Quan el 2009 l’independentisme es va treure la son de les orelles amb les primeres consultes populars d’àmbit municipal, el govern de Zapatero estava desbordat per la crisi econòmica. El 2011 va guanyar Rajoy i es va instal·lar en el tancredisme(paraula que prové de “Don Tancredo”: el joc que es basa en pensar que si quan un brau vé corrent cap on ets et quedes quiet i no fas res, no et veu, i passa de llarg). A Catalunya feiem manifestacions de participació monstruosa (“multitudinàries” es queda curt) i capgiràvem les dinàmiques dels partits polítics fent petar els dits. Les enquestes dibuixaven una majoria independentista claríssima. Tot semblava fàcil. Ja ens ho deien, ja, que hi hauria moments difícils. Però els vèiem tant lluny!
I els moments difícils van arribar. La tardor de 2013, quan es negociava la data i la pregunta de la consulta. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. L’octubre de 2014, quan la consulta perillava i es va haver de buscar una solució. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. El gener de 2015, quan es debatia si calia o no calia convocar eleccions. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. El juliol de 2015, quan es parlava de fer una llista unitària. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord.
Les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP-CC van començar pocs dies després del 27-S. Amb molta discreció, com ha de ser. Aquesta discreció ha permès que arribessin a molts acords. El debat social ha esclatat aquesta setmana perquè el debat d’investidura ha estat públic. Però no esborra els acords ja assolits, el més importants dels quals és la Resolució d’Inici del Procés de Desconnexió, que té unes conseqüències impressionants i molt positives i que cap batalla dialèctica no haurien d’eclipsar. Tampoc no esborra els acords que s’assoliran els propers dies i que culminaran amb la investidura del President de la Generalitat.
Què necessitem, tots plegats?
- Confiança. Arribaran un acord, com hi han arribat cada vegada que les coses s’han posat difícils. Deixem-los treballar. Ser agressius amb ells, encara que a curt termini sigui útil per desfogar-se, pot ser molt negatiu pel resultat. Ja saben que no els queda més remei que assolir l’acord, i que seguiran sent dignes del poble que els ha votat.
- Respecte. Insultar un partit perquè no fa allò que li hem demanat no l’ajudarà a fer-ho. Ans al contrari: farà que s’enroqui en la seva postura per protegir-se.
- Pau. Si alguna cosa NO necessitem ni els independentistes, ni els partits, és atacar-nos entre nosaltres. Si ho fem, la majoria de 72 diputats al Parlament ni tindrà valor. I tira per terra una campanya social, feta majoritàriament per voluntaris, al llarg de 3 anys. Atacar-nos els uns als altres és una manca de respecte cap a nosaltres mateixos.
- Perspectiva. Un partit de l’esquerra anticapitalista està negociant la Presidència de la Generalitat amb una coalició que incorpora membres destacats de la dreta liberal. Us imagineu que ho expliquéssim als que van impulsar la Revolució Francesa? Fa 200 anys hauria estat impossible. Fa 4 anys, també.
- Calma. No ens deixem arrossegar per missatges pels quals ens sentim atacats, ni als mitjans de comunicació, ni a les xarxes socials, ni al carrer. Qui insulta mostra més ganes de fer mal que no pas de conciliar.
- Seguretat. Que ningú no utilitzi “la mort del procés” com a amenaça per obligar l’altra part a abaixar el cap. El procés no és una arma, sinó una eina.
Joan Salvador Vilallonga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada