Vaig sentir, amb esperança i sorpresa, diversos dirigents polítics espanyols — des de Carmen Chacón fins al president Rajoy — dient que el problema català s’havia d’enfocar i resoldre a través del diàleg. Ho vaig trobar fantàstic. Finalment! Fins que vaig acabar entenent el que volien dir: diàleg entre ells, no pas amb les institucions catalanes o amb els sectors sobiranistes. Tractar la qüestió catalana amb diàleg volia dir cridar a la Moncloa Pedro Sánchez o Rivera — potser també d’altres, però en cap cas el president Mas, posem per cas — per consensuar com enfrontar-se a les pretensions sobiranistes. Diria que quan Ban Ki-moon parlava de resoldre el conflicte català amb diàleg no es referia a això. I per a qualsevol que no comparteixi els axiomes ideològics d’on neix la frase, diàleg vol dir una altra cosa: dialogar amb l’altre, escoltar-lo, negociar, no pas compartir estratègies dins del mateix bàndol. Quins són els axiomes? El menysteniment absolut de l’altre, la renúncia al concepte de negociació i considerar que hi ha una política de primera (nacional, en diuen) i una de tercera (regional o autonòmica). Diàleg entre els de primera per veure què han d’imposar als de tercera.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada