Estats Units, 27. França, 24. Portugal, 12. Bèlgica, 13. Irlanda, 27. Itàlia, 12... Digues quantes vegades has modificat la teva constitució i sabrem la teva qualitat democràtica. O, vist a la inversa, explica com n’és de complicat de modificar la teva constitució i sabrem la teva confiança en la democràcia.
I les dues modificacions de la Constitució espanyola, ja ho sabeu, ho han estat per imperatiu europeu. La primera, de 1992, va ser per regular el vot dels ciutadans comunitaris. La segona, el 2011, va ser una reforma exprés per !reforçar el compromís d’Espanya amb la Unió Europea i garantir la sostenibilitat econòmica i social". Ras i curt: els límits del deute els dictarà Brussel·les, s’ha acabat la festa. Dues modificacions, doncs, que no responen a cap procés polític d’arrel popular ni a la voluntat de modernitzar una llei fonamental.
Des d’aquesta perspectiva s’entenen algunes coses. S’entén, per exemple, que entre els mecanismes de modificació en quedi exclosa la ILP, les iniciatives legislatives populars. I s’entén, també, que la modificació requereixi la concatenació de majories amplíssimes: dos terços del Congrés i de Senat (234 diputats i 164 senadors, respectivament). Un cop aconseguida aquesta majoria, dissolució d’ambdues cambres i convocatòria d’eleccions. Finalment, constituïdes novament les dues cambres, revisió de la modificació i aprovació, altra vegada, amb majories absolutes.
Alternativament, la Constitució espanyola ofereix una via ràpida: l’article 167. Amb les majories necessàries, permet modificar tot un article en un sol dia (com es va fer l’any 2011).
La lliçó de tot plegat és que la llei fonamental espanyola, vigent des de 1978, està encantada d’haver-se conegut i no té cap voluntat de variar ni de modificar res si no és per exigència exterior. Aquesta visió predemocràtica del fet constitucional compta amb una sòlida majoria de suport que ajunta socialistes i populars sempre que ha estat necessari.
Quan algú ofereix la reforma constitucional com a forma d’afrontar l’encaix (sic!) de Catalunya amb Espanya, caldria recordar-li aquest sistema de protecció constitucional; caldria demanar-li amb quants diputats i senadors compta, i caldria, amb els números sobre la taula, felicitar-lo afectuosament i oferir-li una cadira. O un llit.
Perquè la Constitució espanyola, la normativa que la blinda i la interpretació restrictiva que se n’ha fet, són una mostra de com un estat por arribar a desconfiar del progrés i de la pròpia societat. Són una mostra de desconfiança en la política i en el criteri evolutiu i canviant –transformador!- de les persones quan voten.
A la societat catalana no li cal permís de cap constitució per progressar i depèn, per sobre de tot, de la voluntat popular majoritària i de la determinació dels seus representants polítics. Però, ja que en parlem, caldria prendre’n nota perquè un cop constituïda la república, no ens guanyin per golejada els primers alemanots amb qui ens comparem...
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada