ha de votar el PP amb tot el que sabem, avui en dia? Amb tot el seu menyspreu per la separació de poders, els seus intents de controlar la premsa, els seus casos de corrupció i, per rematar "la faena", amb el descobriment d'un complot terrorífic cuinat al despatx del ministre de l'Interior. No em dieu que no és gros, això. Doncs bé, tant se val. Tot el mapa en blau. TOT. Sí, menys Catalunya i Euskadi on, curiosament, som tan ingenus que encara volem arreglar-los la vida als espanyols des de l'odiada perifèria. Així ens va. Som molt més patètics que ells.
El vostre mur de Facebook no és Espanya. Els vostres followers de Twitter no són Espanya. Ni tan sols la premsa, la tele o les tertúlies d'aquí no són Espanya. La desconnexió no és un procés burocràtic complicat i legalment perillós. La desconnexió és un estat mental. És la constatació efectiva d'una realitat diferent. La prova fefaent que, per nosaltres, la democràcia és una cosa seriosa. Que, per nosaltres, la llibertat i la política són paraules que mereixen una mica de respecte.
Gràcies, Espanya, per asfaltar el camí cap a la independència amb llambordes blaves.Ara només les hem de seguir.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada