Víctor Alexandre: «La covarda suspensió de l'Autonomia de Catalunya»

El terme 'Autonomia', en l'àmbit polític, és un eufemisme de subordinació, de dependència. La prova és que els pobles veritablement autònoms mai no es defineixen si mateixos com a 'autonòmics'. Es defineixen com a 'Estat'. Estat independent. El regim autonòmic espanyol, per tant, no és res més que una pura i simple descentralització administrativa que pot ser eliminada sempre que a l'Estat li vingui de gust. Per entendre'ns, l'autonomia és una mera distinció que l'Estat espanyol fa als territoris bon minyons que responen "sí, senyor amo" cada cop que Madrid els ordena alguna cosa. És, per dir-ho ras i curt, un certificat de bona conducta que els pot ser arrabassat tan bon punt gosin pensar per si mateixos i qüestionar l'autoritat de la llotja del Bernabéu, que és el punt de confluència de tota l'oligarquia nacionalista espanyola i de tots els poders de l'Estat.

Però Catalunya, que és una nació que pensa per si mateixa, ha iniciat un procés per treure's del damunt el jou espanyol i esdevenir un poble lliure com puguin ser-ho Suïssa, Dinamarca o Suècia, i la llotja del Bernabéu ha enfollit. En part és comprensible, perquè l'espoliació de Catalunya constitueix un dels pilars bàsics i més substanciosos de l'Estat. Però hi ha també l'element supremacista, és a dir, el rebuig visceral a la diferència, la inferiorització del diferent, la criminalització del qui no està disposat a renegar de si mateix per sotmetre's a cap supremacia identitària. I aquest és el punt on ens trobem i que es resumeix en poques paraules: hi ha un poble que vol ser amo de la seva vida i hi ha un Estat que li diu que l'amo de la seva vida és ell. A partir d'aquí s'engeguen dos mecanismes antagònics que forçosament comporten un conflicte polític que només pot acabar amb el sotmetiment i la residualització de Catalunya o amb la seva llibertat. I atès que la primera opció és un suïcidi, la segona esdevé una necessitat.

Té raó, doncs, el president Mas, en dir que "s'està castigant i perjudicant Catalunya per defensar idees polítiques, democràtiques, pacífiques i respectuoses amb els drets humans" i que aquest càstig s'ha materialitzat amb una "agressió institucional" consistent a negar-nos els nostres propis diners -diners generats a Catalunya-, i a suspendre l'autonomia. Aleshores, ¿per què no apliquen directament l'article 155 de la Constitució espanyola i la suspenen oficialment?, es preguntarà algú. Doncs perquè un dels trets més característics del nacionalisme espanyol és la covardia. Són covards de mena i no s'atreveixen. No tenen valor. Saben que suspendre els drets d'un poble pel sol fet de voler fer un referèndum com el d'Escòcia o Quebec repercutiria molt negativament en la imatge ja molt desacreditada de l'Estat espanyol i no es podria justificar al Parlament Europeu. Són els mateixos que parlen de democràcia i que blasmen el terrorisme al món mentre s'enriqueixen venent armes amb les quals es cometen milers de crims contra la humanitat. Entre 2013 i 2014, l'Estat espanyol va vendre armes a l'Aràbia Saudita, per valor de 725 milions d'euros; als Emirats Àrabs, per valor de 719 milions, i a Egipte, per valor de 277.

L'Estat espanyol, paradigma de la hipocresia i de l'absolutisme a la Unió Europea, és un covard. Per això, com ha fet sempre, és innoble fins i tot en l'ús de la força de què tant es vanta. És el clàssic covard que, incapaç d'actuar a cara descoberta, et clava una puntada de peu quan ningú no mira. En realitat és la viva imatge d'aquells individus que reparteixen somriures i bones maneres quan surten de casa, però que mentre són a dins apallissen brutalment la dona, perquè no han trobat cap altra manera de compensar el seu immens complex d'inferioritat. El boicot espanyol a una delegació comercial catalana a la Xina o l'atac del Tribunal Constitucional a la Hisenda i al Parlament catalans, per exemple, formen part del mateix capteniment. De portes enfora, Catalunya és una 'Comunidad Autónoma', de portes endins, està emmordassada i lligada de mans i peus. L'Estat espanyol, a través de l'asfíxia econòmica així com la criminalització del seu president i de les seves institucions, vol la rendició absoluta i incondicional de Catalunya. Vol anorrear-la per sempre com a nació i convertir-la en la perifèria de Madrid. Ho necessita perquè la sola idea ja li provoca un plaer morbós, i perquè, com tot covard i acomplexat, es reafirma per mitjà de l'amenaça, de la burla, de la desqualificació i del cinisme. És la diferència amb els governs britànic o canadenc. Aquests governs permeten referèndums d'independència a les nacions escocesa i quebequesa per dues raons: la primera, perquè són demòcrates; i la segona, perquè són forts. El fort no té por de la llibertat dels altres, i si és demòcrata els respecta.

Font: Mon.cat