dimecres, 3 de maig de 2017

Vicent Partal: «Però Bèlgica no va envair Alemanya…»

«És evident que aquests mesos vinents creixerà el cinisme d'alguns dels partidaris de mantenir viu aquest estat espanyol del qual tants ciutadans d'aquest país ens en volem anar»

Aquestes darreres setmanes es constata un augment important de la virulència del discurs unionista. Amb dues característiques que criden l’atenció: creix molt la persecució de persones concretes, l’intent de desprestigiar, d’assenyalar, d’assetjar, de posar dins la diana. I creix molt la voluntat deliberada de causar confusió. Ara ens acusen de mentiders o pretenen presentar-nos com allò que no som, capgirant el llenguatge i forçant la lògica fins a límits insospitats. Polítics i periodistes també. L’altre dia, per exemple, Enric Hernández culpava l’independentisme de la inexistència d’una tercera via, tot afirmant que, com que no afluixàvem, Rajoy no ens la podia oferir. Així, tal com sona.

Cal ser conscients que en la política, i en la vida, la veritat és un objecte complicat de definir, molt esquiu. Però la mentida no. Aquestes maniobres deliberades de la confusió es basen en l’intent de relativitzar qui té la culpa de les coses i com hem arribat fins ací. El fet no és que Rajoy no propose res, el fet és dir que si no ho fa és per culpa nostra. Per poder situar bé el debat i la trampa, permeteu-me d’explicar una anècdota il·lustrativa, protagonitzada per Clemenceau.

El 28 de juliol de 1914, com és ben sabut, va començar la Primera Guerra Mundial, amb un seguit de moviments militars que van incloure la invasió de Bèlgica per part de les tropes alemanyes que volien atacar França. Bèlgica s’havia declarat neutral i aquella invasió va fer que França i el Regne Unit declarassen la guerra a Alemanya. Per envair Bèlgica els alemanys van al·legar que la neutralitat era falsa i van fer servir d’excusa al clima antialemany de l’època.

Conten que pocs anys després Georges Clemenceau, periodista i cap del govern francès que havia guanyat la guerra, discutia amb un dirigent de la república de Weimar, el règim que havia succeït a l’imperi alemany una volta derrotat. Sorprenentment, el polític alemany mirava de relativitzar l’atac del seu país i volia repartir culpes sobre la manera com havien començat els combats. Clemenceau va callar fins que el seu interlocutor li va demanar què pensarien els historiadors sobre l’inici dels combats i sobre qui en tenia la culpa. I aleshores Clemenceau el va anihilar amb una sola frase: ‘Segur que no podran dir mai que Bèlgica va envair Alemanya.’

Transportem-nos en el temps: el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, aquest que ens ha dut on som ara, té un origen clar, que és la sentència contra l’estatut de Pasqual Maragall. Un estatut que els catalans vam acceptar en referèndum, malgrat les burles i les retallades que ja havia tingut a Madrid. Però ells no en van tenir prou, amb allò, i el Constitucional va trencar la norma, la regla i fins i tot la seua pròpia constitució amb un colp d’estat jurídic de conseqüències enormes. Si el Constitucional no hagués tombat de manera irregular l’estatut avui no seríem ací. Com Bèlgica no va envair mai Alemanya.

Des d’aquell 10-J de 2010, els partidaris de la independència hem bastit un moviment únic, impressionant, que ha desafiat tots els apriorismes i que ha vençut tots els obstacles. I des d’aquell dia la voluntat de fer un estat independent ha anat acompanyada sempre de la voluntat de fer-ho bé, des de la seguretat jurídica, amb acord i negociant els termes. Concretament, en set anys s’ha demanat oficialment divuit voltes de fer el referèndum d’autodeterminació amb l’acord i el suport de l’estat espanyol, sense obtenir ni una sola resposta que no fos el no de tot. Si Espanya hagués acceptat que ací hi ha un problema polític i que a l’Europa del segle XXI els problemes es resolen votant, avui ningú no parlaria de referèndum unilateral. Com Bèlgica no va envair mai Alemanya.

Encara més. Des d’abans i tot de la sentència de l’estatut, des del referèndum d’Arenys de Munt, els partidaris de la independència hem treballat sempre perquè els contraris a la independència tinguessen el dret d’expressar la seua voluntat i de derrotar-nos per la via democràtica si són més. L’independentisme lluita, també, pel dret de vot dels qui van contra la independència, en clar contrast amb tots aquells que l’única cosa que pretenen és que no es posen urnes. L’independentisme no ha negat mai la legitimitat i l’existència de l’unionisme a Catalunya. I si Espanya no hagués negat repetidament la legitimitat del procés independentista avui no seríem ací on som. Com Bèlgica no va envair mai Alemanya.

Finalment: en set anys de conflicte polític evident, a Catalunya l’estat espanyol no ha proposat res ni una sola vegada. Ni una alternativa. Cap. La tercera via va ser un invent d’alguns catalans preocupats per la direcció que prenien els esdeveniments. A Madrid, però, no la defensa ningú. Com Bèlgica no va envair mai Alemanya.

És evident que aquests mesos vinents creixerà el cinisme d’alguns dels partidaris de mantenir viu aquest estat espanyol del qual tants ciutadans d’aquest país ens en volem anar. És tot allò que els queda: tenen poder i tenen molts altaveus des d’on poden difondre la seua cridòria, des d’on poden propagar la cerimònia de la confusió. Siguem-ne conscients i treballem perquè no els resulte fàcil. I fem-ho amb el convenciment i la fermesa que ens dóna saber que fabricar una realitat paral·lela no és tan senzill com ells es pensen: que Bèlgica, simplement, mai no va envair Alemanya.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada