dilluns, 2 de novembre del 2015

Vicent Partal: «Un Schabowski per a Catalunya»

Ahir es va morir Günter Schabowski. Per a molts de vosaltres, aquest nom no vol dir res, però Schabowski va ser l’autor involuntari d’una de les notícies més importants de la història de l’Europa contemporània. Ell era el portaveu de la República Democràtica Alemanya i va ser per culpa seua, per una simple errada de lectura, que el Mur de Berlín va caure el 9 de novembre de 1989. Recordaré aquesta història perquè il·lustra com funciona el món però també perquè, tal com s’encaminen les coses, crec que és premonitòria de tot allò que passarà a Catalunya aquestes setmanes vinents.

Sota la pressió del moviment en favor de la democràcia i enmig d’una crisi política sense precedents, el govern de la RDA va convocar el 9 de novembre de 1989, a la vesprada, una conferència de premsa del portaveu habitual. Molts ciutadans de la RDA fugien cap a occident des de feia setmanes, passant per Hongria i Txecoslovàquia, on les reformes democràtiques anaven molt més avançades. I per això el govern de la RDA havia tancat també alguns passos de frontera cap a països en aquell moment encara comunistes, una mesura que havia causat una gran tensió i indignació al país.

Schabowski no havia estat a la reunió del consell de ministres i, a la conferència de premsa, retransmesa en directe per la televisió, es va equivocar quan va explicar la principal mesura adoptada. Va dir: ‘Hem decidit d’aplicar un nou reglament, gràcies al qual qualsevol ciutadà de la RDA des d’avui pot travessar la frontera a través dels controls …de la RDA.’ En realitat, havia de dir que aquella mesura valia per a eixir en direcció als altres països comunistes i no cap a occident, però es va equivocar i no ho va dir: va parlar dels llocs de de frontera en general.


Els periodistes occidentals presents a la conferència de premsa van entendre de seguida què passava i van acorralar Schabowski fins que ell, confús i encara sense ser conscient de què acabava de dir, va afirmar que la mesura entrava en vigor immediatament. Al cap de pocs minuts ja hi havia alemanys orientals als passos de frontera amb l’Alemanya occidental. Reclamaven de passar-hi i posaven el ministre i la televisió com a testimonis que allò que estaven demanant era legal. Als pocs minuts les barreres es van obrir i el mur de Berlín –i tot allò que significava– va caure estrepitosament. Per l’errada d’un funcionari en una conferència de premsa.

Evidentment que no és tan senzill. Ja ho sé que el mur va caure per la pressió sostinguda i continuada del moviment en favor de la democràcia a la RDA i perquè el nou líder rus, Mikhaïl Gorbatxov, tenia idees pròpies sobre aquesta qüestió i sobre la relació amb occident. Tot això és cert, però va caldre aquell error particular i minúscul per a desencadenar la solució. Sense l’error el 9 de novembre no hauria passat res i a saber on seríem avui.

En política, l’amenaça i la provocació són gestos habituals. Dir que passarà açò o allò no vol dir necessàriament que esperes o vols que passe. Però encara més: hi ha moments en què dius que faràs açò o allò amb plena consciència de que no vas a fer-ho –només per crear un estat d’opinió que acorrale l’altre. El problema és que, si fas servir aquest recurs a la mentida intencionada, has de tenir després una consciència extraordinària dels límits i un autocontrol màxim. O passarà una errada, com la de Schabowski, que resultarà mortal.

I crec que ací és on ens trobem nosaltres ara mateix, esperant ja l’errada. Per això m’interessa tant avui la història del portaveu de la RDA. De la nit electoral ençà, el govern espanyol i els partits polítics unionistes han entrat en una espiral molt perillosa per a ells. Per espantar-nos i per convèncer-nos que no fem allò que vam votar, ens amenacen amb mesures excepcionals, com la suspensió de l’autonomia, que saben que al final serien molt més perilloses per a ells que no pas per a nosaltres. Trencar per la força l’autonomia justificaria internacionalment la proclamació unilateral de la independència basada en la doctrina de la ‘secessió com a remei’. O siga: la Catalunya autònoma només tindria el recurs de la independència per a recuperar l’autonomia que havia pactat amb Espanya i que ara li hauria estat arrabassada a la força.

En el nostre cas hi ha un element per a mi particularment sorprenent en tot plegat. El 9-N ja es va fer palès que Espanya ha perdut el control de Catalunya i no te cap mecanisme real per a aturar la voluntat dels catalans. No poden capgirar la situació recorrent a la força. I encara menys després de la legitimitat aconseguida a les urnes el 27-S. Qualsevol acció repressiva unilateral d’Espanya només mena a un lloc: a la independència de fet, i per la via ràpida. Ells inhabiliten Forcadell i Forcadell continua presidint el parlament sense respectar la seua ordre, per exemple. Si passava això, quina seria la conseqüència lògica i comprensible de qualsevol estat del món? Doncs que es faria evident que la legitimitat espanyola ja no s’aplica a Catalunya i que per tant, de facto, Catalunya ja s’hauria de considerar un estat independent.

Sorprèn que estant la situació així Espanya augmente cada dia el nivell de l’agressió i la violència contra el resultat electoral. Perquè les amenaces espanyoles no poden ser res més que amenaces. Si passen al nivell d’agressió real el problema greu és per a ells i tanmateix juguen amb foc a cada minut. Una actuació irresponsable en extrem si tens en compte que quan forges un clima de conflicte tan bel·licós com aquest que estan creant ells, es fa molt complicat de controlar tots els recursos i personatges i evitar que d’alguna manera algú s’equivoque. Obrint la porta a errors històrics com el de Schabowski, que, tal com ensenya la història, solen ser l’error definitiu.

Estiguem atents…

Font: VilaWeb

1 comentari:

  1. " es faria evident que la legitimitat espanyola ja no s’aplica a Catalunya i que per tant, de facto, Catalunya ja s’hauria de considerar un estat independent."
    Això està molt bé, però estem a un moment històric i geogràfic molt diferent al de la RDA de l'any 1989. Avui tenim a un estat espanyol aliat fidel dels Estats Units d'Amèrica i membre consolidat de la Unió Europea. Ja vam escoltar les declaracions del senyor "Ban Ki Moon" aquests dies.
    Segurament el reconeixement internacional de la República catalana costarà bastant més que la caiguada del mur, però si continuem lluitant i som constants ens en sortirem, no en tinc cap dubte.

    ResponElimina