Toni Soler: «L’Espanya del somriure vertical»

MEDALLES. A aquestes altures, escandalitzar-se pel suport del nacionalisme basc als pressupostos del PP és tan absurd com emmirallar-s’hi, tal com fa certa Catalunya del seny. A Iñigo Urkullu només li falta que l’ Abc el nomeni Español del Año, com ho va ser Pujol als anys vuitanta. Espanya reparteix medalletes a qui es porta bé i deixa anar els gossos a qui desafia l’ordre natural de les coses. La qüestió és que el govern basc no només rep medalletes sinó calés a dojo. La gestió dels diners públics a Espanya té a veure amb les necessitats conjunturals de qui governa, harmonitzades amb l’obsessió pel model centralista francès, cosa que fa que la relació d’Espanya amb les seves perifèries adopti un to cada cop més neocolonial. El nord foral, el gran Madrid, el sud subsidiat: aquesta és l’espina dorsal del cos polític espanyol. És un defecte de fàbrica. Catalunya (per marginació, desídia, incompetència pròpia i aliena, prejudicis, etcètera) no té cap possibilitat de compartir lideratges en aquesta maquinària que li és del tot aliena. I això va més enllà del debat jurídic. Cap Estatut, cap Constitució no canviarà els dictats de la geopolítica ibèrica. El nostre paper en el teatret espanyol és el de contribuents.

ESTAT. Algú podrà dir que, justament perquè la geopolítica mana, Catalunya no es pot desentendre del marc espanyol. I és cert. Per raons geogràfiques, culturals i econòmiques, Espanya és una (no pas l’única) de les nostres vies de projecció. La qüestió és que, amb l’actual statu quo, Catalunya té enormes limitacions per, d’una banda, atendre les seves necessitats, i, de l’altra, fer-se escoltar en les relacions amb els seus veïns. El procés intel·lectual que ha dut una part important del país cap al sobiranisme parteix d’aquesta base, sovint expressada per Ferran Mascarell: tots els territoris necessiten un estat, sigui propi o sigui compartit. El que no es poden permetre és tenir un estat en contra. La certesa que l’Espanya actual no defensa els legítims interessos dels seus ciutadans catalans ha fet que el sobiranisme creixi, tot i que marqui un camí objectivament més complicat.

COSTOS. El pacte per l’aprovació dels pressupostos resol un problema del PP i garanteix a la hisenda basca una escandalosa suficiència. I no hi haurà costos polítics per a Rajoy, com sembla indicar el respectuós silenci dels dirigents autonòmics davant el flagrant i reiterat trencament del principi d’igualtat. Albert Rivera i Inés Arrimadas s’han quedat sense paraules, cosa estranyíssima. Ni tan sols la bel·licosa Susana Díaz ha badat boca, cosa que confirma la bona salut d’aquest eix Bilbao-Sevilla-Madrid, un somriure vertical que representa, sobretot, un pacte sobre la distribució del poder i els diners públics. La qüestió és si això tindrà un reflex a Catalunya, que es troba a l’avantsala del seu gran desafiament històric, el primer intent real d’acabar amb aquest frau secular. Hem sentit Andrea Levy posant el PNB com a exemple, legitimant la tècnica, tan hispànica, del bastó i la pastanaga. Però també hem llegit J.A. Zarzalejos molt amoïnat per la “justificada perplexitat” que l’acord ha generat a Catalunya -i no només entre els independentistes-. Toca pensar-hi i actuar amb coherència.

Font: ara.cat